Chantal Akerman, una cineasta pionera del feminisme

Natalia, una polonesa jueva, i mare de CHANTAL  AKERMAN (Bruselas, 1950-París, 2015) va sobreviure als 15 anys als camps d’extermini; aquest fet va marcar la vida de la seva filla, la cineasta Chantal Akerman,  qui també va escriure un llibre on reflecteix la seva història Una familia en Bruselas (1998), un diàleg entre una mare i una filla ferides pel segle XX.  La reedició del text es presenta dijous a la Filmoteca de Catalunya amb l’afegit de dues de les seves pel·lícules: la seva primera cinta, el cut Saute ma ville (Exploto la meva ciutat), que va rodar als 18 anys, i el seu autorretrat Chantal Akerman par Chantal Akerman (1996). És un dels actes del rescat d’una de les figures més importants del cinema del segle XX, de les més  oblidades a Espanya tot i que no a la resta d’Europa.

Quan Natalia va morir l’any 2014, Chantal va tenir una forta depressió, pensava que ja no tenia res a dir. Un any després, diagnosticada com a maniaco-depressiva, es va suïcidar.

Akerman es va consagrar davant la crítica internacional amb el film Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), sobre la vida quotidiana d’una vídua que es prostitueix  per poder tirar endavant el seu fill. Té una duració de tres hores i vint minuts i la crítica i el públic del seu temps no la va rebre amb gaire entusiasme; tot i així el New York Times la va considerar “la primera obra mestra del feminisme en la història del cinema”. El seu cinema rupturista, la seva visió crítica de la societat i sobretot les seves crítiques contra l’opressió de les dones li van costar la incomprensió i el rebuig de molta gent, intel·lectuals inclosos (Marguerite Duras li va dir boja tot abandonant la sala on es va estrenar Jeanne Dielman).  Més tard, mentre a Europa se la va considerar una avançada, a Espanya la seguim coneixent poc. Però encara som a temps, perquè el seu missatge és totalment vigent: ens va mostrar el rol de la dona alienada pel treball domèstic, i no només va denunciar l’opressió que patien les dones sinó que també es va permetre somiar amb l’alliberació  sexual femenina.

Recordem de nou Mary Higgins Clark, una de les “dames del crim”

He llegit una de les seves novel·les i he recordat que fa un any vamorir als 92 anys una de les autores més venudes  del món i qui fins als 90 encara produïa un llibre per any, MARY HIGGINS CLARK

Autora molt prolífica en el gènere policíac, suspens i misteri, cada una de les seves novel·les s’ha convertit en èxit de vendes tant als EEUU com a d’altres països del món. Des del seu primer èxit mundial, On són els nens? Ha estat un dels referents del gènere. Va escriure també reculls de relats, un novel·la històrica i dos llibres juvenils. Algunes de les seves obres han estat adaptades al cinema. Va ser guardonada amb prestigiosos premis del gènere.
Sovint les seves novel·les són protagonitzades per dones joves fortes i independents, que es troben en un problema que han de resoldre amb coratge i intel·ligència. Són dones eqls que han de prendre decisions sensates; aconsegueix ue els lectors s’hi vegi reflectit. D’altra banda, va manifestar sempre que havia decidit no incloure sexe explícit ni violència a les novel·les per la qual cosa són molt populars entre els joves.

Ella mateixa, abans de ser una autora d’èxit, i havent quedat vídua amb 5 fills menors d’edat, va treballar en tota mena de feines i, com va explicar, voltava per les botigues per mirar els vestits que es compraria quan fos famosa.

Obituari en aquest blog

 

Elizabeth Blackwell, dona de professió metgessa, malgrat tots

Nascuda fa 200 anys, no va ser fins al seu onzè intent que va aconseguir entrar a la universitat per cursar la carrera de medicina. Per pagar-se la carrera va treballar fent classes en escoles i cases privades. Es va doctorar al Geneva Medical College de Nova York amb un treball sobre el tifus, en el qual la seva visió va ser titllada de «femenina». Elisabeth Blackwell ( 1821-1910) sempre va afirmar que la seva vocació es va despertar quan assistint una moribunda aquesta li va confiar que creia que haver estat atesa per una dona li hagués estalviat molts patiments. Després d’haver gestionat el seu propi consiltori als EEUU, es mudà a Anglaterra, on, el 1874, va participar juntament amb Sophia Jex-Blake en la fundació de la London School of Medicine for Women perquè altres noies amb vocació mèdica no haguessin de patir el mateix que ella per poder formar-se.

Les seves conviccions socials la van acompanyar sempre i va lluitar per integrar la dona en la professió mèdica; tampoc no es va oblidar de la salut dels afroamericans. En el seu honor s’atorga anualment des de 1949 l’Elizabeth Blackwell Medal a les contribucions de les metgesses més rellevants.

Mujeres con ciencia

Blanca Huergo, un exemple a seguir

Aquesta noia asturiana de 17 anys, quan en tenia 16 i era alumna del  Colegio Inglés de Asturias va ser, el  2020, la primera dona que va aconseguir el primer lloc a l’Olimpíada d’Informàtica d’Astúries que celebrava la seva vuitena edició; a més va rebre les mencions especials “Ada Lovelace” i “Bill Gates” que distingeixen la millor noia classificada i el millor alumne de cicles formatius i batxillerat.

Ara estudia matemàtiques i ciències computacionals a Oxford després d’haver obtingut 6 A levels (avaluacions externes britàniques), amb la màxima puntuació tres d’aquestes ( les millors  del món en la seva promoció ) i  ensenya programació  a alumnes  d’ESO i Batxillerat per tal que siguin competents per pura diversió i per guanyar medalles com els homes. Per això col·labora amb la nova competició (l’Olimpíada Informàtica Femenina -OIFem) que ha estat creada a imatge de la seva  homòloga europea (European Girls’ Olympiad in Informatics, EGOI), i que tindrà lloc a Zurich entre el 13 i el 19 de juny, gràcies a l’Olimpíada Suïssa d’Informàtica.

L’EGOI està inspirada en l’èxit de l’Olimpíada Matemàtica Femenina Europea, que ha aconseguit una alta participació des de la seva primera edició el 2012 amb la qual cosa ha obert més  espais per a les dones en un escenari internacional i incrementar la seva participació a d’altres concursos mixtos internacionals.

L’OIFem, el comitè organitzador de la qual Huergo presideix, se celebrarà entre el 20 i 21 de març en la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), amb un classificatori online el 28 de febrer. Hi poden participar estudiants menors de 20 anys, que cursin ESO, batxillerat o un cicle de grau mig d’FP.  El 20 de desembre va iniciar-se un curs preparatori on line i s’hi han inscrit unes 100 candidates.

Blanca Huergo és un dels cervells més  privilegiats d’Europa i anima altres dones que siguin científiques i tecnòlogues.

Centenari de la mort de l’escriptora Emilia Pardo Bazán

Nascuda a A Corunya el 1851, Emilia Pardo Bazán va reunir en la seva persona característiques duals com el feminisme, el liberalisme o el cosmopolitisme i el conservadurisme, la religiositat i el ruralisme.

Darío Villanueva, expert en l’escriptora i coeditor de les seves obres completes,  assenyala que Pardo Bazán va gaudir del luxe de no haver de renunciar a res, ni en idees ni en actes. Potser el seu origen burgès i aristòcrata li va permetre no haver de triar ni témer crítiques o sotmetre’s a pressions. Segons  la biògrafa Carmen Bravo-Villasante, la defensa i l’exercici del naturalisme a partir de la publicació de l’assaig La qüestió palpitant i la novel·la La tribuna (1883) no només li van comportar moltes crítiques del seus col·legues més carques, que l’associaven amb l’ateisme i el llibertinatge, i li van negar fins a tres cops l’ingrés a la Real Academia Española (RAE) malgrat els seus mèrits, sinó que també van ser el detonant de la ruptura amb el seu marit, José Quiroga.

A partir d’aleshores es va emancipar totalment; tot i els seus orígens benestants, es va guanyar la vida amb l’escriptura (articles i assaigs sobre política i literatura a més de novel·les, relats, contes i llibres de viatges) i la docència ( les seves classes  sempre van ser molt freqüentades) i  va tenir els amants que va voler com ara Galdós, Blasco Ibáñez, Galdiano i sense oblidar les cartes plenes de floretes a Narcís Oller.

Fou una dona conservadora, sí, però també avançada i en certa manera progressista (sempre cercant la modernitat i el progrés, interessada pels avenços científics i tecnològics com l’electricitat i el cinema; va escriure sobre ciència i va ser pionera com a corresponsal estrangera a Roma i París, primera presidenta de l’àrea de Literatura de l’Ateneu de Madrid, primera catedràtica de Literatura a la Universitat Central de Madrid… ) Per tant, una dona contradictòria i inclassificable. I sempre de lectura imprescindible.

Reivindiquem doblement Lina Òdena, feminista i comunista catalana

Aquests dies al meu barri es lluita contra el desnonament d’un casal popular ( un espai ocupat del carrer Mallorca, 132) que duu per nom Lina Òdena. Jo no freqüento aquest espai, però em sumo a la reivindicació perquè entenc que el casal fa un servei als joves del barri. Però desconeixia qui era aquesta Lina Òdena que dona nom al casal i vaig fer recerca. Es tracta d’una miliciana comunista barcelonina que va morir amb només 25 anys (es va suïcidar per evitar que l’empresonessin els de la falange) en un poble de Granada.
Paulina Òdena va néixer el gener de 1911 al barri de l’Eixample, els seus pares tenien una sastreria. L’any 31, al poc d’instaurar-se la República, Lina, que formava part de les Joventuts Comunistes, va anar a formar-se durant catorze mesos a l’escola Marxista-Leninista de Moscou. Quan va tornar, participà en la creació del Partit Comunista de Catalunya i, integrada a Aliança Obrera i Socors Roig Internacional, participà el 6 d’octubre de 1934 en la lluita armada a Sant Cugat i Barcelona, i fou detinguda per la seva tasca clandestina d’acollida de nens orfes de
miners asturians que havien participat en la revolució armada del 34. Després de la victòria del Front Popular, començà una nova etapa de treball acompanyant Dolores Ibarruri ” la Pasionaria ” en les seves conferències per tot el país i va participar a Barcelona en la creació de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC). La guerra la va sorprendre a Almeria i ben aviat es mobilitzà esdevenint una figura clau del front andalús. El 14 de setembre de 1936, prop de Granada, al costat del Pantà de Cubillas, per evitar  caure presonera de l’enemic, va treure la seva pistola i es va suïcidar d’un tret. El seu cos reposava fins fa uns anys en la fossa 122, del Pati de l’Ermita, al cementiri de Granada, però com que no fou reclamat per ningú les seves restes van passar a engrossir una fossa anònima.

Va esdevenir icona de la mobilització popular contra el franquisme i exemple per a moltes dones que van decidir posar-se al costat dels seus companys, com a lluitadores del moviment obrer i com a soldats a les trinxeres, refusant el paper tradicional atribuït a les dones durant la primera meitat del segle XX. Quan va morir, un batalló de dones va ser batejat amb el seu nom. En l’actualitat un espai  cultural de Granada porta també el seu nom: Centro Obrero y Popular Lina Ódena. I a Barcelona, a més del casal de Mallorca 132, hi ha uns jardins al carrer Sardenya, 166 amb el seu nom.

A les fotografies Lina vestida de miliciana i segell, poemes i calendari que se li van dedicar després de la seva mort.

De mujer a mujer. Cartas desde el exilio a Gabriela Mistral (1942-1956)

Aquest és el títol del llibre que aplega la correspondència de la Premi Nobel (11945) amb 10 intel·lectuals espanyoles com ara Maruja Mallo, Zenobia Camprubí, María Zambrano, Victoria Kent, Maria Enciso, Teresa Díez Canedo o María de Unamuno, a les quals estava vinculada des de la seva tasca a Madrid com a cònsol del seu país (1933-35)

La poeta xilena Gabriela Mistral ( 1889-1957) va constituir un suport moral i material fonamental als exiliats espanyols, gràcies a les seves influències, relacions i diners emprats en la causa, tant personals com recaptats.

La majoria de les cartes incloses al volum, recopilades per  Francisca Montiel Rayo i editat a Cuadernos de Obra Fundamental de la Fundación Banco Santander, són inèdites i abasten des de 1942 a 1956. El llibre mostra la solidaritat de Mistral amb totes aquestes dones que patien l’allunyament forçat de la seva terra, s’hi fa també palès el profund agraïment d’elles per tota l’ajuda que rebien, també econòmica, per part de l’escriptora.

A més de les misives  ‘De mujer a mujer’ inclou  dues semblances  de Mistral,  de María Enciso i de Victoria Kent. A la d’aquesta última llegim: “Amaba España con conocimiento y amor de criatura española, le dolía la miseria del pueblo español y protestaba de ella y de tantas cosas españolas”.

 

Marisela Escobedo i la seva denúncia dels feminicidis a Mèxic

Marisela amb la fotografia de l’assassí de la seva filla

A través de Marisela Escobedo, infermera, activista social, mare i, ella també, víctima de la violència contra les dones- hem de denunciar un cop més els feminicidis que es produeixen a Mèxic. Una xacra, cada dia són assassinades 10 dones al país. 1,51 dones cada 100.000.

Marisela va lluitar per posar davant la justícia l’assasí de la seva filla Rubi Marisol de només 16 anys, que vatenir lloc el 2008 a Ciudad Juárez. Ell, la parella de la noia, malgrat haver-se inculpat, va sortir sense càrrecs del judici per “manca de proves” i la mare va dir que no aturaria la seva denúncia de la impunitat judicial; es va instal·lar davant el Palau de Govern  i allí la van matar, en presència d’un altre fill, el 16 de desembre de 2010, ara fa 10 anys.

Avui, aniversari de la mort de Marisela, denunciem la impunitat en què es “resolen” el 97% de feminicidis en un país on la mort de les dones a mans de les seves parelles o exparelles assoleix xifres estratosfèriques.

Podem veure el documental Las tres muertes de Marisela Escobedo, produït per  Netflix, sobre els  dos anys  que Marisela Escobedo va dedicar a esclarir l’assassinat e la seva filla i els obstacles que li van posar les autoritats mexicanes.

Gloria Steinem, activista i feminista

Properament podrem veure el biopic sobre la feminista Gloria Steinem (Ohio, 1934), The Glorias, dirigit per Julie Taymor (qui també actua com a amiga de la protagonista, Frida). És una mena de caleidoscopi de moltes Glorias —la nena que va viure una infantesa itinerant,  la jove que va viajar a l’Índia, l’adulta que va esdevenir un referent— i també de totes les dones de les quals va aprendre al llarg de la seva vida. Es tracta d’una adaptació de l’autobiografia de Steinem, Mi vida en la carretera, un treball sui generis on evoca els seus records d’amistats i anècdotes d’avions, carretera i campus universitaris. Mescla ficció amb imatges d’arxiu de la protagonista: la marxa sobre Washington al costat d’una dona afroamericana, la Conferència Nacional de Dones celebrada a Houston el 1977, la seva amistat amb la primera dona que va ocupar el càrrec  de cap de la Nació Cherokee, Wilma Mankiller…

També va ser columnista del New York Magazine i va cofundar la revista Ms. El 1969 va publicar un destacat article anomenat “After Black Power, Women’s Liberation” (després del poder negre, l’alliberament de la dona), que la va convertir en una de les referents en la segona onada de teoria feminista, juntament amb d’altres com Betty Friedan.

Gloria Steinem, implicada des del principi en el projecte cinematogràfic, voldria que la pel·lícula funcionés com una matrioshka, que la seva història serveixi per mostrar la d’altres dones i homes que han marcat el seu destí. Afirma: “Quasi tot el que sé de feminisme ho vaig aprendre de dones afroamericanes que eren més grans que jo i havien començat a ser activistes abans que jo”.

Stéphanie Frappart, primera dona que arbitra un partit de Champions masculí

Stéphanie Frappart, francesa i de 36 anys, va dirigir el partit entre la Juventus i el Dinamo de Kíev a Turin. Ja l’any passat va aconseguir una altra fita en xiular la Supercopa europea que va enfrontar Liverpool i Chelsea. Ha deixat clar que no hi ha diferències entre xiular un partit masculí o un de femení.