Categoria: Art

Avui parlem de l’obra d’una altra de les grans oblidades: la fotògrafa Margaret Watkins ( Canadà, 1884- Escòcia, 1969) fou una enigmàtica presència en el panorama de la fotografia publicitària, totalment dominada pels homes. Una dona avançada al seu temps i també víctima d’aquest, per la qual cosa, juntament amb un seguit d’adversitats personals, la seva obra ha restat a l’oblit durant sis dècades. Justament ha arribat a Espanya ( actualment a la sala Kutxa Kultur Artegunea de Sant Sebastian i el juny a la sala CentroCentro de Madrid) l’exposició Margaret Watkins, Black Light, una produïda per  DiChroma Photography que pretén rescatar la figura de la fotògrafa canadenca.Des del seu estudi a Greenwich Village, Nova York i a través de les seves acurades composicions i  d’un gran domini de la llum, va aconseguir traslladar la modernitat  al llenguatge  de la publicitat. Els seus bodegons  domèstics publicats a la revista  Vanity Fair servien de reclam als grans magatzems. El més exitós fou The Kitchen Sink amb el qual el 2013 el govern canadenc va reconèixer la contribució de la fotògrafa fent-lo segell. Fet el  1919, posa de manifest la bellesa  d’uns objectes  utilitaris  de cuina, bruts, amb restes de menjar, escardats. La intimitat que desprèn la imatge trascendeix la intenció formalista i potser ens parla del rebuig a seguir essent “domesticada fins a la mort”, en paraules de la mateixa autora. Ens remet a les dificultats de les dones per alliberar-se dels rols establerts.

Ja instal·lada a Glasgow, dedicada a la cura de les seves quatre ancianes ties solteres, es va dedicar a la fotografia de carrer i va viatjar per  Rússia, Alemanya  i França fotografiant aparadors i façanes de botigues. També va anar deixant aquesta afició, la va xuclar el món domèstic del qual ella semblava que havia fugit de jove.

Va morir el 1969 oblidada en gran part com a fotògrafa; les seves fotografies no van començar a ser objecte d’exposició fins anys més tard.

Luisa Ignacia Roldán Villavicencio (Sevilla, 1652 – Madrid, 1706), coneguda com La Roldana, va ser la primera escultora espanyola registrada. És una de les principals figures de l’escultura del Barroc en l’Andalusia de finals del segle XVII i principis del XVIII. La seva fama va créixer quan el pintor i tratadista d’art Antonio Palomino la va reconèixer com una escultora tan important com el seu pare. Va començar a treballar en el taller d’aquest, un imaginer molt afamat i de seguida destacà amb unes escultures de temàtica religiosa, seguint les directrius del Concili de Trento d’humanitzar l’art de les imatges, per acostar la religió al poble. Va realitzar escultures de grandària natural per processionar, en fusta o de fang cuit amb policromía i moltes d’elles de les trucades «de candelero» o per vestir, així com unes altres de petits grups de devoció per a particulars i convents, amb gran moviment i expressivitat amb plenes característiques de l’art barroc. Va executar nombrosos pessebres en terracota d’estil italià, inclinant-se més pels quals formaven una escena de la Nativitat com a grup escultòric unit.

Es va casar, per amor, amb un aprenent d’escultor malgrat l’oposició del seu pare i va tenir set fills, quatre dels quals van morir. Al seu taller de Sevilla va realitzar nombroses escultures amb el marit qui, segurament, s’encarregava de la policromia i posava la seva signatura als contractes. Posteriorment es traslladaren a Cadis i seguí treballant en les escultures. Cap a finals de 1688 o principis de 1689 el matrimoni va decidir traslladar-se a Madrid, cercant reconeixement  oficial i una millor  situació econòmica. El 1692 el rei Carlos II la va anomenar escultora de càmera, la qual cosa va representar el seu prestigi oficial, però no l’econòmic. Tot  i que se li assignà  un salari  de cent ducats  anuals, no rebia el pagament, cosa que li dificultava el manteniment de la família.

Malgrat que va treballar tota la seva vida, a la seva mort que es produí a Madrid el 1706, es va declarar pobra de solemnitat.

Tan gran era el seu afany que se li reconegués l’autoria que va incloure la seva signatura entre els plecs dels vestits d’alguna de les seves escultures. Tot i així, incomprensiblement,  ha restat quasi invisible. Serà pel sol fet de ser dona?

La dibuixant, pintora, gravadora, artista plàstica i il·lustradora Roser Agell ( Barcelona, 1924) ens va deixar ahir als 97 anys. Formada com artista a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951), va continuar els seus estudis a Roma on va conèixer el pintor Jaume Muxart i Domènech, amb qui es va casar l’any 1958,  any en què guanyà el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Va  formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965). Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York.

Com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes i, concretament, com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric. Quant a tècniques, n’ha emprat diverses,  com la pintura a l’oli, l’acrílica, el guaix i el collage, generalment amb colors suaus, tot i que puntualment també amb tons violents i progressivament ha anat prenent més interès per la textura.

Montserrat Casals i Baqué, més coneguda com a Elena Jordi (Cercs, Berguedà, 1882 – Barcelona, 1945), fou una actriu i empresària teatral de vodevil establerta el 1906 amb la seva família a Barcelona on obriren un estanc a la Rambla freqüentat per periodistes, intel·lectuals i bohemis. Entre 1908 i 1914 Jordi debuta al teatre i anà agafant cada cop més protagonisme, després d’actuar en coneguts i atrevits  vodevils francesos va destacar en les crítiques teatrals i obtingué reconeixement del públic. Amb ells va sacsejar els teatres del Paral·llel barceloní i la moral d’una societat encotillada. Va formar companyia pròpia que es va especialitzar en el vodevil popular, particularment els escrits per Santiago Rusiñol amb el pseudònim Jordi de Peracamps.

Mitjançant l’empresa Studio Films, i probablement amb l’ajuda de Domènec Ceret, que dirigia aquesta productora, va entrar a partir de 1916 al món del cinematògraf, primer com a actriu, i més tard com a productora i directora, sempre acompanyada en aquesta aventura per la seva germana Tina Jordi. El 1918 va dirigir, produir i també protagonitzar la pel·lícula Thais, de la qual lamentablement no se’n conserva cap còpia. El curtmetratge portava al cine l’òpera Thaïs, de Massenet, que era una adaptació de la novel·la homònima d’Anatole France. El temps i el franquisme van netejar dels llibres d’històrianom com el seu, considerats immorals.

Per tal de recuperar-lo, ha estat realitzat un documental centrat en la recerca d’aquesta pel·lícula i que es proposa el redescobriment d’aquesta excepcional dona. El documental, titulat La voz de Thaïs, ja ha estat rodat i muntat i ara cal cobrir la part de postproducció i els drets d’explotació del material d’arxiu.

Es vol aconseguir que Elena Jordi tingui una làpida digna al Cementiri de Les Corts (actualment no té nom) i que sigui reconeguda com a pionera del cinema i els llibres d’història li rendeixin tribut. A més es pretén que el documental participi en festivals d’arreu del món. Per tot això els autors de la pel·lícula han llençat una campanya de mecenatge a Verkami.

Pel que fa a la biografia d’Elena Jordi, sabem que va actuar per darrera vegada el 1929 al Teatre Goya i després va desaparèixer del món artístic. Poques coses més de la seva vida a partir d’aquell moment. L’única notícia segura és la de la seva mort a Barcelona i que va ser enterrada el 6 de desembre de 1945 al Cementiri de les Corts. La investigadora Irene Melé Ballesteros va publicar el 2013 una tesi de màster a la University of Massachusetts, «Elena Jordi i el mite de Thais», on s’estudia l’impacte de la pel·lícula homònima estrenada el 1918 i que actualment el director David Casals-Roma ha redescobert.

Nascuda amb el nom de Maria Górska a Varsòvia el 1898 en el si d’una família benestant, va rebre una àmplia formació i després del seu matrimoni es va afincar a París on en el món de l’art destacà pels seus retrats en particular femenins i els nus d’ambdós sexes.  Va morir a Cuernavaca, Mèxic el 1980.

Influïda  pel cubisme, va esdevenir l’artista favorita de moltes estrelles de Hollywood i anomenada “la baronesa amb pinzell”. Fou la retratista més reconeguda de la seva generació entre “l’alta burgesia” i la aristocràcia i gràcies a la seva xarxa d’amistats, va  exposar les seves pintures als salons més elitistes del moment.

Les seves dones són etèries, amb vestits vaporosos i dits llargs, fèrries i esculturals. Rep influències de Botticelli, Bronzino, el retrat manierista en general i el cubisme, però sense arribar a l’art abstracte. Curiosament, Tamara emprava aquest eclecticisme o fusió d’estils antics per representar temes actuals, en què les figures porten roba i pentinats d’última moda.

Les imatges més populars del seu art són nus, però també va retratar la seva filla en diverses ocasions i persones relacionades amb la burgesia artística de París i Nova York. També va fer quadres de flors.

Actualment la firma Phillips de Londres subasta Figura bocetada sobre fondo dorado, un inusual quadre  pintat cap a 1930 el preu del qual de sortida és de 845.000 euros. És una composició que conté totes les  influències de l’artista, des del cubisme i el manierisme italià fins al glamour  del Hollywood clàssic.

 

Nascuda a Madrid el 1899, Victorina Durán fou una escenògrafa i figurinista espanyola, catedràtica d’Indumentària i Escenografia del Conservatorio Nacional i pintora avantguardista associada al surrealisme dels anys vint i trenta. Després del seu exili a l’Argentina, fou directora del Teatro Colón de Buenos Aires.
Va estudiar a la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando de Madrid entre 1917 i 1926 on va compartir  estudis amb Maruja Mallo,  Dalí  i Rosa Chacel, i va guanyar l’any 1929 la càtedra d’Indumentària i Art Escenogràfic, essent la primera dona a obtenir  aquest càrrec a Espanya.

Va destacar com a artista del bàtik (una tècnica d’estampació tèxtil que prové de l’illa de Java i consistent a pintar teles aplicant diverses capes de cera i de tint) amb què obtingué importants premis tant a nivell nacional com a l’exterior i va formar part de la delegació espanyola a la Gran Exposició d’Arts Decoratives de París de 1925. Formà part del grup de dones intel·lectuals i artistes reunit per María de Maeztu per fundar el Lyceum Club Femenino. Feminista convençuda, potser va formar part de l’anomenat «Círculo Sáfico de Madrid» juntament amb Rosa Chacel, Elena Fortún i Matilde Ras

Col·laborà en la creació del TEA (Teatro Escuela de Arte), i realitzà vestuaris i decorats per a diverses companyies de teatre i pel·lícules espanyoles de l’època, creant una innovadora barreja d'”avantguarda i costumisme popular”.

Després d’esclatar la Guerra civil espanyola, al 1937 acompanyà Margarida Xirgu al seu exili americà i residí a l’Argentina on va desenvolupar els càrrecs de directora artística dels teatres Colón i Cervantes. Com a pintora exposà a l’Uruguai, Brasil, Xile, Alemanya, França, entre d’altres països.

Tornà a Espanya el 1949 per col·laborar amb Dalí a l’obra Don Juan Tenorio i a partir d’aquesta data, viatjà amb freqüència a Europa i a la dècada de 1980 es va instal·lar de forma definitiva a Madrid, on va morir als 93 anys d’edat. En el seu epitafi figura la següent llegenda: «No sé si habré dejado de amar por haber muerto o habré muerto por haber dejado de amar». En les seves memòries deixà expressada la seva «apasionada militancia en el lesbianismo en el contexto de una España rancia e intolerante».

El 2019 Idoia Murga i Carmen Gaitán, van recuperar aquestes memòries, fins aleshores inèdites, en una edició crítica publicada per la Residencia de Estudiantes, Mi vida. Al tercer i últim volum, «Así es», explica les seves  vivències amorosas. Al pròleg hi llegim:

«No sé si habré conseguido que esté claro y patente que en estas historias hay varias mujeres, de tipos diferentes, que han querido, que han AMADO a otra mujer, la mayoría por una sola vez en su vida, pero esta sola vez ha sido de manera verdadera y sincera». Afirma també que encara que els fets «son todos vividos y verdaderos, los nombres y los lugares están muchas veces cambiados», ja que considera que no té  «derecho a provocar escándalo, buscando un éxito editorial».

Tot i l’ocultació dels noms reals, pels contextos i cronologia, les investigadores sostenen  que és més  que probable que Victorina Durán mantingués  relacions  amb Margarita Ruiz de Lihory, Irene López Heredia, María del Carmen Vernacci, Margarita Xirgu i Hélène Bouvier. És per tant clara la seva defensa de l’amor lliure i de la necessitat de visibilitzar sense estigmes l’homosexualitat.

El musical Tórtola ( les Naves del Español a Madrid) ens fa conèixer aquesta dona, ballarina, pintora, feminista, republicana, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, misteriosa i llegendària que va fascinar el públic i intel·lectuals europeus de principis del segle XX.

 

Carmen Tórtola Valencia (Sevilla,1882 – Barcelona, 1955) es va traslladar a Londres amb els seus pares, però en marxar ells a Mèxic on moririen prematurament, ella va  créixer amb una família de l’alta burgesia anglesa que la va acollir. Va iniciar la seva carrera com a ballarina en aquesta ciutat l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea, l’any 1913 i dos anys després a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica, per a alguns massa atrevides, van ser ben acollides pels artistes i intel·lectuals de l’època.

Des 1908 a 1930, va actuar a Europa, Estats Units i Sud-amèrica amb gran èxit. Forma part d’un elenc de ballarines (Amalia Molina, Antonia Mercè i Luque, La Argentinita, Pastora Imperio ) a les quals aporta exotisme i alguns elements procedents del music-hall. S’inspirà en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, de moda a inicis del segle XX. Algunes de les seves danses són La Serp  o  La bayadera, d’inspiració oriental  i La Tirana, de folklor espanyol. Enric Granados va dedicar-li una dansa, La Gitana, l’any 1915 i el pintor Rafael Sala va realitzar-li un retrat, conservat a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Va ser el rostre del producte estrella de la casa Myrurgia, la línia  de cosmètica Maja, per a la qual fou retratada per  Zuloaga i Rubén Darío la va immortalitzar  com “la bailarina de los pies desnudos.”
Defensora de l’autonomia femenina i enemiga de qualsevol límit que es volgués imposar a la dona, va ser una activista contra la cotilla la qual va qualificar com a “presó dels encants femenins”.

En abandonar la dansa es va recloure a la seva casa de Sarrià, Barcelona, fins a la seva mort l’any 1955; vivia acompanyada per la seva secretària i filla adoptiva Ángeles Vila-Magret (en realitat, la seva parella) i rodejada de la seva col·lecció d’art i records com a gran ballarina. Fou enterrada al Cementiri del Poblenou (Dep. III, panteó 12). Al barri de Sarrià de Barcelona dona nom a una petita plaça

La Biblioteca de Cataluña conserva les partitures de les seves  coreografies i el seu llegat és al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Ha estat recentment redescoberta per autors com Luis Antonio de Villena, Miguel del Arco, la biògrafa María Pilar Queralt del Hierro (Tórtola Valencia. Una mujer entre sombras, de Lumen – 2005) o Begoña Tena, lletrista del musical anteriorment esmentat.

María Luisa Puiggener (Jerez de la Frontera, Cadis, 1867-1921)  Aquesta pintora andalusa obtingué fama i reconeixement en l’àmbit artístic sevillà de principis del segle XX, però el fet de ser dona en un món artístic bàsicament masculí aleshores i, potser, per conrear estil i temes en desús ( tenia el defecte de no ser modernista) expliquen que aviat caigués en l’oblit. Filla d’un editor, impressor i periodista,  va gaudir d’una educació il·lustrada gens comuna en la seva època.

En les  dues primeres dècades  del segle XX va fer més de vint  exposicions on mostrava una obra de tall  costumista propera a la pintura social ( com Escena de empeño o Una joya, datada cap al 1900 i que es mostra a la fotografia) la qual li atorgà en vida premis i reconeixement per part de la crítica, que en destaca la qualitat artística. Es evident que en aquella època els prejudicis masclistes inflavaloraven el talent creatiu de les dones. Mireu que va escriure un dels  crítics  del moment sobre el quadre Una artista (h. 1903): “Firmólo sin su nombre de pila y nadie podía averiguar que fuese una mano femenina la que lo trazara, tal era el vigor con que estaba ejecutado“. El fet que la pintora firmés amb la inicial del seu nom –“L. Puiggener”– va contribuir a generar polèmiques: “Ha producido animados debates porque nadie quería convencerse de que la mano experta segura que había pintado esos cuadros fuera la de una mujer”.

El cert és que en un temps en què a la societat els papers establerts per a les dones eren molt reduïts en l’àmbit cultural,  María Luisa Puiggener va contribuir a visibiltizar les dones creadores  en les  exposicions  artístiques i especialment pel que fa a guardons.

Tot i així, malgrat aquest èxit en vida, actualment és difícil el reconeixement de la seva producció artística.

María Blanchard (Santander, 1881-París, 1932) va ser la millor pintora cubista d’Espanya; amiga Pablo Picasso, Juan Gris o Diego Rivera, va freqüentar el París bohemi de principis del s. XX on la  seva obra, vinculada al cubisme, es tradueix en un reconeixement generalitzat. Tornaria a la figuració i la seva obra assoliria la plenitud en aquesta nova etapa. Després, una malaltia degenerativa i una sèrie de vivències personals la duran a un destarrament íntim i, posteriorment a la seva mort, la història l’ha oblidada. Ara una biografia escrita pel periodista Baltasar Magro recupera la seva vida apassionant i revaloritza la seva obra, Como una sombra, publicada per  Alianza Editorial.

La malaltia va deformar el seu cos des que era una nena ( per aquesta deformitat se la compara amb Frida Khalo), però a aquesta crueltat d’un físic dolorós que va viure en vida cal sumar la que es va produir a la seva mort, el més absolut oblit. Fins i tot, per masclisme o injustícia i despit cap a ella, alguna de les seves obres s’han atribuït a pintors d’alta cotització.