Gerda Taro, (Gerta Pohorylle – Stuttgart, Alemanya, 1910 – El Escorial, 1937 – va ser fotògrafa de guerra i companya de Robert Capa, amb qui cobrí com a corresponsal la Guerra Civil espanyola, fins la seva mort en un accident en la retirada de les tropes republicanes durant la batalla de Brunete.
Era filla de jueus polonesos i tot i els seus orígens burgesos, va entrar a formar part de moviments socialistes i obrers. Per això, amb l’arribada dels nazis va decidir fugir amb una amiga a París on va conèixer Endre Friedmann, un jueu hongarès que intentava guanyar-se la vida com a fotògraf ( Robert Capa) qui li va ensenyar els seus coneixements de fotografia.
Les fotos en solitari de Gerda destaquen per la proximitat de la seva feina a la primera línia de foc, compartint el risc del combat amb els soldats republicans, entre els que era coneguda com la pequeña rubia.
No només va fotografiar el front bèl·lic sinó també els estralls de la guerra entre la població civil. Conscient del poder de la fotografia creia que aquelles fotos tenien fi informatiu i propagandístic. Tant Taro com Capa volien acabar amb la política no intervencionista propugnada pels poders occidentals sobre el conflicte espanyol. Mostraven la destrucció de la guerra des del punt de vista de les víctimes amb l’objectiu de pressionar sobre les decisions polítiques.
En la seva mort, el Partit Comunista Francès va organitzar un acte commemoratiu i va comprar una tomba amb una concessió a 100 anys en el cementiri Père-Lachaise de París. Es va acomidar amb honor una dona jove i valenta que s’havia implicat fins a les últimes conseqüències amb la causa antifascista. El titular de la revista Life fou: “La Guerra Civil Espanyola mata la seva primera fotògrafa“.