Autor: Carme Torrijos

Carmen Conde, primera dona a la RAE

El 1979, en el seu discurs d’entrada a la RAE ( Real Academia Española) Carmen Conde ( Cartagena, 1907- Madrid, 1996) va dir: “La vostra noble decisió posa fi a una tan injusta com vetusta discriminació literària”. Una de les grans veus del 27, a més de deixar una extensa obra, fou una lluitadora que va defensar la igualtat per la via dels fets i el treball.

Autora molt prolífica, tant de poesia com de narrativa, també treballà com a mestra. Va estudiar magisteri a la Escuela Normal de Murcia i més  tard  Filosofia i Lletres a  la Universitat  de València. Va publicar la seva primera  novel·la, Brocal, el 1929. El1931 es casà amb  el poeta Antonio Oliver Belmás, qui va morir el 1968; van fundar i dirigir la Universidad Popular de Cartagena, durant la República i, després de  la guerra civil, l’Archivo Semanario de Rubén Darío a la Universidad de Madrid. Va treballar  com a  professora de literatura espanyola  a l’Instituto de Estudios Europeos i a la Cátedra Mediterráneo de la Universidad de València a Alacant. El 1953 va guanyar el Premi Elisenda Montcada amb  Las oscuras raíces. I el Doncel de Teatro amb l’obra A la estrella por la cometa . El 1967 va guanyar el Premio Nacional de Poesía i el 1980 el Premio Ateneo de Sevilla amb Soy la madre. Col·laborà amb La Estafeta Literaria i RNE sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues  de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, se van ser adaptades per ser emeses a Televisió Espanyola.

A nivell personal, hi ha un fet que marcarà profundament l’autora. El 1936 va conèixer  Amanda Junquera, esposa del catedràtic d’Història Espanyola Cayetano Alcázar Molina, amb la qual mantindrà una relació amorosa segons ha afirmat, entre altres, José Luis Ferris a la biografia que va escriure sobre l’escriptora. L’investigador arriba a afirmar que tant la seva vida com la seva obra «es van a veure definides per aquesta batalla interior que Carmen va haver de lliurar fins al final dels seus dies, una lluita íntima, secreta per ventura, entre les ombres del passat i el present al costat d’Amanda Junquera». ( Carmen Conde. Vida, pasión y verso de una escritora olvidada, biografia escrita per  José Luis Ferris. Temas de Hoy). També es va relacionar amb la poeta Ernestina de Champourcín ( 1905- 1999) una altra de les grans de la Generació del 27, el nom de la qual ha estat eclipsat, per ser dona, republicana i confessional. Destacada integrant del Lyceum Club, cal remarcar la seva “poesia pura”.

El 28 de gener de 1979 ocupà  la cadira K de la RAE,  un lloc negat a grans escriptores com Gertrudis Gómez de Avellaneda, Blanca de los Ríos o la lexicògrafa   María Moliner. Va ser la primera des de la fundació de la institució el 1714, després de derrotar altres  dues candidates: Rosa Chacel  i Carmen Guirado.

A principis dels  80 comencen  a manifestar-se els primers símptomes d’Alzheimer. En els darrers anys de la seva vida, entre 1992 i 1996, vivia en una residència a Majadahonda (Madrid). Al setembre de 1992 redactà el seu testament llegant a l’Ajuntament de Cartagena, la seva ciutat natal, la totalitat de la seva obra literària i la del seu marit. Va morir el 8 de gener de 1996.

L’arquitecta Matilde Ucelay, doblement reprimida, per dona i per antifranquista

La madrilenya Matilde Ucelay (1912-2008) va ser la primera dona arquitecta d’Espanya. La seva mare, gran amiga de Federico García Lorca, va pertànyer al Lyceum Club Femenino i va ser una de les fundadores de la  companyia de teatre Anfistora. Va estudiar batxillerat a l’Institut Escola i la carrera de piano. El 1931 va ingressar a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat de Madrid juntament amb Lali Úrcula, que no va acabar la carrera, i Cristina Gonzalo. Matilde Ucelay va realitzar dos cursos en un, per la qual cosa fou la primera arquitecta del país. Un cop finalitzada la guerra civil i com a conseqüència de la seva participació  a la Junta de Gobierno del Colegio de Arquitectos de Madrid el 1936, va ser jutjada diversos cops en consell de guerra i depurada professionalment por la Dirección General de Arquitectura, acusada d’”auxilio a la rebelión”.  Va ser sentenciada el 9 de juliol de 1942 a inhabilitació a perpetuïtat per a càrrecs públics, directius i de confiança, amb prohibició per a l’exercici privat de la professió durant cinc anys i indemnització de 30 000 pessetes. El títol obtingut el 1936 no li va ser expedit oficialment fins a l’any 1946.

Encara als anys 50 la seva candidatura a la junta directiva de l’Associació de Dones Universitàries, de la qual va ser fundadora amb el carnet número set, va ser vetada per les autoritats franquistes.

El gener de 1937 s’havia casat  a València amb José Ruiz Castillo, advocat i funcionari del Ministeri d’Agricultura, membre d’una coneguda família d’editors madrilenys. El matrimoni va tenir dos fills: José Enrique i Javier. De retorn a Madrid després de la guerra  va muntar un estudi  d’arquitectura a casa seva. “Las mujeres, si no tienen independencia económica, no tienen libertad”, fou una de les seves màximes. Els projectes creats abans de 1945 porten la signatura dels amics, mentre ella estava inhabilitada. Va realitzar al voltant de 120 projectes entre els anys 1940 i 1981. Els seus principals clients van ser persones de l’alta burgesia madrilenya, molts d’ells estrangers, i molts d’ells dones. Es va especialitzar en l’arquitectura residencial de qualitat, dirigida a una clientela d’alt poder adquisitiu, grans mansions situades moltes d’elles a les millors zones de la capital. Va treballar també a Nova York i va fer les llibreries Turner i Hispano-Argentina a Madrid. Les seves  cases tenien grans finestrals, salons amplis i  bonics jardins.

El 2004 va obtenir  el Premio Nacional de Arquitectura.

Francisca de Pedraza, la primera dona que es va divorciar a Espanya, al s. XVII

He conegut aquesta dona per la sèrie Pioneras de Movistar. Podem situar Francisca de Pedraza a Alcalá de Henares a finals del  segle XVI. Fou òrfena, humil, va patir violència masclista i va aconseguir que la justícia ho reconegués el 1624. Sembla ser que va morir després, en una data indeterminada.

Com a òrfena es va formar, excepcionalment per a una nena pobra, al col·legi de donzelles òrfenes del  huérfanas del convent de San Juan de la Penitencia, fundat a Alcalá de Henares pel cardenal Cisneros el 1508. Preparaven les nenes per ser monges o el matrimoni, i els donaven un petit  dot. La seva educació fou decisiva pels fets que viuria en la seva vida adulta.

Es va casar el  1612 amb Jerónimo de Jaras, amb qui va tenir dos fills. Però el 1619 va denunciar el marit davant la justícia civil i posteriorment davant instàncies eclesiàstiques perquè en rebia maltractaments. Després d’uns anys d’insistència, el 1624 va obtenir de la jurisdicció  universitària   una sentència  de separació matrimonial i la devolució del seu dot, a més de  l’equivalent  a una ordre  d’allunyament. El seu ha estat considerat un precedent històric de l’actual lluita contra la violència masclista.

El 2016 l’Asociación de Mujeres Progresistas d’Alcalá de Henares va crear  el “Premio Francisca de Pedraza contra la violencia de género” per tal de reconèixer aquelles persones, col·lectius, entitats o institucions  que destaquin  en la prevenció i eradicació de la violènci contra la dona.

El 2019 Ignacio Ruiz Rodríguez va publicar el llibre Francisca de Pedraza. O El Triunfo De Una Mujer Del Siglo De Oro Frente A La Violencia Machista. 

Margaret Watkins, una fotògrafa en un espai dominat pels homes

Avui parlem de l’obra d’una altra de les grans oblidades: la fotògrafa Margaret Watkins ( Canadà, 1884- Escòcia, 1969) fou una enigmàtica presència en el panorama de la fotografia publicitària, totalment dominada pels homes. Una dona avançada al seu temps i també víctima d’aquest, per la qual cosa, juntament amb un seguit d’adversitats personals, la seva obra ha restat a l’oblit durant sis dècades. Justament ha arribat a Espanya ( actualment a la sala Kutxa Kultur Artegunea de Sant Sebastian i el juny a la sala CentroCentro de Madrid) l’exposició Margaret Watkins, Black Light, una produïda per  DiChroma Photography que pretén rescatar la figura de la fotògrafa canadenca.Des del seu estudi a Greenwich Village, Nova York i a través de les seves acurades composicions i  d’un gran domini de la llum, va aconseguir traslladar la modernitat  al llenguatge  de la publicitat. Els seus bodegons  domèstics publicats a la revista  Vanity Fair servien de reclam als grans magatzems. El més exitós fou The Kitchen Sink amb el qual el 2013 el govern canadenc va reconèixer la contribució de la fotògrafa fent-lo segell. Fet el  1919, posa de manifest la bellesa  d’uns objectes  utilitaris  de cuina, bruts, amb restes de menjar, escardats. La intimitat que desprèn la imatge trascendeix la intenció formalista i potser ens parla del rebuig a seguir essent “domesticada fins a la mort”, en paraules de la mateixa autora. Ens remet a les dificultats de les dones per alliberar-se dels rols establerts.

Ja instal·lada a Glasgow, dedicada a la cura de les seves quatre ancianes ties solteres, es va dedicar a la fotografia de carrer i va viatjar per  Rússia, Alemanya  i França fotografiant aparadors i façanes de botigues. També va anar deixant aquesta afició, la va xuclar el món domèstic del qual ella semblava que havia fugit de jove.

Va morir el 1969 oblidada en gran part com a fotògrafa; les seves fotografies no van començar a ser objecte d’exposició fins anys més tard.

La Roldana, una escultora quasi ignorada de la Sevilla del s. XVII

Luisa Ignacia Roldán Villavicencio (Sevilla, 1652 – Madrid, 1706), coneguda com La Roldana, va ser la primera escultora espanyola registrada. És una de les principals figures de l’escultura del Barroc en l’Andalusia de finals del segle XVII i principis del XVIII. La seva fama va créixer quan el pintor i tratadista d’art Antonio Palomino la va reconèixer com una escultora tan important com el seu pare. Va començar a treballar en el taller d’aquest, un imaginer molt afamat i de seguida destacà amb unes escultures de temàtica religiosa, seguint les directrius del Concili de Trento d’humanitzar l’art de les imatges, per acostar la religió al poble. Va realitzar escultures de grandària natural per processionar, en fusta o de fang cuit amb policromía i moltes d’elles de les trucades «de candelero» o per vestir, així com unes altres de petits grups de devoció per a particulars i convents, amb gran moviment i expressivitat amb plenes característiques de l’art barroc. Va executar nombrosos pessebres en terracota d’estil italià, inclinant-se més pels quals formaven una escena de la Nativitat com a grup escultòric unit.

Nuestra Señora de la Soledad

Es va casar, per amor, amb un aprenent d’escultor malgrat l’oposició del seu pare i va tenir set fills, quatre dels quals van morir. Al seu taller de Sevilla va realitzar nombroses escultures amb el marit qui, segurament, s’encarregava de la policromia i posava la seva signatura als contractes. Posteriorment es traslladaren a Cadis i seguí treballant en les escultures. Cap a finals de 1688 o principis de 1689 el matrimoni va decidir traslladar-se a Madrid, cercant reconeixement  oficial i una millor  situació econòmica. El 1692 el rei Carlos II la va anomenar escultora de càmera, la qual cosa va representar el seu prestigi oficial, però no l’econòmic. Tot  i que se li assignà  un salari  de cent ducats  anuals, no rebia el pagament, cosa que li dificultava el manteniment de la família.

Malgrat que va treballar tota la seva vida, a la seva mort que es produí a Madrid el 1706, es va declarar pobra de solemnitat.

Tan gran era el seu afany que se li reconegués l’autoria que va incloure la seva signatura entre els plecs dels vestits d’alguna de les seves escultures. Tot i així, incomprensiblement,  ha restat quasi invisible. Serà pel sol fet de ser dona?

Dolors Aleu, la primera metgessa d’Espanya

He vist l’episodi “Sobresalientes” de la sèrie PIONERAS ( Movistar) dedicat a la metgessa Dolors Aleu i Riera (Barcelona, 1857-1913), especialitzada en ginecologia i pediatria, primera dona llicenciada en medicina de l’Estat espanyol i segona que va assolir el títol de doctor.

Ja coneixia el personatge i les dificultats que va tenir per poder doctorar-se pel fet de ser dona. El seu pare, polític influent, li pagava dos escortes perquè l’acompanyessin a classe. Acabats els estudis el 1879, no tingué permís per fer l’examen de llicenciatura fins al 4 d’abril de 1882; finalment s’examinà a Madrid el 19 de juny d’aquell any i l’aprovà amb excel·lent. Quatre dies després que ho fes Martina Castells i Ballespí, publicà la tesi doctoral titulada De la necesidad de encaminar por una nueva senda la educación higiénico-moral de la mujer (1883) Una altra dona, Maria Elena Maseras i Ribera, va assolir també la proesa d’obtenir la llicenciatura ( no consta que es doctorés), però únicament Dolors Aleu va exercir la professió amb consulta pròpia a Barcelona durant 25 anys. Martina Castells morí prematurament abans de poder exercir i Elena Maseras es dedicà a l’ensenyament.

A part de la consulta i la seva tasca com a ensenyant a l’Academia de Ciencias, Artes y Oficios para la Mujer fundada el 1885 per la concertista d’ideologia lliberal Clotilde Cerdà i Bosch, (Esmeralda Cervantes ) fou autora de textos de caràcter divulgatiu, orientats a millorar la qualitat de vida de les dones, especialment en l’àmbit de la maternitat, com ara Consejos a una madre sobre el régimen, limpieza, vestidos, sueño, ejercicio y entretenimiento de los niños. Advocà perquè s’abandonés la cotilla, que oprimia el tòrax i afinava la cintura de les dones, perquè dificultava la circulació sanguínia i provocava desmais.

A la sèrie podem veure com a la consulta tractava gratuïtament dones que es dedicaven a la prostitució tant per a la cura de malalties venèries com per a arreglar avortaments mal fets.

Malauradament, després de la seva mort ( que es produí poc després de la del seu fill Camil per tuberculosi als 23 anys), el seu marit va cremar molts dels seus papers, cosa que dificulta la reconstrucció de la seva petja. Actualment la doctora Aleu és recordada en el nom del “Centre Sociosanitari Putget Dolors Aleu”, de Barcelona i la Universitat de Barcelona donà el nom de Dolors Aleu a una aula de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut,  a una aula d’estudi en grup del CRAI Biblioteca del Campus Clínic i a una residència universitària a la Zona Universitària de Barcelona.

La seva tesi doctoral acaba amb aquesta frase: «No puedo terminar esta tesis sin dirigir un llamamiento a las mujeres para que, abandonando las preocupaciones, tomen con empeño el estudio».

En la mort de Roser Agell

La dibuixant, pintora, gravadora, artista plàstica i il·lustradora Roser Agell ( Barcelona, 1924) ens va deixar ahir als 97 anys. Formada com artista a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951), va continuar els seus estudis a Roma on va conèixer el pintor Jaume Muxart i Domènech, amb qui es va casar l’any 1958,  any en què guanyà el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Va  formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965). Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York.

Com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes i, concretament, com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric. Quant a tècniques, n’ha emprat diverses,  com la pintura a l’oli, l’acrílica, el guaix i el collage, generalment amb colors suaus, tot i que puntualment també amb tons violents i progressivament ha anat prenent més interès per la textura.

María Pacheco, la resistència ferrenya

Litografia

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com  María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla.  Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo  el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona  culta, va estudiar  llatí, grec, matemàtiques, lletres i  història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus  drets  d’herència  paterna a canvi  d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les  Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les  tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de  Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes  comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou  meses després  de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort  en rebel·lia  el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir  cap a Portugal disfressada  de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de  Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego  i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa  un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la  pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

 

 

Annemarie Schwarzenbach, una dona lliure

El 1939, juntament amb Ella Maillart, va fer un viatge amb el seu cotxe Ford Roadster Deluxe de 18 cavalls en direcció a Kabul; més de set mil quilòmetres travessant Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Armènia, Pèrsia, l’Azerbaidjan i l’Afganistan, fruit del qual fou el llibre Tots els camins estan oberts. El viatge a Afganistan 1939/40.

Annemarie Schwarzenbach, (Suïssa 1908 – 1942), nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Va doctorar-se  en filosofia i va ser arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista; fou coneguda sobretot per la seva faceta d’escriptora de viatges. El 1927 va ingressar a la Universitat de Zuric per estudiar història i literatura i va començar llavors la seva producció literària de ficció. El 1933 va viatjar a l’estat espanyol amb la seva amiga, la fotògrafa Marianne Breslauer;  l’una escrivia i l’altra feia de reportera gràfica pel seu pas per Catalunya i Navarra.  A Pèrsia es casa amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que ell era obertament homosexual i ella va tenir relacions lèsbiques. De retorn a Europa va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Instal·lada a Nova York, el 1940 va començar una relació amb l’escriptora Carson McCullers, qui es va enamorar d’ella, però, malgrat l’admiració mútua, la relació no va prosperar.

Addicta a la morfina, va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric. El 1939 va realitzar un autointernament en diverses clíniques per buscar una cura i desintoxicació. En aquests dies va escriure Das glückliche Tal. El 1942 es va accidentar anant amb bicicleta, es va fer un cop al cap amb una pedra que li provocà una commoció;  i en despertar, no reconeixia  la seva mare, havia  perdut la capacitat de parla, observació i mobilitat. Va morir el 15 de novembre del mateix any. Només tenia 34 anys.

D’ella ens en queden els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal i les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright, on veiem una dona amb la mirada trista i perduda, que vestia com un home; una dona de bellesa andrògina i misteriosa, que sembla  envoltada de dolor.  L’editorial Minúscula ha recuperat tots els llibres i textos d’Annemarie Schwarzenbach durant els últims anys, com per exemple Ver a una mujer. També hi ha una bona biografia d’ella publicada per l’editorial Circe, obra de Dominique Grente i Nicole Müller.

Camí d’anada i tornada de Montse Barderi i Emma Vilarasau ( Editorial Columna) recrea la relació epistolar entre Annemarie i Ella, dues dones extraordinàries, dues dones lliures.

Ángela Barco, la primera becada per estudiar a França la situació de la dona

       Angela Barco Hernández va néixer a Salamanca a principis dels 80 del segle XIX, filla d’un periodista i d’una mestressa de casa. Els seus primers escrits, quan tenia entorn a 20 anys, van ser publicats a El Adelanto el 1901 amb el pseudònim de Pedro del Valle ( com moltes dones del passat van fingir-se homes per por al què diran). Posteriorment va abandonar el pseudònim. Molts dels seus relats i articles no amaguen les foscors del seu temps: malalties, misèria, discriminació, tirania, desil·lusions… El 1910, un dels seus articles va provocar un tumult a Valladolid, on vivia aleshores. Es tracta del relat El Hijo, publicat a El Norte de Castilla, on reivindicava el dret a l’educació de les noies tot posant en evidència la diferència de tracte donat a fills i filles de les famílies de classe mitjana. Normalment concentraven tots els seus esforços i recursos en els estudis del fill mascle oblidant i sacrificant l’educació de les filles.  Mentre que el noi estudiava a la capital, o ho feia veure, les germanes  malvivien en l’obscuritat del poble, a l’espera d’un marit i sense que importessin a ningú les seves aptituds per a l’estudi. Tot i les protestes de centenars d’estudiants – homes – que s’hi veien reflectits i volien una rectificació de l’Angela, el 8 de març  de 1910 s’aprova el lliure accés de la dona a la Universitat i el 2 de setembre d’aquell any una Real Orden que habilita professionalment els títols universitaris obtinguts per les dones. El curs 1909-1910, a tot Espanya hi havia tan sols  21 universitàries, el 1935 ja eren 2000. Amb Franco i la seva Sección Femenina es va tornar a arraconar la dona al paper de mare i servidora  de la llar.

Tornem a Ángela Barco. Després d’aquest succés es trasllada a Madrid i decideix inscriure una novel·la, Fémina, al concurs de la revista El Cuento Semanal. No guanya, però el jurat recomana que sigui publicada. Es tracta de la història d’una jove aventurera que s’ofega en una ciutat de províncies monumental i avorrida. Parla del preu  que es paga per  la seguretat de la rutina; dels somnis  contra la realitat; de la por a la llibertat; de la soporífera tranquil·litat domèstica del matrimoni; de la vida (o mort en vida) d’una jove de principis  del XX, que no pot aspirar a res més que al matrimoni. Fémina és tot un èxit de crítica i públic i se’n fan diverses reedicions.

Ángela sol·licita una beca al Ministerio de Instrucción Pública per a estudis a  França i la Junta d’Ampliación de Estudios en el extranjero li concedeix un pensionat a París de sis mesos per a estudiar “el problema feminista”. Tenia llavors uns 30 anys. A més relitza cròniques que envia a El Adelanto i tradueix  al francès  algunas novel·les  d’escriptors espanyols. Poc més se sap d’ella a partir de principis de gener de 1912, que a Paris es recupera d’una malaltia i que se li concedix una pròrroga d’altres sis mesos de la beca. A partir d’aleshores és un misteri. No sabem què més hauria pogut fer una dona tan qualificada com ella, i que actualment ha caigau en l’oblit.

OBRA LITERÀRIA ( dispera en diaris i revistes) 

  • El cumpleaños (Oct. 1901)
  • Despedido (nov. 1901)
  • Amorosa (juny 1902)
  • ¿Loca?cuento de año nuevo (nov. 1902)
  • impresiones de París (Crónica) (març, 1904)
  • Un caso… (marzo 1904)
  • La morgue (Crónica) (març, 1904)
  • Crónica (abril, 1905)
  • Mujer (maig, 1905)
  • El sueño de Blasillo (nov. 1908)
  • Del feminismo (maig, 1909)
  • Los de Ballesteros (paisajes sociales) (maig, 1910)
  • El hijo (juny, 1909)
  • Joselin (nov. 1911)
  • Fémina (novel·la)
  • Pròleg del llibre Poemas líricos de Manuel Camacho Beneytez
TEXTOS NO LOCALIZATS
  • El Ruralismo femenino. (Estudi sobre la dona camperola)
  • Lección de vida (estudio sociològic)
  • Estudi sobre la dona  francesa
  • Diverses traduccions  al francès  de novel·les  espanyoles
  • Tierras, tierras y más tierras (article guanyador d’un accèssit als JJFF de Valladolid de 1908)