maig de 2021 – Pàgina 3 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

En la mort de Roser Agell

La dibuixant, pintora, gravadora, artista plàstica i il·lustradora Roser Agell ( Barcelona, 1924) ens va deixar ahir als 97 anys. Formada com artista a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951), va continuar els seus estudis a Roma on va conèixer el pintor Jaume Muxart i Domènech, amb qui es va casar l’any 1958, any en què guanyà el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Va formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965). Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York.

Com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes i, concretament, com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric. Quant a tècniques, n’ha emprat diverses, com la pintura a l’oli, l’acrílica, el guaix i el collage, generalment amb colors suaus, tot i que puntualment també amb tons violents i progressivament ha anat prenent més interès per la textura.

María Pacheco, la resistència ferrenya

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla. Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona culta, va estudiar llatí, grec, matemàtiques, lletres i història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus drets d’herència paterna a canvi d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou meses després de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort en rebel·lia el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir cap a Portugal disfressada de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

Annemarie Schwarzenbach, una dona lliure

El 1939, juntament amb Ella Maillart, va fer un viatge amb el seu cotxe Ford Roadster Deluxe de 18 cavalls en direcció a Kabul; més de set mil quilòmetres travessant Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Armènia, Pèrsia, l’Azerbaidjan i l’Afganistan, fruit del qual fou el llibre Tots els camins estan oberts. El viatge a Afganistan 1939/40.

Annemarie Schwarzenbach, (Suïssa 1908 – 1942), nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Va doctorar-se en filosofia i va ser arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista; fou coneguda sobretot per la seva faceta d’escriptora de viatges. El 1927 va ingressar a la Universitat de Zuric per estudiar història i literatura i va començar llavors la seva producció literària de ficció. El 1933 va viatjar a l’estat espanyol amb la seva amiga, la fotògrafa Marianne Breslauer; l’una escrivia i l’altra feia de reportera gràfica pel seu pas per Catalunya i Navarra. A Pèrsia es casa amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que ell era obertament homosexual i ella va tenir relacions lèsbiques. De retorn a Europa va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Instal·lada a Nova York, el 1940 va començar una relació amb l’escriptora Carson McCullers, qui es va enamorar d’ella, però, malgrat l’admiració mútua, la relació no va prosperar.

Addicta a la morfina, va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric. El 1939 va realitzar un autointernament en diverses clíniques per buscar una cura i desintoxicació. En aquests dies va escriure Das glückliche Tal. El 1942 es va accidentar anant amb bicicleta, es va fer un cop al cap amb una pedra que li provocà una commoció; i en despertar, no reconeixia la seva mare, havia perdut la capacitat de parla, observació i mobilitat. Va morir el 15 de novembre del mateix any. Només tenia 34 anys.

D’ella ens en queden els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal i les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright, on veiem una dona amb la mirada trista i perduda, que vestia com un home; una dona de bellesa andrògina i misteriosa, que sembla envoltada de dolor. L’editorial Minúscula ha recuperat tots els llibres i textos d’Annemarie Schwarzenbach durant els últims anys, com per exemple Ver a una mujer. També hi ha una bona biografia d’ella publicada per l’editorial Circe, obra de Dominique Grente i Nicole Müller.

Camí d’anada i tornada de Montse Barderi i Emma Vilarasau ( Editorial Columna) recrea la relació epistolar entre Annemarie i Ella, dues dones extraordinàries, dues dones lliures.