Parlem de nou de Caterina Albert

Sabíem de la importància cabdal d’aquesta escriptora, però ignoràvem el seu pes en el món cultural català d’una dona que pensàvem únicament com una propietària rural de L’Escala gairebé anònima. En realitat era una dona autodidacta interessada no només per l’escriptura sinó també per l’arquelogia i la pintura ( ella mateixa s’hi dedicà).

Acaba de publicar-se el volum,  Women in European Academies, (Ute Frevert, Ernst Osterkamp i Günter Stock, Berlín, editorial De Gruyter, 2021) que fa una síntesi biobibliogràfica de les  tretze primeres dones acadèmiques. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar la primera que va entrar al nostre país en una d’aquestes entitats erudites: CATERINA ALBERT I PARADÍS (1869-1966) segurament més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, qui va ser elegida membre numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABL) el 1920, encara que no va prendre possessió fins que no llegí el seu discurs d’ingrés a principis de 1923. Recordem que tant la Real Academia Española de la Lengua com l’Académie Française trigaren encara dècades a incorporar personatges femenins als seus seients. En el cas de la RAE el 1979 – Carmen Conde – i l’AF el 1980 – Marguerite  Youcenar.

Un metge amic li edità el primer llibre de versos, El cant dels mesos (1901) on ja utilitza el pseudònim que la faria famosa, que, cosa curiosa, apareix també (sense el nom real al costat) a la coberta i la portada del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia. Abans que ella moltes altres havien fet ús de noms de ploma masculins  (Cecilia Bölh de Faber, Amandine Dupin, Maria Evans o les germanes Brönte). Amb aquest pseudònim, va aconseguir separar l’activitat professional de la vida privada. Amb tot i això, durant uns anys es va desconèixer la veritable personalitat de l’autora, que molts crítics i escriptors consideraven que era un “reputat autor”. L’impacte en el món literari català en saber-se que Víctor Català era una dona va ser molt notable

El que la va projectar com una gran narradora, de tota manera, com és ben sabut, fou la novel·la Solitud (1905), un veritable clàssic universal, on la protagonista assoleix un nivell literari comparable al de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karerina, de Lev Tolstoi o Casa de nines, d’Henrik Ibsen. I amb això s’agermana, també, amb grans autores, com les germanes Brönte, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán.

Malgrat el silenci imposat a les lletres catalanes durant els primers anys del franquisme, Albert esdevingué símbol vivent de la literatura catalana, des de 1953 anualment es convocava (fins al 1997) el premi dedicat al conte que porta el seu nom (i que, sense que se sabés, pagava ella). El 1955, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona -una institució catòlica de gran tradició en el món de les arts- hi va haver la primera exposició dels seus dibuixos i pintures. El 1960, se l’homenatjà amb el volum Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, amb narracions curtes escrites per autors de diverses tendències literàries. Els darrers anys va estar-se a l’Escala, pràcticament sense moure’s del llit, on rebia les amistats i, freqüentment, escriptores i escriptors, periodistes i crítics.

Més recentment,  el seu nebot i fillol, el compositor Lluís Albert i Rivas, cedí el seu llegat literari, artístic i arqueològic a l’ajuntament de l’Escala, que l’ha situat en l’anomenat Espai Víctor Català, dins del Museu de L’Escala,  alhora que la Universitat de Girona ha establert una càtedra que porta el nom de l’escriptora dedicada als estudis sobre el Modernisme.

Deixa un comentari