Autor: Carme Torrijos

Karen Christence Blixen-Finecke (nascuda Karen Christentze Dinesen) (Dinamarca,  1885 – 1962) com a  escriptora va usar els pseudònims Isak Dinesen, que li donà popularitat, Osceola (el nom d’un cap seminola) i Pierre Andrézel.

Es va casar amb el seu cosí llunyà, el baró Bror Blixen-Finecke, amb qui va iniciar a Kenya una plantació de cafè. El seu marit li va contagiar la sífilis, i aquesta relació sempre fou difícil. A Nairobi, Karen va conèixer Denys Finch Hatton, un pilot de l’exèrcit britànic establert a Kenya amb qui va encetar una relació amorosa intensa, però problemàtica. Un cop divorciada es va fer càrrec de la plantació fins que el 1931 es va veure forçada  a vendre-la i tornar al seu país natal.

I tot i que ja havia escrit relats i memòries, és aleshores que comença la seva carrera literària. El 1937 publica  Memòries d’Àfrica,  l’obra que sense dubte la va catapultar a la fama a nivell mundial. Ultra les moltes edicions en llibre, Sydney Pollack en va fer el 1985 una pel·lícula de gran èxit, Out of Africa, amb Meryl Streep i Robert Redford en els papers principals.

És sens dubte una visió edulcorada de la seva aventura africana. Ni el llibre ni tampoc la pel·lícula esmenten Beryl Markham, qui després serà famosa per ser la primera dona pilot que va creuar en solitari l’Atlàntic d’est a oest, que fou amant de Denys.

Altres llibres de l’autora: Ehrengard ( pòstum) , Cuentos de invierno, El festí de Babette ( també duta al cinema) …

Es va convertir en una estrella de la literatura, candidata al Nobel en dues ocasions i admirada per escriptors molt rellevants. Va romandre a Dinamarca fins a la seva mort, als  77 anys, el 1962. Diuen que cada nit, abans d’anar al llit mirava la fotografia  de Denys Finch Hatton.

Josefina de la Torre (Las Palmas de Gran Canaria, 1907 – Madrid, 2002) va ser una poeta, novel·lista, cantant lírica i actriu vinculada estretament amb la Generació del 27 i el corrent avantguardista.

Relacionada des de ben jove amb diferents vessants artístiques, a Madrid va conèixer Pedro Salinas, Lorca, Alberti i altres intel·lectuals de la Residència d’Estudiants. També en aquesta època comença a anar al Lyceum Club, on coneix Ernestina de Champourcín i Concha Méndez, entre d’altres. El 1927 i 1930 publica els seus primers llibres de poemes, una poesia caracteritzada per la senzillesa formal, el lirisme interior i la proximitat al llenguatge popular. El 1934, Ernestina de Champourcin i Josefina de la Torre Millares són les dues úniques dones els versos de les quals són inclosos per Gerardo Diego en la seva Antología de Poesía Española Contemporánea.

Formada també en el camp musical i com a actriu, aquest mateix any s’inicia  com a actriu de doblatge i coincideix amb el seu vell amic  Luis Buñuel. Ja instal·lada a Madrid, a partir de 1935 es dedica a ampliar les seves  facetes musical  i teatral ( va arribar a ser solista de l’Orquestra Simfònica de Madrid i la companyia de sarsueles del mestre Sorozábal).

Durant la guerra civil va tornar a la seva ciutat natal on publicà les seves primeres novel·les cinematogràfiques sota el pseudònim Laura de Cominges (segon cognom, aquest, del seu pare). A 1937 publica a la col·lecció La Novela Ideal.

Entre 1940 i 1945, ja de tornada a Madrid, realitza treballs no només com a actriu, sinó com a ajudant de direcció, guionista i columnista de la revista cinematogràfica Primer Plano. També va participar com a actriu a radionovel·les, a Ràdio Nacional, i va arribar a adquirir notorietat com a actriu durant els anys quaranta amb directors com Edgar Neville. Va participar en pel·lícules d’èxit i anys més tard publicarà Memorias de una estrella (1954), novel·la en la qual narra la història d’una actriu que abandona el cinema en ple èxit. Paral·lelament va arribar a ser primera actriu en companyies de teatre.

El 1983 fa la seva última intervenció com a actriu a la coneguda sèrie de Televisió Espanyola Anillos de oro. El 1988 publica Medida del tiempo, recollit aquest últim a l’Antología sobre la seva obra que publica Lázaro Santana a la col·lecció Biblioteca Básica Canaria el 1989. I també aquests anys escriu el poemari El manuscrito inédito.

Va morir a Madrid el 2002 als 95 anys.

Pertany  a una “generació perduda” anomenada  Las Sinsombrero, un grup de dones que podria haver estat considerat  la segona etapa daurada de la literatura hispànica (ara femenina), però van ser excloses del conegut grup d’autors de La Generació del 27. Reportatge de TV espanyola:

Las sinsombrero / Imprescindibles

Sabíem de la importància cabdal d’aquesta escriptora, però ignoràvem el seu pes en el món cultural català d’una dona que pensàvem únicament com una propietària rural de L’Escala gairebé anònima. En realitat era una dona autodidacta interessada no només per l’escriptura sinó també per l’arquelogia i la pintura ( ella mateixa s’hi dedicà).

Acaba de publicar-se el volum,  Women in European Academies, (Ute Frevert, Ernst Osterkamp i Günter Stock, Berlín, editorial De Gruyter, 2021) que fa una síntesi biobibliogràfica de les  tretze primeres dones acadèmiques. L’Institut d’Estudis Catalans va proposar la primera que va entrar al nostre país en una d’aquestes entitats erudites: CATERINA ALBERT I PARADÍS (1869-1966) segurament més coneguda pel seu pseudònim de Víctor Català, qui va ser elegida membre numerària de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (RABL) el 1920, encara que no va prendre possessió fins que no llegí el seu discurs d’ingrés a principis de 1923. Recordem que tant la Real Academia Española de la Lengua com l’Académie Française trigaren encara dècades a incorporar personatges femenins als seus seients. En el cas de la RAE el 1979 – Carmen Conde – i l’AF el 1980 – Marguerite  Youcenar.

Un metge amic li edità el primer llibre de versos, El cant dels mesos (1901) on ja utilitza el pseudònim que la faria famosa, que, cosa curiosa, apareix també (sense el nom real al costat) a la coberta i la portada del seu discurs d’ingrés a l’Acadèmia. Abans que ella moltes altres havien fet ús de noms de ploma masculins  (Cecilia Bölh de Faber, Amandine Dupin, Maria Evans o les germanes Brönte). Amb aquest pseudònim, va aconseguir separar l’activitat professional de la vida privada. Amb tot i això, durant uns anys es va desconèixer la veritable personalitat de l’autora, que molts crítics i escriptors consideraven que era un “reputat autor”. L’impacte en el món literari català en saber-se que Víctor Català era una dona va ser molt notable

El que la va projectar com una gran narradora, de tota manera, com és ben sabut, fou la novel·la Solitud (1905), un veritable clàssic universal, on la protagonista assoleix un nivell literari comparable al de Madame Bovary, de Gustave Flaubert, Anna Karerina, de Lev Tolstoi o Casa de nines, d’Henrik Ibsen. I amb això s’agermana, també, amb grans autores, com les germanes Brönte, Grazia Deledda o Emilia Pardo Bazán.

Malgrat el silenci imposat a les lletres catalanes durant els primers anys del franquisme, Albert esdevingué símbol vivent de la literatura catalana, des de 1953 anualment es convocava (fins al 1997) el premi dedicat al conte que porta el seu nom (i que, sense que se sabés, pagava ella). El 1955, al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona -una institució catòlica de gran tradició en el món de les arts- hi va haver la primera exposició dels seus dibuixos i pintures. El 1960, se l’homenatjà amb el volum Els set pecats capitals vistos per 21 contistes, amb narracions curtes escrites per autors de diverses tendències literàries. Els darrers anys va estar-se a l’Escala, pràcticament sense moure’s del llit, on rebia les amistats i, freqüentment, escriptores i escriptors, periodistes i crítics.

Més recentment,  el seu nebot i fillol, el compositor Lluís Albert i Rivas, cedí el seu llegat literari, artístic i arqueològic a l’ajuntament de l’Escala, que l’ha situat en l’anomenat Espai Víctor Català, dins del Museu de L’Escala,  alhora que la Universitat de Girona ha establert una càtedra que porta el nom de l’escriptora dedicada als estudis sobre el Modernisme.