Informacions – Pàgina 47 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Judici a Berlusconi.

magistradas Aquestes tres dones magistrades, Giulia Turri (al centre de la fotografia), Carmen D’Elia (a l’esquerra) i Ursulina De Cristofaro, formen el tribunal encarregat de jutjar, a partir del proper 6 d’abril, el primer ministre d’ Itàlia, Silvio Berlusconi, sota l’acusació de prostitució de menors i abús de poder.

Després de 24 de silenci, Berlusconi ha afirmat no estar preocupat pel seu processament i que no pensa a dimitir sinó a acabar la legislatura.

Berlusconi ante su juicio (El País, 16 febrer)

Les dones italianes diuen NO a Berlusconi i al masclisme.

manifestaciones_berlusconi A 280 ciutats d’arreu del món han tingut lloc marxes de dones exigint dignitat i respecte. Les concentracions han estat convocades per associacions feministes. A Milà milers de manifestants han dut bufandes blanques i a Roma, on ha tingut lloc la marxa més llarga i nombrosa, hi havia monges i estudiants, àvies amb les seves nétes , militants d’esquerres, sindicalistes i funcionàries i també estudiants. En acabar la concentració a la Plaça del Popolo un grup de manifestants s’ha dirigit a les portes del Parlament perquè una de les seves demandes és la dimissió de Berlusconi.

Les dones han mostrat el seu rebuig del model polític i cultural masclista i patriarcal, també han deixat clar que moltes dones tampoc se senten representades per l’oposició.

La foto d’una noia afgana mutilada pel seu marit ha estat guardonada amb el World Press Fhoto

retrat-aisha-worl-press-photo-2011 La periodista sudafricana Jodi Bibier ha aconseguit el prestigiós World Press Photo 2011 per la seva fotografia d’ Aisha Bibi, una jove dona afgana a la qual el marit li va amputar les orelles i el nas per no obeir el seu marit, que la mantenia en condicions d’ esclavatge. La fotografia ha esdevingut símbol de violència contra les dones.

Article a El país ( 11 febrer) Jodi Bibier se alza con el World Press Photo por su fotografía de una joven afgana.

La Revista de Cirugia Estética. La fotografia fou portada de la revista Time i va generar una gran polèmica als EE.UU i a la resta del món en obrir el debat sobre les raons morals de seguir o abandonar Afganistan.
Bibi Aisha fou mutilada pel marit en compliment d’ un càstig ritual ordenat per un cap talibà. La història d’ Aisha és tan sols una més de les moltes que mostren que algunes societats no han evolucionat des de l’Edat Mitjana. Amb tan sols 12 anys va ser lliurada amb la seva germana a un talibà per eixugar un deute. Poc després s’hi va casar, la tenia tancada en una cort i la castigava a fuetades i la feia treballar com una esclava. Ella va escapar-se, però el marit la va trobar a Kandahar i va complir l’ordre del jutge talibà de tallar-li orelles i nas. Fou abandonada per morir desagnada i va ser trobada per uns treballadors d’una ONG dels EEUU que la van dur a un refugi pert a dones víctimes de la violència a kabul fins que va viatlar als EEUU per a ser sotmesa a una operació de cirurgia reconstructiva sugragada pel cirurgià plàstic Peter Grossman i l’ equip del centre The Grossman Burn ubicat a l’ Hospital West Hills a Los Ángeles.

bibi-aisha-time1 bibi-aisha-mutilacion1 reconstruccio1

Les dones marroquines treballen a les fàbriques tèxtils del seu país per 1 € a l’hora.

un-euro-a-la-hora El 70% de les persones que treballen a la principal indústria de Marroc, la confecció tèxtil, són dones. Tot i així només el 27% de dones s’ha incorpaorat a la població activa al Marroc ( 25% a Tunísia i només 14% a Argèlia ).

Tànger és un dels principals centres de producció amb 30.000 treballadores, però també trobem fàbriques a Rabat i Casablanca; les principals empreses espanyoles de moda (Zara, Mango…) tenen fàbriques pròpies o proveïdors i produeixen el 10% de roba; l’emplaçament resulta ben atractiu per a les empreses per l’escassa presència sindical. Per reduir costos i a causa de la crisi i la competència asiàtica, moltes de les empreses subcontratades que treballen per a aquestes firmes es deslocalitzen constantment i agreugen la situació de les dones que hi treballen.

Els homes joves potser fins i tot amb títols universitaris, però a l’atur, són els protagonistes de les revoltes populars a Tunísia, i d’altres indrets del Magreb així com a Egipte; les dones joves que treballen a la indústria tèxtil no tenen ni temps per protestar ni sindicats, treballen 10 o 11 hores al dia 6 dies per setmana i també s’han d’ocupar de la seva llar. Elles desitgen el canvi tant com ells, perquè pateixen els baixos salaris i les dures condicions laborals. Per aconseguir major qualificació centenars de dones treballadores van a classes d’ aprenentatge del francès i l’ àrab a les oficines de l’Associació de Dones Obreres del Tèxtil (ATTAWASSOUL) en un barri de Tànger. El 40% són analfabetes i fins i tot aquelles que estan més preparades no ho diuen perquè aquest és l’únic treball per a elles.

És el mateix de sempre: per una banda la moda és glamour i riquesa, però a l’altre costat de la cadena trobem explotació i desesperació.

En aquests moments, però, després de la revolta de Tunísia, al Magreb ha renascut l’esperança, s’ha encomenat l’optimisme. El que s’ha pogut veure després de Tunísia és que el poble pot.

Reportatge a La Vanguardia (dimarts 8 de febrer) Un euro a la hora

Dia mundial contra l’ablació

ablacio Tres milions de nenes de tot el món estan en risc de ser víctimes de la mutilació genital (extirpació dels òrgans genitals externs )

28 països d’Àfrica i Àsia practiquen el ritual i cada vegada hi ha més casos a molts altres països de tot el món per la immigració. 500.000 dones immigrants que actualmente viuen a Europa han estat mutilades als seus païses d’origen A més, cada any unes 180.000 són en risc de patir-la. A nivelll mundial 140 milions ja l’han patida. Les nenes que l’han patida tenen seqüeles físiques i psíquiques de per vida.

UNICEF i l’ONC World Vision han decretat el 6 de febrer com a Dia Internacional de la Tolerància Zero a la Mutilació Genital Femenina per tal de conscienciar tothom d’oposar-se a aquesta violència contra les nenes i adolescents contrària a tots els drets fonamentals com el de la salut.
Notícia a RTVE.

Mosameet Hena, una nena de 14 anys, mor condemnada per una fetua.

mosameet-hena Va ocórrer a Bangladesh el passat dijous. La noia fou condemnada per un tribunal local a 100 fuetades per tenir una pressumpta “relació il·licita” amb un dels seus cosins, un home de 40 anys ( alguns informes asseguren que l’home va violar repetidament la menor; ell també fou condemnat, però va fugir ). Després de rebre 80 cops amb una canya de bambú es va desmaiar i la van portar a l’hospital on va morir al cap d’una setmana.

Els tribunals locals islàmics, shalish, van ser prohibits fa 8 mesos, però encara persisteixen en alguns llogarets amb població analfabeta i molt fanàtica, influïts per líders religiosos.

Els activistes pro drets humans, com Sultana Kamal d’AIN o Salish Kendro, denuncien aquests incidents, ara menys comuns que als anys 90, però encara hi ha masas gent que segueix practicant venjances en nom de l’islam. En ser una societat patriarcal. Aquestes lleis il·legals, cruels i violentes són molt dures amb les dones.

Muere azotada en Bangladesh una niña por presunta “relación ilícita” El País, 5 febrer.

Mortes per violència de gènere 2011

El primer mes de l’any ja hi ha hagut 7 casos (5 espanyoles i 2 estrangeres), 4 més que l’any 2010 per les mateixes dates. Totes convivien amb l’agressor ( només una estava tramitant la separació ) Cap de les dones no havia denunciat el seu agressor. Un dels agressors va matar també el fill que tenia amb la dona, un noi de 16 anys.

Podem llegir l’article que explica cada un dels casos a El Pais d’avui 1 de febrer. Retrato de las siete fallecidas por la violencia machista en 2011.

2010: balanç de violència masclista

Per problemes amb el servidor dels blocs no he pogut abans fer referència a aquest article publicat divendres 31 al diari El País: LAS CLAVES DE UN AÑO NEGRO DE VIOLENCIA MACHISTA on es fa balanç de la xifra de dones mortes a mans de les seves parelles o exparelles (71 + DUES QUE S’HI HAN AFEGIT A LA PRIMERA ESTADÍSTICA I ENCARA FALTA PER DILUCIDAR QUÈ VA PASSAR AMB UNA ALTRA DONA DESAPAREGUDA; PER TANT SÓN 17 MÉS QUE EL 2009 ) Només el 28% d’aquestes dones havia denunciat el seu agressor, és a dir 20 dones.

S’hi donen tres causes que dificulten la demanda d’ajut: la dependència econòmica, l’emocional i els fills. La crisi econòmica frena la petició d’ajuda.

Moltes de les dones acaben vivint la seva situació com a normal. D’altra banda, el 40% dels espanyols culpabilitza la víctima de la situació.

Voldria fer esment especial a les dades aportades per la secretaria d’Estat d’Igualtat que contradeixen les declaracions del bisbe J.A. Reig Pla: el 42% de les 71 dones mortes enguany estaven encara casades. A més, si restem de les 71 les víctimes que encara no estaven en edat de matrimoni (joves de 16 anys) la xifra augmenta fins al 49%. Per últim, el 54,17% de les trucades al 016 enguany per consultes són de dones casades, percentatge que arriba al 72% en incloure les dones en edat de casar-se que han consultat.

Un dels reptes per a l’any 2011 és fer visible la bossa de maltractament oculta; per això Igualtat posarà en marxa programes de detecció precoç en els qual col·laboraran metges d’atenció primària i infermeres. Un altre és conscienciar la societat per tal que denunciï, no només la víctima i contrarestar aquesta opinió tan generalitzada entre la societat que les víctimes són les culpables.

Mor Geraldine Hoff Doyle, icona de la dona treballadora durant la II Guerra Mundial

we-can-do-it Avui 30 de desembre de 2010, als 86 anys i a causa de l’artritis, ha mort als EEUU la dona que va esdevenir símbol del feminisme en protagonitzar el cartell de la fotografia, ben conegut per tots nosaltres.

Com moltes altres dones dels EUU, mentre els homes lluitaven a la Guerra, Doyle va treballar en una fàbrica propera a casa seva. El treball de les dones ocupava els titulars de la premsa i un fotògraf de l’agència United Press va fer-li un retrat a Doyle a partir del qual es va fer un póster, dissenyat per l’artista gràfic J. Howard Mille. Tot i que el propòsit inicial era la lluita contra les vagues i l’absentisme laboral, el cartell va acabar esdevenint, a partir dels anys vuitanta, símbol del feminismo. (El País, 30 desembre)

Violència de gènere i els nous models de família

En resposta a les declaracions del bisbe d’Alcalà d’Henares, Juan Antonio Reig Pla, segons el qual els matrimonis catòlics són “menos dados a la violencia que los que viven inestablemente” (notícia recollida a la premsa el 27 de desembre: La iglesia vincula el maltrato a las parejas de hecho, Público), l’escriptora i periodista Maruja Torres publica avui a El País una columna que titula “Obispollo” on, amb els seus tocs d’humor característics, recorda la història de la seva mare: una dona casada, evidentment per l’església, amb un home, el seu pare, que la maltractava amb el consentiment, per així dir-ho, del seu confessor qui li deia: “aguanta con resignación cristiana, que es la cruz que te ha tocado llevar”.

Per a la secretària d’Estat d’Igualtat, Bibiana Aido, en violència de gènere el missatge ha de ser clar i contundent: animar les dones a denunciar, a no aguantar ni tolerar cap tipus de violència a la llar; però, pel que sembla, per a l’església sembla que la clau rau, com sempre, en la perpetuïtat de la institució matrimonial i en la docilitat de les dones.

Com moltres altres veus, les organitzacions de dones també han contestat les declaracions del representant de la Conferència Espiscopal tot demanant-li a la institució que rectifiqui urgentment. En un comunicat emès ahir, expressen que consideren “indignant” i “inacceptable” que un representant de l’església catòlica “vinculi els casos de malstractaments a entorns familiars no acceptats per aquesta institució”. La Federació de Dones Progresistes, la Unió d’ Associacions Familiars, Fundació Dones i la Federació d’Associacions de Dones Separades i Divorciades denuncien que les afirmacions del bisbe “entorpeixen” la lluita contra la xacra de la violència masclista.

Recordem que el 2010 han mort 71 dones a mans de les seves parelles o ex parelles.