Males notícies més enllà del Còvid 19

No ens pot passar per alt el tomb que ha donat l’anomenat  ‘cas  Arandina’ ( els exjugadors de l’Arandina acusats de violació grupal)  en absoldre  el TSJ un d’ells i rebaixar la pena dels altres dos en considerar que va aver abusos i no agressió sexual. La sentència inicial, de l’Audiència Provincial de Burgos, va condemnar els tres joves a 38 anys de presó  el passat desembre.  Ara l’alt  tribunal absol un  dels condemnats i atenua les penes fina els quatre i tres anys  per als altres dos en apreciar, entre d’altres causes, “la proximitat d’edat i en el grau de maduresa amb la menor”.

L’Audiència aplicava per primer cop la doctrina de la cooperació  necessària a un cas  de violació  múltiple: cada un  dels acusats va ser condemnat a 14 anys com autor de l’agressió  comesa per ell mateix i a  24 com   cooperador de la realitzada pels altres. Els fets van tenir lloc el desembre de 2017 quan els tres exjugadors  (Carlos Cuadrado, Lucho, de 24 anys; Víctor Rodríguez, Viti, de 22, i Raúl Calvo, de 19) van invitar la menor al pis  que compartien a Aranda de Duero per  mantenir relacions sexuals, tot i saber la seva minoria d’edat. Un  cop allí, la víctima s’hi va negar i ells la van forçar.

La sentència de l’Audiència va definit els fets   com  agressió  sexual, va apreciar “intimidació  ambiental” ja que els  tres acusats van actuar  sobre la víctima con amb la llum apagada i per sorpresa i ella no va poder reaccionar per la diferència d’edat i la complexió física d’ells.  La Sala autonòmica, però, no contempla l’existència d’intimidació, i ha estimat completament el recurs de la defensa de Calvo, i parcialment les apel·lacions de Cuadrado i Rodríguez. La resolució  insisteix en la falta de maduresa dels nois, a partir de proves pericials, i deixa lliure Calvo, mentre els altres dos hauran de complir penes de 4 i 3 anys.  Tots tres hauran d’indemnitzar “conjuntament i solidària” la menor amb 10.000 euros.

Polèmica sentència que es basa, sobretot, al meu entendre  en consideracions a la prèvia relació de la noia amb un dels implicats.

Un altre fet que no ens ha de passar per alt és un possible cas de violència masclista aquest dijous a Almassora (Castelló) després que un home assassinés la seva parella, de 35 anys, davant dels seus dos fills menors d’edat. El presumpte agressor posteriorment s’ha lliurat a la Guàrdia Civil i ha confessat el crim, segons han informat fonts de la Delegació de Govern en la Comunitat Valenciana i de l’Ajuntament d’Almassora.

Amb aquesta, ja són 17 les dones mortes arreu d’Espanya des que ha començat l’any.

Iniciatives contra la violència masclista

Des d’aquest dimarts la flota de taxis de Santa Coloma de Gramenet s’ha incorporat a la xarxa violeta  de la ciutat per combatre la violència masclista.

Aquesta xarxa es va activar el passat 25 de novembre de 2019,  també hi formen part bars, restaurants i locals d’oci, aparcaments, farmàcies, benzineres i serveis municipals com la grua municipal o els serveis de neteja. Són llocs on les persones que hagin patit o una agressió o pateixin per la seva integritat per qüestions sexistes puguin trobar-hi refugi.

Per dotar els taxistes de les eines necessàries per oferir una primera atenció a les víctimes que ho requereixin, aquests dies l’àrea de Polítiques d’Igualtat de l’Ajuntament de Santa Coloma de Gramenet ha instal·lat un punt informatiu a la parada de taxis del centre de la ciutat per donar a conèixer als conductors els protocols d’actuació establerts per aquests casos. Els taxistes podran fer una primera atenció i, en el cas d’agressions greus, s’activarà la Policia Local i un psicòleg.

Parlem d’ecofeminisme(s)

El llibre Per què les dones salvaran el planeta, publicat per Raig Verd, recull  24 articles i entrevistes a referents de l’ECOFEMINISME ( l’últim és de l’activista espanyola  Yayo Herrero). Tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política i pretenen acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè , segons la seva editora Laura Huerga “ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social”.

Les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió. A les manifestacions del 8 de març es poden veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi ha, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social. El concepte va ser elaborat per Françoise d’Eaubonne el 1974. I el 1983, la diputada dels Verds alemanys Petra Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista.

L’ecofeminisme denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida i contribueix  a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa. Per exemple, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les. Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ urbanisme. L’urbanisme feminista és també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, pensades per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.

No hi ha un sol ecofeminisme sinó diverses corrents. Atenent a les seves característiques distintives, es poden classificar els tipus més comuns d’enfocaments ecofeministes, bàsicament: el clàssic o essencialista, el constructivista, l’espiritual, el queer (terme que s’utilitza per a designar persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona) i el vegà.

Una de les reivindicacions de l’ecofeminisme és d’ordre polític. Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats.

Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és que es visibilitzin els referents femenins en àmbits com l’enginyeria, l’ambientologia, la ciència, etc. Cal tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge. 

L’institut Teresa Pàmies

L’Institut Príncep de Girona de Barcelona ha canviat de nom oficialment aquest dimarts i ha passat a dir-se Institut Teresa Pàmies. Es tracta d’una iniciativa que va sorgir de la mateixa AFA (Associació de Famílies d’Alumnes) per treure el nom del monarca de l’equipament i donar protagonisme a una figura que representés els valors educatius.

Teresa Pàmies i Bertran (Balaguer, 1919 – Granada, 2012) fou escriptora i activista política, vinculada al PSUC. Per això mateix es va haver d’exiliar, en acabar la guerra civil, primer a França, posteriorment va aconseguir fugir a la República Dominicana, a Cuba i finalment a Mèxic on s’hi va estar quatre anys, allí va poder fer estudis de periodisme a la Universitat Femenina. Quan va acabar la Segona Guerra Mundial tornà a Europa; primer a Belgrad, Iugoslàvia, i després a Txecoslovàquia, a Praga, on va formar una família i hi va viure dotze anys. Va tornar a Catalunya, amb tres dels seus fills. Amb més de 50 anys i ja a Barcelona va aconseguir viure dels seus llibres, juntament amb diferents tasques editorials, la traducció i el periodisme. Va publicar novel·la, dietaris, cròniques, llibres de viatges i assaig. Es donà a conèixer amb el premi Josep Pla l’any 1970, que guanyà quan encara és a l’exili. Hi va optar enviant per correu l’obra Testament a Praga, escrit juntament amb les memòries del seu pare Tomàs Pàmies. L’any 1984 va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi i, el 2001 amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (va ser la segona dona en obtenir-lo després de Mercè Rodoreda)

#januhairy, la proposta que anima les dones a no depilar-se

Les iniciatives que promouen la bellesa real i critiquen els tabús que encara hi ha amb els cossos femenins ( com la convenció estètica de la depilació femenina) es multipliquen darrerament. Una d’elles fou la campanya viral que Laura Jackson, una jove estudiant britànica, va engegar el darrer gener que anima les dones a no depilar-se durant el mes. Afirmà que deixar-se créixer el pèl del cos l’havia fet sentir “més alliberada i confiada”. Dones d’arreu del món es van sumar a la campanya  i van pujar fotos seves amb pèl corporal amb l’etiqueta #januhairy.

L’objectiu de la campanya era recaptar fons destinats a l’organització Body Gossip, que treballa per la bellesa natural de tots els cossos i que amb aquests diners fan campanyes en escoles que per motius econòmics no tenen accés a aquest tipus de recursos.

Ha mort Lina Ben Mhenni, altaveu de la “Primavera àrab” contra el règim de Ben Alí a Tunísia el 2011

La bloguera i activista tunisenca, símbol  de la revolució  que van protagonitzar uns joves que no acceptaven la injustícia,  ha mort aquest dilluns als 36 anys a causa d’una llarga malaltia.

Des del seu blog, Una niña tunecina, en àrab, francès i anglès, Lina va mostrar el seu activisme i va començar  la seva denúncia contra el règim de l’aleshores president  Ben Alí, qui va censurar-lo i el tancà.  Però en esclatar el 2011 l’anomenada ‘Revolució  dels gessamins’ –detonant  de la coneguda com  ‘Primavera Àrab’– la bloguera es va convertir en una de les seves heroïnes.

En el seu últim  missatge aquest mateix diumenge, Lina Ben Mhenni apel·lava  els  polítics tunisencs, els quals encara no han aconseguit aprovar un govern 4 mesos   després de l’elecció  del president  Kais Saad. I va tornar a criticar la  corrupció, la repressió i la violència.

Reproduïm part del seu últim escrit: “Som un poble  que no aprèn  del seu passat i no memoritza les lliçons de la història, com  si fóssim persones de curta duració, o em  permeto dir que no hi ha  memòria”. 

Justament, diumenge 19 n’havia fet un altre en francès on donava les gràcies a tots els qui li havien fet un homenatge recentment i expressava que se sentia molt millor i més forta. Lamentem aquest final que, indubtablement, ha estat massa prematur. Que ens serveixi d’exemple la seva valentia.

Una dona anomenada directora de la Guardia Civil

María Gámez ( San Lúcar de Barrameda, 1969), subdelegada a Màlaga del govern, ha estat anomenada directora de la Guardia civil. És considerada una experta en assumptes jurídics.  Ha treballat per la recuperació  de la memòria històrica, especialment  la relacionada amb dones, sobretot, la de Victoria Kent, que va set la primera dona a entrar en un Govern  d’Espanya el 1931 com  directora general de Presons. Sempre assisteix a les manifestacions o concentracions feministes.

El seu nomenament és a l’alçada del que va suposar el de Carme Chacon com a ministra de Defensa el 2008.

Esperem que aquest nomenament es tradueixi en una milloria de la situació de les dones en un cos on sempre han estat discriminades

Ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

L’escriptora d’Alcoi, que patia esclerosi des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La seva trajectòria literària i personal ha estat marcada pel compromís amb els Països Catalans.  Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017 i considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes.

A l llarg de quatre dècades, ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l’assaig, els relats, l’articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  el recull de relats Dones ( 1997), Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l’actualitat a Barcelona i Nova York. Les seves dues últimes novel·les publicades el 2019 són Prime time. Irreverències i La sarbatana

A més del seu compromís amb  la llengua catalana i la llibertat, sempre va lluitar per la millora de la situació de les dones i la infància.

Amb la lectura, o relectura de les seves obres sempre perviurà en la nostra memòria.

El violador ets tu

Vuit  diputades de l’oposició laica del Parlament turc  van cantar ahir dissabte l’himne feminista xilè El violador eres tu per tal de retre homenatge a les víctimes de la violència contra les dones i protestar per la detecció de set manifestants en una multitudinària mobilització que va tenir lloc la passada setmana a Estambul. Tot i que el Govern  turc va aprovar fa  set  anys una llei específica, les organitzacions feministes denuncien el fracàs  en la seva aplicació. L’any passat  van morir  281 dones a mans de les seves parelles o exparelles a Turquia, segons les dades oficials, una xifra que diversos col·lectius fan pujar a  un total de 440.

Per rebutjar els atacs a les dones el col·lectiu feminista xilè LasTesis (fundat per les joves Dafne Valdés, Paula Cometa, Sibila Sotomayor i Lea Cáceres) va viralitzar la setmana passada una ‘performance’ que s’ha estès per tot el món. ‘Un violador en tu camino’ o ‘El violador eres tú‘ és un ball  feminista que consisteix a embenar-se els ulls i realitzar una coreografia amb frases contundents contra la violència masclista.

Xile

L’estrofa que tothom se sap ha estat  traduïda a molts idiomes: “Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eras tú, el violador eres tú: los jueces, el Estado, el presidente”. “Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eras tú. El violador eres tú. Los jueces. El Estado. El presidente”. A tota Amèrica llatina s’ha escoltat l’himne; a  Mèxic DF més de 2.000 dones  a la plaça Zócalo  s’ha  acabat la seva interpretació amb consignes com:  “Nunca más silencio” o “Vivas las queremos”. També a Barcelona i Madrid desenes de dones s’han reunit i entonat l’himne amb la voluntat d’agermanar-se amb les feministes xilenes. Un gesto que s’ha repetit a París, Berlín o Londres, tant  en castellà com  en els idiomes principals d’aquests països.

Lleida

A Tarragona l’himne  s’ha interpretat per primera vegada en català. Més d’una cinquantena de dones i joves s’han aplegat davant de l’Ajuntament tarragoní i, repetint el ritual del fenomen mundial, s’han tapat els ulls amb mocadors negres i han corejat la cançó. L’himne revolucionari  s’ha escampat per tot Catalunya.

 

Condemna exemplar per una violació en grup

L’Audiència de Burgos ha imposat una pena de 38 anys de privació  de llibertat als exjugadors de La Arandina CF. C.H., C.C.S. ‘Lucho’ i V.V.R.’Viti, han estat condemnats a penes que sumen 114 anys com  autors de l’agressió  sexual sobre una menor de 16 anys (els fets van tenir lloc el 2017, quan la menor, llavors de 15 anys, va anar al pis  que els tres joves compartien a la localitat burgalesa d’Aranda de Duero).  Les penes es corresponen a l’aplicació  de la doctrina de la cooperació  necessària: cadascun dels acusats és condemnat com a autor pels fets realitzats per ell mateix i com a cooperador per allò realitzat pels altres. Es  fixa una indemnització  de 50.000€ de la qual respondran en forma conjunta i solidària tots els acusats.

El màxim  compliment  de la pena de presó es fixa en 20 anys, segons el que disposa el Codi  Penal. Els  possibles recursos seran resolts per la Sala del  Civil i Penal del TSJCyL.

Aquesta és una sentència exemplar que imposa penes més altes que les de la Manada, cosa per la qual cal congratular-se; però no hem de perdre de vista que s’estan reiterant violacions grupals cosa que no ens hem de cansar mai de condemnar. Avui mateix llegim als diaris que dos homes de 19 i 22 anys han estat detinguts a Manresa acusats per la violació d’una menor a la qual haurien drogat i un tercer individu es troba en recerca. Els fets es van produir el passat  17 de novembre. Aquesta mateixa setmana, els Mossos d’Esquadra van detenir altres dos homes també  a Manresa per violar presumptament  dues noies, una d’elles menor d’edat. Els fets van tenir lloc dilluns 9 cap a les 20.00 hores, quan  una de les noies va saltar per la finestra d’un  primer pis  d’un edifici ocupat del barri antic de la població, per fugir del seu agressor.