Mes: maig de 2021

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907 – Madrid, 2002) va ser una poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu vinculada estretament amb la Generació del 27 i el corrent avantguardista.

Relacionada des de ben jove amb diferents vessants artístiques, a Madrid va conèixer Pedro Salinas, Lorca, Alberti i altres intel·lectuals de la Residència d’Estudiants. També en aquesta època comença a anar al Lyceum Club, on coneix Ernestina de Champourcín i Concha Méndez, entre d’altres. El 1927 i 1930 publica els seus primers llibres de poemes, una poesia caracteritzada per la senzillesa formal, el lirisme interior i la proximitat al llenguatge popular. El 1934, Ernestina de Champourcin i Josefina de la Torre Millares són les dues úniques dones els versos de les quals són inclosos per Gerardo Diego en la seva Antología de Poesía Española Contemporánea.

Formada també en el camp musical i com a actriu, aquest mateix any s’inicia  com a actriu de doblatge i coincideix amb el seu vell amic  Luis Buñuel. Ja instal·lada a Madrid, a partir de 1935 es dedica a ampliar les seves  facetes musical  i teatral ( va arribar a ser solista de l’Orquestra Simfònica de Madrid i la companyia de sarsueles del mestre Sorozábal).

Durant la guerra civil va tornar a la seva ciutat natal on publicà les seves primeres novel·les cinematogràfiques sota el pseudònim Laura de Cominges (segon cognom, aquest, del seu pare). A 1937 publica a la col·lecció La Novela Ideal.

Entre 1940 i 1945, ja de tornada a Madrid, realitza treballs no només com a actriu, sinó com a ajudant de direcció, guionista i columnista de la revista cinematogràfica Primer Plano. També va participar com a actriu a radionovel·les, a Ràdio Nacional, i va arribar a adquirir notorietat com a actriu durant els anys quaranta amb directors com Edgar Neville. Va participar en pel·lícules d’èxit i anys més tard publicarà Memorias de una estrella (1954), novel·la en la qual narra la història d’una actriu que abandona el cinema en ple èxit. Paral·lelament va arribar a ser primera actriu en companyies de teatre.

El 1983 fa la seva última intervenció com a actriu a la coneguda sèrie de Televisió Espanyola Anillos de oro. El 1988 publica Medida del tiempo, recollit aquest últim a l’Antología sobre la seva obra que publica Lázaro Santana a la col·lecció Biblioteca Básica Canaria el 1989. I també aquests anys escriu el poemari El manuscrito inédito.

Va morir a Madrid el 2002 als 95 anys.

Pertany  a una “generació perduda” anomenada  Las Sinsombrero, un grup de dones que podria haver estat considerat  la segona etapa daurada de la literatura hispànica (ara femenina), però van ser excloses del conegut grup d’autors de La Generació del 27. Reportatge de TV espanyola:

Las sinsombrero / Imprescindibles

Sabíem de la importància cabdal d’aquesta escriptora, però ignoràvem el seu pes en el món cultural català d’una dona que pensàvem únicament com una propietària rural de L’Escala gairebé anònima. En realitat era una dona autodidacta interessada no només per l’escriptura sinó també per l’arquelogia i la pintura ( ella mateixa s’hi dedicà).

Acaba de publicar-se el volum,  Women in European Academies, (Ute Frevert, Ernst Osterkamp i Günter Stock, Berlín, editorial De Gruyter, 2021) que fa una síntesi biobibliogràfica de les  tretze primeres dones acadèmiques. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar la primera que va entrar al nostre país en una d’aquestes entitats erudites: CATERINA ALBERT I PARADÍS (1869-1966) segurament més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, qui va ser elegida membre numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABL) el 1920, encara que no va prendre possessió fins que no llegí el seu discurs d’ingrés a principis de 1923. Recordem que tant la Real Academia Española de la Lengua com l’Académie Française trigaren encara dècades a incorporar personatges femenins als seus seients. En el cas de la RAE el 1979 – Carmen Conde – i l’AF el 1980 – Marguerite  Youcenar.

Un metge amic li edità el primer llibre de versos, El cant dels mesos (1901) on ja utilitza el pseudònim que la faria famosa, que, cosa curiosa, apareix també (sense el nom real al costat) a la coberta i la portada del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia. Abans que ella moltes altres havien fet ús de noms de ploma masculins  (Cecilia Bölh de Faber, Amandine Dupin, Maria Evans o les germanes Brönte). Amb aquest pseudònim, va aconseguir separar l’activitat professional de la vida privada. Amb tot i això, durant uns anys es va desconèixer la veritable personalitat de l’autora, que molts crítics i escriptors consideraven que era un “reputat autor”. L’impacte en el món literari català en saber-se que Víctor Català era una dona va ser molt notable

El que la va projectar com una gran narradora, de tota manera, com és ben sabut, fou la novel·la Solitud (1905), un veritable clàssic universal, on la protagonista assoleix un nivell literari comparable al de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karerina, de Lev Tolstoi o Casa de nines, d’Henrik Ibsen. I amb això s’agermana, també, amb grans autores, com les germanes Brönte, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán.

Malgrat el silenci imposat a les lletres catalanes durant els primers anys del franquisme, Albert esdevingué símbol vivent de la literatura catalana, des de 1953 anualment es convocava (fins al 1997) el premi dedicat al conte que porta el seu nom (i que, sense que se sabés, pagava ella). El 1955, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona -una institució catòlica de gran tradició en el món de les arts- hi va haver la primera exposició dels seus dibuixos i pintures. El 1960, se l’homenatjà amb el volum Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, amb narracions curtes escrites per autors de diverses tendències literàries. Els darrers anys va estar-se a l’Escala, pràcticament sense moure’s del llit, on rebia les amistats i, freqüentment, escriptores i escriptors, periodistes i crítics.

Més recentment,  el seu nebot i fillol, el compositor Lluís Albert i Rivas, cedí el seu llegat literari, artístic i arqueològic a l’ajuntament de l’Escala, que l’ha situat en l’anomenat Espai Víctor Català, dins del Museu de L’Escala,  alhora que la Universitat de Girona ha establert una càtedra que porta el nom de l’escriptora dedicada als estudis sobre el Modernisme.

El 1979, en el seu discurs d’entrada a la RAE ( Real Academia Española) Carmen Conde ( Cartagena, 1907- Madrid, 1996) va dir: “La vostra noble decisió posa fi a una tan injusta com vetusta discriminació literària”. Una de les grans veus del 27, a més de deixar una extensa obra, fou una lluitadora que va defensar la igualtat per la via dels fets i el treball.

Autora molt prolífica, tant de poesia com de narrativa, també treballà com a mestra. Va estudiar magisteri a la Escuela Normal de Murcia i més  tard  Filosofia i Lletres a  la Universitat  de València. Va publicar la seva primera  novel·la, Brocal, el 1929. El1931 es casà amb  el poeta Antonio Oliver Belmás, qui va morir el 1968; van fundar i dirigir la Universidad Popular de Cartagena, durant la República i, després de  la guerra civil, l’Archivo Semanario de Rubén Darío a la Universidad de Madrid. Va treballar  com a  professora de literatura espanyola  a l’Instituto de Estudios Europeos i a la Cátedra Mediterráneo de la Universidad de València a Alacant. El 1953 va guanyar el Premi Elisenda Montcada amb  Las oscuras raíces. I el Doncel de Teatro amb l’obra A la estrella por la cometa . El 1967 va guanyar el Premio Nacional de Poesía i el 1980 el Premio Ateneo de Sevilla amb Soy la madre. Col·laborà amb La Estafeta Literaria i RNE sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues  de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, se van ser adaptades per ser emeses a Televisió Espanyola.

A nivell personal, hi ha un fet que marcarà profundament l’autora. El 1936 va conèixer  Amanda Junquera, esposa del catedràtic d’Història Espanyola Cayetano Alcázar Molina, amb la qual mantindrà una relació amorosa segons ha afirmat, entre altres, José Luis Ferris a la biografia que va escriure sobre l’escriptora. L’investigador arriba a afirmar que tant la seva vida com la seva obra «es van a veure definides per aquesta batalla interior que Carmen va haver de lliurar fins al final dels seus dies, una lluita íntima, secreta per ventura, entre les ombres del passat i el present al costat d’Amanda Junquera». ( Carmen Conde. Vida, pasión y verso de una escritora olvidada, biografia escrita per  José Luis Ferris. Temas de Hoy). També es va relacionar amb la poeta Ernestina de Champourcín ( 1905- 1999) una altra de les grans de la Generació del 27, el nom de la qual ha estat eclipsat, per ser dona, republicana i confessional. Destacada integrant del Lyceum Club, cal remarcar la seva “poesia pura”.

El 28 de gener de 1979 ocupà  la cadira K de la RAE,  un lloc negat a grans escriptores com Gertrudis Gómez de Avellaneda, Blanca de los Ríos o la lexicògrafa   María Moliner. Va ser la primera des de la fundació de la institució el 1714, després de derrotar altres  dues candidates: Rosa Chacel  i Carmen Guirado.

A principis dels  80 comencen  a manifestar-se els primers símptomes d’Alzheimer. En els darrers anys de la seva vida, entre 1992 i 1996, vivia en una residència a Majadahonda (Madrid). Al setembre de 1992 redactà el seu testament llegant a l’Ajuntament de Cartagena, la seva ciutat natal, la totalitat de la seva obra literària i la del seu marit. Va morir el 8 de gener de 1996.