Categoria: Història

He  conegut fa poc la història de Sarah Breedlove, més coneguda com Madam J.C Walker (1867-1919), la primera dona afroamericana que va aconseguir convertir-se en milionària per mèrits propis als  Estats Units gràcies productes per als cabells. Va ser la primera de la seva família a néixer lliure en una plantació de  cotó  de Louisiana)  quatre anys després que s’abolís l’esclavitud, va viure el racisme més cru on una dona negra no podia aspirar més que a fer feines de la llar o al camp. Va treballar des dels deu anys, principalment  rentant roba; als 20 anys ja era vídua amb una nena petita, Lelia, per pujar. En una època en què la pell blanca i la cura dels cabells eren símbol d’estatus i prosperitat, les condicions de vida de les dones negres (falta d’alimentació i higiene) implicaven  una pèssima salut dels cabells (eczema, caspa o alopècia…). Sarah es va plantejar ajudar totes les dones negres a estar més segures d’elles mateixes i alhora proporcionar-los empoderament.   Va fer-se amb una fórmula per a una loció de regeneració capil·lar que va anomenar  Wonderful Hair Grower, i que va derivar en tota una línia de xampús i tractaments que va vendre  porta a porta durant un any i mig per tot el sud dels Estat Units.  Als 38 anys va crear la seva marca de bellesa, Madam C.J. Walker,  per a la qual  va adoptar el nom  del seu tercer marit. El seu èxit rau sobretot en un encertadíssim màrketing adreçat al seu públic preferent: les dones negres. El 1910 a Indianàpolis, va fundar una fàbrica per respondre a la gran demanda de productes arreu dels Estats Units. Va fundar perruqueries i tota una escola de bellesa i va esdevenir una gran magnat que va construir tot un imperi; la seva línia ha sobreviscut més de 100 anys. Ensenyava les seves agents de vendes a vendre els seus productes i guanyar diners. Va arribar a tenir-ne  unes  15.000 treballant per tot el país i alguns estrangers.  A principis del s. XX, qualsevol d’elles guanyava més que un treballador blanc  no qualificat, cosa que els permetia la millora econòmica de les famílies.  El 1917 va convocar 200 de les seves agents a una de les primeres convencions de dones emprenedores, a Filadèlfia. El 1912 es va enfrontar a Booker T. Washington, líder de la comunitat negra, a qui havia demanat intervenir a la National Negro Business League Convention i la ignorava.  Durant  la Primera Guerra Mundial va visitar La Casa Blanca per  instar el president  Wilson que fes del linxament  un crim  federal, per la violència que patia la població  negra essent des d’aleshores considerada una subversiva negra i sotmesa a espionatge pel  Departament  de Guerra. Sarah invertia 10.000 dòlars l’any en l’educació  de joves negres, feia donacions a la Conferència Nacional de Linxament  i altres Organitzacions com la NAACP (Associació  Nacional per al Progrés  de les Persones de Color). També va promoure les arts ( creació del teatre CJ Walker Theatre  a Indianàpolis ) El 1916, a Nova York, va augmentar la seva fortuna invertint en propietats immobiliàries i va fer-se construir una luxosa mansió,  Villa Lewaro, prop de les  cases de grans magnats blancs.  Hi va morir el 1919 com a conseqüència de fallida renal.

Recentment ha estat estrenada una minisèrie televisiva basada en On her Own Ground: The life and times of Madam C.J Walker, les memòries que va escriure la seva tataraneta, A’Lelia Bundles.

 

Va ser pionera a treure’s  el carnet de conduir i aconseguir la concessió  d’una línia regular de busos. A més regentava una fonda, exercia de cartera oficiosa i  feia encàrrecs als veïns.

Va néixer el 1904 a Puebla de Lillo, Lleó. Va aprovar  l’examen de conduir a la segona el 1925, després que el marit li donés el permís -“llicència marital”, com dictava la llei – esdevenint la primera dona que el va tenir a Espanya.  El 1928 va obtenir la línia regular entre els municipis de Confiñal  i Bonar, un trajecte de tortuosa carretera en què sovintejava la neu. Va competir per ser-ne titular amb d’altres  empreses d’homes. A més de les seves múltiples ocupacions no sempre remunerades, va ser mare de 6 fills. Finalment, va morir per un càncer als 55 anys, segons algunes fonts.

Catalina encarna el prototipus d’una generació  de dones oblidades i desconegudes, treballadores incansables i lluitadores.

El gener de 1918 la pujada dels preus la pujada dels preus dels productes bàsics, com el carbó i el blat, va provocar una manifestació protagonitzada exclusivament per dones que va provocar assalts als comerços i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona. El dia 10, Amàlia Alegre, una barcelonina del carrer de l’Om, a prop de les Drassanes —en ple barri de l’actual Raval, llavors Districte V—, va penjar un cartell convocant les dones per marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu del carbó. Alegre no era una dona anònima, sabia que la seva iniciativa tindria èxit, darrere tenia una formació política, el Partit Radical que acabava de guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. La revolta fou exclusivament de dones ( van fer fora els homes que volien  sumar-s’hi) i va durar 16 dies fins a la declaració de l’estat de guerra.

El context és el de la I Guerra Mundial, Espanya havia esdevingut el graner d’Europa. Era un moment de bonança, els salaris havien pujat, però també els preus dels productes bàsics, la Junta de Proveïments que marcava els preus d’aquests articles de primera necessitat, per diversos interessos econòmics i polítics,  no vetlla com cal per mantenir aquests preus als comerços.

La primera manifestació va aplegar 500 dones, i les següents  es van anar fent grans a mesura que el temps passava. La prohibició de la participació dels homes s’explica pel temor que el sindicat monopolitzés la revolta ( els homes estaven molt més sindicats que les dones). Ben aviat l’acció es va anar radicalitzant amb l’entrada de dones vinculades a la CNT i d’altres barriades. Les dones exigien preus més baixos i els comerços es van plantar i s’hi negaren. Van començar els assalts als comerços i tot va sortir de mare. Finalment, a l’altra banda, també l’administració es radicalitzà. Va declarar l’estat de guerra i va treure l’exèrcit al carrer.

Potser la revolta de 1918 no tingués caràcter feminista, perquè les reivindicacions de les dones no ho eren. Però van ser unes manifestacions liderades i protagonitzades exclusivament per dones cosa ja prou excepcional.

La primera dona que va creuar el desert d’Aràbia fou Lady Anne Blunt, neta del poeta romàntic Lord Byron i filla d’Ada Lovelace (considerada la primera programadora de la història). La vida d’aquesta dona fou apassionant. Ja de ben petita fou una alumna avantatjada,  parlava diversos idiomes, pintava i tocava el violí; era una dona intel·ligent i culta que parlava de filosofia, literatura o del món àrab amb entusiasme. Als 29 anys va conèixer, a Florència, qui esdevindria  el seu marit,  sir Wilfrid Scawen Blunt, un poeta enamorat d’Orient. L’any 1869, el matrimoni va començar un llarg viatge per Àfrica del Nord i el Pròxim Orient on varen adoptar els costums i la vestimenta dels beduïns, amb qui viatjaren a llocs com el Sinaí. Van perfeccionar l’àrab i el 1877, ja amb una filla,  hi van tornar. Van conèixer ciutats com Alepo, Bagdad, Palmira, Damasco i Beirut. Acabat aquest viatge, Lady Anne va començar a escriure ‘Les tribus beduïnes de l’Éufrates’, però dos anys després començaven una nova ambiciosa aventura: creuar el desert Nefud. Arribaren a la ciutat de Hail. Lady Anne fou la primera dona occidental que va trepitjar aquella ciutat. Després d’una temporada a Anglaterra on va escriure sobre els seus viatges es van establir a prop de la ciutat d’El Caire, i es dedicaren a una altra de les seves passions: la criança de cavalls. Farta de les infidelitats del seu marit, que fins i tot va portar a viure amb ell una de les seves amants, Lady Anne Blunt es va separar i s’instal·là a una propietat que va comprar a la capital egípcia, on va viure la resta de la seva vida. Va morir el 15 de desembre de 1917.

La seva obra Concepción Arenal, la caminante y su sombra, un llibre que, segons el jurat  és  excel·lent,  tracta sobre un personatge no prou conegut a la història d’Espanya, primera dona a rebre el càrrec de visitadora de presons a Espanya que va  entrar, contra la voluntat de sa mare, com a oient en la Facultat de Dret de la Universitat Central (actual Universitat Complutense de Madrid), vestint robes masculines, ja que en aquella època l’educació universitària estava prohibida a les dones. També vestida  d’home va participar en tertúlies polítiques i literàries, lluitant així contra el que estava establert en l’època per a la condició femenina.

El premi al treball  de Caballé és concedit  pel Ministerio de Cultura y Deporte, està dotat amb 20.000 euros. En aquest estudi biogràfic cal destacar la metodologia emprada per l’autora, qui ha emprat  pluralitat de fonts,  i el plantejament  científic i  rigorós.

CONCEPCIÓN ARENAL (1920-1983) fou una escriptora i precursora del feminisme espanyola.

Anna Caballé (L’Hospitalet de Llobregat, 1954) és professora titular de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona;  ha escrit anàlisi  de la literatura autobiogràfica i articles publicats en revistes especialitzades, també ha participat en  obres col·lectives.

Alguns dels seus llibres: Vida y obra de Paulino Masip (1998); Narcisos de tinta. Ensayo sobre la autobiografía en lengua castellana (1995); Francisco Umbral. El frío de una vida (2004); La vida escrita por las mujeres, 4 vols. (2003, 2004); Cinco conversaciones con Carlos Castilla del Pino (2005); Una breve historia de la misoginia (2006), i  Carmen Laforet, una mujer en fuga, en col·laboració amb Israel Rolón.

Actualment  presideix l’associació  Clásicas y Modernas. Un dels seu propòsits és recuperar les vides de les dones que van ser oblidades.

La biografia la baronessa Wilson és ben singular ja des de la incògnita sobre la seva data de naixement a Granada, segurament el 1834, tot i que ella va difondre la data 1843. Fou periodista i realitzà diversos viatges pel continent americà deixant-ne constància a diferents  llibres com ara Maravillas americanas de 1910 o América y sus mujeres – de 1890– (subtitulat Costumbres, tipos, perfiles biográficos de heroínas, de escritoras, de artistas, de filántropos, de patriotas). La mort d’Emilia Serrano es va produir a Barcelona el 1922.

Amb només 15 anys es va casar amb un aristòcrata anglès, el baró de Wilson ( per això el seu nom de ploma) Aviat va quedar vídua i als 19 anys també va morir la seva filla; és llavors que ella decidí fer-se escriptora i viatgera.

Emilia Serrano va lluitar perquè les dones fossin més lliures i entressin en la modernitat, però sempre des de les seves conviccions conservadores i catòliques.  Totes les seves sus propostes  educatives de la dona sempre eren compatibles amb l’exaltació  de les funcions de les dones com  esposes i mares.

Però cal reivindicar i recordar la figura d’Emilia Serrano com una pionera en el seu doble paper de dona de lletres per tots ells llibres que va escriure, des de cròniques de viatges a narrativa,  i de ciència per les  seves aspiracions com  a naturalista o científica, activitats essencialment  masculines aleshores  que van motivar moltes de les expedicions del segle XIX. Admirava profundament Alexander von Humboldt i el cita com a mestre per avalar els seus estudis de la geografia sudamericana.

És a punt de publicar-se El diario de Renia Spiegel     ( Ed. Plaza y Janés). Renia era una jove polonesa jueva de 14 anys i mig que va escriure un diari on recollia els seus sentiments, vivències, poemes que li agradaven i enamoraments. El va començar el 31 de gener de 1939 i l’última entrada és del 25 de juliol de 1942, un mes abans de fer els 18 anys, poc abans de ser executada pels nazis al mig del carrer. Quan es va crear el gueto de Przemyl el juliol de 1942, Spiegel va formar part dels 24.000 jueus que hi foren engarjolats. Amb tot, dues setmanes després, gràcies al seu xicot Zygmunt Schwarzer, va poder escapar   i evitar així l’enviament cap a un camp de concentració; es va  amagar a l’àtic de l’oncle d’aquest, conjuntament amb els pares del seu amic. Pocs dies després,  arran de la denúncia d’un informador, la policia nazi va matar  l’adolescent amb els pares de Schwarzer.  Zygmunt,  un altre supervivent dels camps de concentració, va aconseguir fer arribar el diari als EEUU ( on van fugir també la mare i la germana de la Renia) i després de dècades, ara ha vist la llum. Ha estat traduït del polonès original a l’anglès i serà publicat simultàniament en 10 països 80 anys després de la mort de la seva autora.

Encara viu la germana de Renia, Ariana, que ara es diu Elisabeth Bellak i va ocultar durant dues dècades la seva història fins i tot als seus fills. Ella i la mare es van convertir al catolicisme després de poder sobreviure a l’holocaust. La seva història ( en realitat la de tota la família) és objecte d’una pel·lícula,  Broken dreams, dirigida per Tomasz Magierski i que compta amb el suport de l’ONU.

Com diu la propaganda promocional de l’editorial, aquest diari és Un testimoni  de vida profundament  humà, verídic  i impactant. Un llegat de poesia i amor.

Juntament amb el d’Anna Frank i la parisina Hélène Berr, aquests diaris són el retrat instantani d’un món que no és jutjat sinó testimoniat i suportat amb humanitat, tristesa, amor, dolor o ràbia, Tot escrit amb una precisió exempta a les memòries, perquè tots sabem que la memòria és imprecisa.

La historiadora Assumpta Montellà  va publicar el llibre La maternitat d’Elna. Bressol dels exiliats (Ed. Ara Llibres, 2006. Badalona) després de conèixer la història d’aquest refugi per a les dones republicanes que havien hagut de fugir del seu país després de la derrota en la guerra civil i d’haver contactat amb la seva inspiradora, la suïssa Elisabeth Eidenbenz, tot i que algú li va dir que aquesta història no tenia cap interès perquè només és la història d’una dona que ajudava altres dones.

La maternitat fou fundada el novembre de 1939 i es troba al terme comunal d’Elna, a la comarca del Rosselló (Catalunya del Nord),  a uns 7 quilòmetres a ponent del camp de refugiats d’Argelers, en un palauet abandonat als afores de la ciutat.  Va ser clausurada el 1944 pels nazis que van ocupar França. Era mantinguda per una fundació humanitària Suïssa,  concretament de la secció del SCI (Servei Civil Internacional) En aquests menys de 5 anys  hi van néixer en condicions dignes uns 600 nens, fills de refugiades,  que segurament no haguessin sobreviscut (la mortalitat dels nadons en els  camps de refugiats a les platges franceses – Argelers, Sant Cebrià de Rosselló i Ribesaltes – superava el 90%)

 ELISABETH  EIDENBENZ  (Zuric, 1913 – 2011) era una mestra que el 1937 va viatjar a Burjassot (València), on el SCI havia instal·lat l’ONG “Ajuda Suïssa als Nens d’Espanya”. També va ser a Madrid com a voluntària per ajudar amb aliments, roba i medicines a mares, nens i ancians durant la guerra civil, a més de la seva evacuació a àrees de Catalunya i València. Després de la caiguda del govern de la Segona República, els exiliats es van haver de refugiar en els camps francesos, on  molts van morir per desnutrició, malalties i altres misèries. Per ajudar les mares paridores va aconseguir fundar una maternitat en un gran casalot abandonat. Inicialment la institució es va mantenir gràcies a donacions voluntàries que arribaven d’Europa, però després del començament de la Segona Guerra Mundial, els fons van disminuir i van començar a arribar refugiats de França i altres països europeus. Principalment, dones jueves que fugien de l’ocupació nazi. La maternitat es va veure obligada a associar-se amb la Creu Roja i acatar-ne la política de neutralitat, la qual cosa li impedia d’acollir refugiats polítics, sobretot jueus. Per resoldre aquest entrebanc, Elisabeth Eidenbenz decidí de falsejar la identitat de moltes dones amb la finalitat de burlar aquestes lleis. Va  salvar aproximadament 400 nadons espanyols i catalans, i 200 de jueus procedents d’Europa. Acabada la Guerra Mundial, Elisabeth treballà durant deu anys ajudant els que s’havien quedat sense casa a Viena. A partir del 1956 es dedicà a la reinserció laboral femenina, tornà a exercir de mestra i ensenyà a llegir a moltes dones analfabetes, filles, en la majoria de casos, de famílies desestructurades. Els darrers anys de la seva vida vivia retirada a Rekawinkel, a 30 km de Viena.

La història de la maternitat i d’Elisabeth,  paradoxalment,  no va ser coneguda fins al 2002  en què  l’ajuntament va decidir fer un homenatge institucional a Elisabeth Eidenbenz. Aquell any es va col·locar al palauet una placa amb la inscripció, en francès:

“En aquesta casa, on hi hagué la Maternitat Suïssa d’Elna del 1939 al 1944, van néixer 597 nens. Dirigida per Elisabeth Eidenbenz sota el patrocini de “Seguretat als infants de la Creu Roja suïssa”.

Posteriorment ha estat objecte de molts altres homenatges i reconeixements.

Després de la publicació del llibre de Montellà, el director Manuel Huerga va començar el 2007 el rodatge de la pel·lícula Las Madres de Elna (Les mares d’Elna).

L’any 2016 es rodà un llargmetratge per a televisió sobre la història de la Maternitat titulat La llum d’Elna, coproduït entre d’altres per TV3, TVE i Radio Télévision Suisse, i dirigit per Sílvia Quer.

La mateixa Montellà va publicar un nou llibre, centrat en la figura d’Elisabeth Eidenbenz: Elisabeth Eidenbenz. Més enllà de la maternitat d’Elna.

El 2006 la Generalitat de Catalunya concedí a Elisabeth Eidenbenz la Creu de Sant Jordi.