Categoria: Dones i esport

Elisabeth Vergès Costa, nascuda a Barcelona el 1939, a principis dels 60 es vinculà al Club Muntanyenc Barcelonès i al Centre Excursionista de Catalunya. Formava cordada habitual amb Jordi Pons, Joan Cerdà, Francesc Guillamon i Josep Manuel Anglada, el seu marit, i sobre el qual va escriure una biografia.

A Espanya, va fer nombroses escalades durant els anys seixanta, i moltes van passar a la història per ser les primeres ascensions que feia una dona, com ara les de la Peña Sola d’Agüero i el cim del Puro dels Mallos de Riglos. A Catalunya, va escalar Montserrat, el Cadí, la Riba, Oliana i Ordesa.  També fou de les primeres escaladores que van participar en expedicions fora d’Europa, com ara Ahaggar (Algèria), Kènia, Groenlàndia i els Andes peruans.  L’any 1961 va formar part de la primera cordada íntegrament femenina que va pujar al Cavall Bernat, agulla símbol de Montserrat,  juntament amb l’espeleòloga barcelonina Alícia Masriera.

El 2011 participà a la pel·lícula “Encordades” que analitza el paper de les dones a  l ‘alpinisme i l’escalada. Va explicar: “No estaven ben vistes les dones fent esport. I menys a la muntanya  perquè anar-hi  significava un excés de llibertat que no s’estava disposat  a donar a les dones”.

ENCORDADES és un documental sobre l’evolució de la dona  a l’ escalada que reuneix diferents generacions de dones com ara  Carme Romeu (nascuda el 1920 i una altra de les pioneres del Club Muntanyenc Barcelonès),  Helena Alemán (la professionalització, els sponsors, les competicions…),  Mònica Verge ( primera catalana – i espanyola- que va fer un vuitmil, el Cho Oyu el 1989),  Esther Sabadell (treballa de càmara a Al filo de lo imposible i pot permetre’s  viatjar, anar a expedicions, pujar tres vuitmils… i la mateixa Eli Vergés qui al documental aporta la seva passió per la muntanya que tota la vida va fer compatible amb la faceta laboral i la maternitat. La majoria d’aquestes dones, sense ser feministes, van lluitar – encara ho fan – per fer les mateixes coses que fan els homes.

Núria Llansà, nascuda a Barcelona el 3 de novembre de 1937 va ser una  institució  en el món del futbol, especialment blaugrana. Portera de l’equip  fins a la temporada 1973-74, en què  va fitxar per  l’Espanyol, va  viure una  època heroica del futbol femení després d’anys d’enorme rebuig que ella personalment rebia en ser insultada i apedregada quan era a la porteria. No va poder parlar de la seva afició a casa fins que la premsa es va fer ressò dels seus èxits. Des de inicis  de la dècada dels vuitanta va ser la màxima responsable del futbol femení barcelonista en uns temps molt precaris en què no hi havia pressupost. També va ser  secretària general del Comitè del Futbol Femení de la Federació Catalana de Futbol.Va compaginar totes dues tasques fins al  2003 que va  abandonar el club deixant un magnífic  llegat.

El 3 de juliol de 1992, en el transcurs  de la Tercera Nit del Futbol Català, la Federació li va fer reconeixement  públic en  atorgar-li la Medalla d’Or.

Quan els homes van marxar  a la guerra,  les dones es van posara  jugar a futbol; especialment des de 1916 les treballadores de les fàbriques d’armes van fundar equips ( a França uns 50 i  a Anglaterra  150) Espanya era neutral, però també n’hi va haver algun. Un any després d’acabada la guerra 53.000 espectadors van presenciar l’enfrontament entre el Dick Kerr’s Ladies i el St Helen’s Ladies, el 1921 la Federació anglesa va prohibir el futbol femení basant-se en presumptes informes mèdics que asseguraven que el futbol perjudicava l’aparell reproductor femení. Les dones havien de tornar a les seves ocupacions pròpies: la casa, el marit i els fills.  La prohibició va ser vigent fins al 1971.
Tot això i més ho explica el periodista Mickaël Correia a Una historia popular del futbol. Per a l’autor, les fundadores d’aquests  primers equips – emparentades amb les sufragistes, empresonades en aquests anys per centenars – s´representen el primer feminisme.

És evident que el futbol no és només un  negoci: des de fa més d’un segle ha estat un instrument d’emancipació potent per als obrers, les feministes, els militants anticolonialistes, els joves dels barris populars i els contestataris del món sencer.

 

He llegit a la premsa que Maite Zugarrondo, nascuda a Pamplona el 1989)  i  portera de l’ equip  Super Amara Bera Bera de hanbold  amb el qual ha aconseguit  tres títols de Lliga, dues Copes de la Reina i quatre Supercopes, ha de deixar l’esport per ocupar-se a les seves nebodes de  4 i 6 anys que té  en acollida des de fa 2 anys.

Tot i que el club l’ha ajudat i malgrat que des de fa uns mesos  la mare de les nenes també col·labora en la cura  l’esportista ha decidit que és hora de retirar-se  perquè la conciliació li ha resultat molt difícil atès que un esport d’alt rendiment demana molta dedicació i temps i ella consider que el seu rendiment esportiu ha baixat considerablement per la seva situació familiar i les conseqüències psicològiques; tampoc el sou que percep és al mateix nivell que el dels masculins i això dificulta tenir càrregues familiars ( ella i les nenes viuen a Donosti en un pis que li va cedir el club, però sense poder comptar amb la seva família per a ajudar-la a fer-se càrrec de les petites)

Ara totes 3 tornaran Pamplona  on  ella  treballarà en la coordinació  d’ un club de hanbold o tindrà un sou ajustat,  però també més temps per a dedicar a les seves nens.

Imaginem que hagués fet un home en les mateixes circumstàncies. Deixaria l’esport en el punt més alt de la seva carrera per a fer-se càrrec d’unes nebodes?

L’Athletic de Bilbao ha decidit trencar una barrera de gènere i atorgar el trofeu One Club a la futbolista sueca Malin Möstrom. La jugadora esdevé la primera dona a rebre el guardó  que premia la fidelitat a uns colors i que l’entitat concedeix a aquells  esportistes que han militat en un sol  equip  al  llarg  de la seva carrera. El nom de Möstrom  serà al  costat  dels de futbolistes homes com  Carles Puyol, Matt Le Tissier, Paolo Maldini i  Sepp Maier.

El guardó reconeix  la gran trajectòria de la futbolista sueca, des de 1995 fins a l’any en què es retirà, a  finals de 2006,  a l’ Umea IK amb el qual va guanyar dues Lligues de Campions. També va ser 13 vegades internacional.

A partir d’aquesta temporada, l’Athletic lliurarà el seu  premi  a un home i a una dona i canviarà la denominació  que ha tingut fins ara eliminant el gènere: de ser  One Club Man a One Club.

Aquesta  és una més de les moltes passes que cal fer en el camí de la igualtat en l’esport. 

Aquesta noia afgana  que va impulsar i va jugar a la selecció femenina de futbol afgana  i va haver de fugir del seu país amenaçada de mort per la seva lluita en defensa de la igualtat. Això va ser el 2011 i actualment viu a Dinamarca, ara ja amb permís de residència. Quan estava en un camp de refugiats va voler ajudar dones que, com ella estaven tristes i deprimides amb l’esport. Aprenien a anar amb bicicleta, nedar i jugar amb una pilota. Va crear la Girl Power Organization, associació amb l’objectiu d’afavorir les dones de minories immigrants als països europeus per tal que tant les refugiades com les persones LGTBI augmentin la seva autoestima i superin la soledat en entrar en contacte amb el grup.

Tot i que no hi pot tornar continua lluitant pel seu país. Des de novembre ha denunciat a la FIFA els casos d’abusos sexuals a jugadores de la selecció per part de membres de la Federació afganesa.

La Khalida va venir a Barcelona per assistir a la presentació de l’informe sobre l’esport i la infantesa organitzat pel FC Barcelona i Unicef.

Tayla Harris és una de las grans estrelles del futbol australià. El seu nom s’ha popularitzat per motius aliena  la seva feina.  Una imatge publicada al twitter de la cadena de televisió  australiana Seven   ( en la qual aixecava la cama per sobre del seu cap)  ha motivat centenars  de comentaris sexistes i homòfobs, cosa que tant ella mateixa com el primer ministre del país han denunciat.

Harris va afirmar als mitjans de comunicació  que els comentaris van fer que es sentís  “abusada sexualment” en les xarxes socials.  I va qualificar les persones que havien fet comentari masclistes com “cucs covards que necessiten despertar-se ells mateixos”. Va destacar  la bellesa de la seva imatge:  “Crec que és una foto extraordinària que mostra una gran atleta en la seva forma més poderosa, fent quelcom que ella fa: llançar la pilota 50 metres”.

El partit de la 24a jornada de la Lliga Iberdrola ( entre els equips Atlètic de Madrid i Barça, primer i segon  de la classificació) ha esdevingut  històric en fer el ple de públic el Wanda Metropolitano, és a dir  60.739 espectadors, rècord d’assistència.   Supera de molt el ple aconseguit al partir entre  l’Athletic Club i l’Atlètic de Madrid a San Mamés amb 48.121 espectadors.

Aquest era un partit decisiu  per a la resolució  del campionat, sobretot  per a les blaugranes,  a sis punts del seu rival a set  partits per a la finalització de la Lliga. La sort,  o les millors jugades,  han estat de part de les jugadores del Barça que s’han situat a només 3 punts i, per tant, ho tenen tot obert.

El rècord absolut  d’assistència va ser a la final de la Copa del Món  de 1999 entre Estats Units i  Japó  en el Rose Bowl de Pasadena (90.195 persones) i el segon  la final dels  Jocs Olímpics de Londres el 2012 amb 80.203  espectadors van assistir a la final entre  Estats Units i  Japó  en què les primeres es van fer amb l’or.

 

Aquesta nit TV3 emet un documental que recupera la memòria d’Anna Maria Martínez Sagi, la primera dona que va formar part de la junta directiva del FC Barcelona.

La Sagi (Barcelona, 1907-Santpedor, el Bages, 2000) fou una poeta, sindicalista, periodista, feminista, atleta,  republicana i lesbiana ( va tenir una relació amorosa amb l’escriptora Elisabeth Mulder – Barcelona, 1904 / 1987 – però la mare de la Sagi s’hi va interposar)

Com a periodista es va significar, juntament amb Josefina Carabias, durant  de la república.  Són especialment interessants els seus reportatges sobre el sufragi femení. També es pot destacar la seva tasca com a reportera en la Columna Durruti ( milicians anarquistes).

Com a poeta el seu estil s’acosta al d’algunes poetes de l’Amèrica Llatina com ara Juana de Ibarbourou, Alfonsina Storni o Gabriela Mistral. Va ser considerada hereva de Rosalía de Castro

Era una gran afeccionada a l’esport i practicava llançament de javelina, tennis i esquí. El 1934  va entrar a la directiva del FC Barcelona amb tan sols 27 anys de la mà del president afiliat a ERC i director del diari esportiu La Rambla, assassinat posteriorment pels franquistes,  Josep Sunyol. I va esdevenir  la primera dona a aconseguir una posició d’importància en el futbol estatal, una fita que no es repetiria fins més de 70 anys després. Al Barça va mirar de crear una secció femenina, per tal  de poder millorar la situació de les dones a través de l’esport, especialment de les treballadores, molt castigades per l’ambient insà de les fàbriques. Va dimitir al cap d’un any, incompresa per un ambient masculí que no entenia la seva militància feminista.

Acabada la Guerra civil (1936-39), va marxar a França, on va participar en la Resistència i, més endavant, cap a la dècada de 1950, a EUA, on va impartir classes de francès a la Universitat d’Illinois. Va tornar a Catalunya l’any 1975, un cop mort el dictador Franco.  Va morir en una residència d’ancians, vella i oblidada. Actualment un carrer al barri del Guinardó a Barcelona du el seu nom i  ara serà coneguda pel gran públic gràcies al documental.

“La Sagi, una pionera del Barça” és una coproducció de Televisió de Catalunya, el FC Barcelona i Minoria Absoluta.L’actriu Anna Sahun es converteix en l’altra Anna, l’Anna Maria Martínez Sagi.

També el llibre de Juan Manuel de Prada Las esquinas del aire busseja en la vida d’aquesta dona singular.

La jove atleta de L’Hospitalet va  aconseguir en els Nacionals sota sostre  d’Antequera el rècord nacional amb  4.412 punts. Aquesta noia de 17 anys, que va estudiar amb nosaltres els dos primers cursos d’ESO,  no para de batre rècords. Pels seus èxits li han estat atorgats diversos guardons com  el de  la Projecció Femenina en la 21a Festa de l’Esport Català, que organitza la UFEC (Unió de Federacions Espirtives de Catalunya  i el diari Sport. FELICITATS!!!!