Chantal Akerman, una cineasta pionera del feminisme

Natalia, una polonesa jueva, i mare de CHANTAL  AKERMAN (Bruselas, 1950-París, 2015) va sobreviure als 15 anys als camps d’extermini; aquest fet va marcar la vida de la seva filla, la cineasta Chantal Akerman,  qui també va escriure un llibre on reflecteix la seva història Una familia en Bruselas (1998), un diàleg entre una mare i una filla ferides pel segle XX.  La reedició del text es presenta dijous a la Filmoteca de Catalunya amb l’afegit de dues de les seves pel·lícules: la seva primera cinta, el cut Saute ma ville (Exploto la meva ciutat), que va rodar als 18 anys, i el seu autorretrat Chantal Akerman par Chantal Akerman (1996). És un dels actes del rescat d’una de les figures més importants del cinema del segle XX, de les més  oblidades a Espanya tot i que no a la resta d’Europa.

Quan Natalia va morir l’any 2014, Chantal va tenir una forta depressió, pensava que ja no tenia res a dir. Un any després, diagnosticada com a maniaco-depressiva, es va suïcidar.

Akerman es va consagrar davant la crítica internacional amb el film Jeanne Dielman, 23 quai du Commerce, 1080 Bruxelles (1975), sobre la vida quotidiana d’una vídua que es prostitueix  per poder tirar endavant el seu fill. Té una duració de tres hores i vint minuts i la crítica i el públic del seu temps no la va rebre amb gaire entusiasme; tot i així el New York Times la va considerar “la primera obra mestra del feminisme en la història del cinema”. El seu cinema rupturista, la seva visió crítica de la societat i sobretot les seves crítiques contra l’opressió de les dones li van costar la incomprensió i el rebuig de molta gent, intel·lectuals inclosos (Marguerite Duras li va dir boja tot abandonant la sala on es va estrenar Jeanne Dielman).  Més tard, mentre a Europa se la va considerar una avançada, a Espanya la seguim coneixent poc. Però encara som a temps, perquè el seu missatge és totalment vigent: ens va mostrar el rol de la dona alienada pel treball domèstic, i no només va denunciar l’opressió que patien les dones sinó que també es va permetre somiar amb l’alliberació  sexual femenina.

Deixa un comentari