Josefina de la Torre Miralles, una oblidada de la generació del 27

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907 – Madrid, 2002) va ser una poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu vinculada estretament amb la Generació del 27 i el corrent avantguardista.

Relacionada des de ben jove amb diferents vessants artístiques, a Madrid va conèixer Pedro Salinas, Lorca, Alberti i altres intel·lectuals de la Residència d’Estudiants. També en aquesta època comença a anar al Lyceum Club, on coneix Ernestina de Champourcín i Concha Méndez, entre d’altres. El 1927 i 1930 publica els seus primers llibres de poemes, una poesia caracteritzada per la senzillesa formal, el lirisme interior i la proximitat al llenguatge popular. El 1934, Ernestina de Champourcin i Josefina de la Torre Millares són les dues úniques dones els versos de les quals són inclosos per Gerardo Diego en la seva Antología de Poesía Española Contemporánea.

Formada també en el camp musical i com a actriu, aquest mateix any s’inicia  com a actriu de doblatge i coincideix amb el seu vell amic  Luis Buñuel. Ja instal·lada a Madrid, a partir de 1935 es dedica a ampliar les seves  facetes musical  i teatral ( va arribar a ser solista de l’Orquestra Simfònica de Madrid i la companyia de sarsueles del mestre Sorozábal).

Durant la guerra civil va tornar a la seva ciutat natal on publicà les seves primeres novel·les cinematogràfiques sota el pseudònim Laura de Cominges (segon cognom, aquest, del seu pare). A 1937 publica a la col·lecció La Novela Ideal.

Entre 1940 i 1945, ja de tornada a Madrid, realitza treballs no només com a actriu, sinó com a ajudant de direcció, guionista i columnista de la revista cinematogràfica Primer Plano. També va participar com a actriu a radionovel·les, a Ràdio Nacional, i va arribar a adquirir notorietat com a actriu durant els anys quaranta amb directors com Edgar Neville. Va participar en pel·lícules d’èxit i anys més tard publicarà Memorias de una estrella (1954), novel·la en la qual narra la història d’una actriu que abandona el cinema en ple èxit. Paral·lelament va arribar a ser primera actriu en companyies de teatre.

El 1983 fa la seva última intervenció com a actriu a la coneguda sèrie de Televisió Espanyola Anillos de oro. El 1988 publica Medida del tiempo, recollit aquest últim a l’Antología sobre la seva obra que publica Lázaro Santana a la col·lecció Biblioteca Básica Canaria el 1989. I també aquests anys escriu el poemari El manuscrito inédito.

Va morir a Madrid el 2002 als 95 anys.

Pertany  a una “generació perduda” anomenada  Las Sinsombrero, un grup de dones que podria haver estat considerat  la segona etapa daurada de la literatura hispànica (ara femenina), però van ser excloses del conegut grup d’autors de La Generació del 27. Reportatge de TV espanyola:

Las sinsombrero / Imprescindibles

Deixa un comentari