El llib
re Per què les dones salvaran el planeta, publicat per Raig Verd, recull 24 articles i entrevistes a referents de l’ECOFEMINISME ( l’últim és de l’activista espanyola Yayo Herrero). Tracten qüestions com l’educació, els refugiats climàtics, l’urbanisme i la política i pretenen acostar a la gent la mirada ecofeminista, perquè , segons la seva editora Laura Huerga “ser ecofeminista és la recerca de la igualtat de gènere (i de raça, i de classe…) en la lluita per protegir el planeta i, d’aquesta manera, aconseguir la justícia social”.
Les lluites feminista i ecologista són en un moment d’eclosió. A les manifestacions del 8 de març es poden veure pancartes ecologistes, i a les manifestacions convocades pel moviment #FridaysForFuture, n’hi ha, també, de feministes. El feminisme ecologista, l’ecofeminisme, sorgeix com a moviment interseccional necessari per a unir forces en ambdues lluites per arribar a la justícia social. El concepte va ser elaborat per Françoise d’Eaubonne el 1974. I el 1983, la diputada dels Verds alemanys Petra Kelly encarnava les lluites ecologista i feminista.
L’ecofeminisme denuncia la manera com l’economia i la política ‘s’han consolidat en contra i fora de les bases materials que sustenten la vida i contribueix a desmuntar aquest abisme que separa fictíciament la humanitat de la naturalesa. Per exemple, les feines reproductives i de cures, històricament fetes per les dones, solen ser més respectuoses amb l’entorn, els espais i els cossos. El feminisme, i l’ecofeminisme, busquen una divisió més justa d’aquestes tasques reproductives, sigui remunerant-les o repartint-les. Un dels àmbits en què es veu més clarament la mirada ecofeminista al món occidental és l’ urbanisme. L’urbanisme feminista és també ecologista, perquè cerca ciutats de distàncies més curtes, pensades per al transport públic, amb espais públics i verds per a crear comunitat i que no generi problemes de salut, com els derivats de la pol·lució de les grans ciutats.
No hi ha un sol ecofeminisme sinó diverses corrents. Atenent a les seves característiques distintives, es poden classificar els tipus més comuns d’enfocaments ecofeministes, bàsicament: el clàssic o essencialista, el constructivista, l’espiritual, el queer (terme que s’utilitza per a designar persones que no s’identifiquen amb els models de gènere binari home-dona) i el vegà.
Una de les reivindicacions de l’ecofeminisme és d’ordre polític. Per aconseguir canvis reals que beneficiïn tant les dones com el planeta, és imprescindible que hi hagi dones en política, en òrgans amb capacitat de decisió sobre la vida de les comunitats.
Per aconseguir tot això és fonamental que hi hagi una bona educació de les nenes, perquè elles mateixes puguin pensar en ciutats feministes i en projectes ecologistes. Un dels clams del Dia Internacional de la Dona i la Nena a la Ciència és que es visibilitzin els referents femenins en àmbits com l’enginyeria, l’ambientologia, la ciència, etc. Cal tenir dones expertes en aquests camps per a repensar l’ordenament urbanístic i pensar projectes d’energies renovables, de sobirania alimentària i d’economia verda. En definitiva, que hi hagi més dones en posicions de lideratge.