Concurs internacional de cartells per conscienciar sobre les agressions a dones

 

 

La violència contra les dones no només afecta els països pobres sinó també una de cada tres dones a tot el món, segons l’ONU. Per això el Centre Regional d’Informació  per a Eutopa Occidental (UNRIC) ha  posat  en marxa un concurs  de cartells per denunciar el problema. La reina Sofía lliurarà aquesta tarda al Caixafórum de Madrid el premi  a la guanyadora, la dissenyadora danesa Trine Sejthen.

Als països nòrdics la igualtat entre homes i dones és indubtable, però pel que sembla l’equitat queda fora de la intimitat. La violència sexual contra les dones comparteix característiques pròpies de societats més desiguals: és massa  habitual i poques vegades es denuncia, i encara sort si els que la cometen són condemnats. Els antics prejudicis sobre les prerrogatives masculines i les suposicions modernes sobre l’emancipació  femenina  aixequen un mur  de silenci, vergonya i ambigüitat legal. Per exemple, una de cada 10 dones noruegues de més de 15 anys ha estat violada, segons l’organització  per a dones més gran  del país, el Movimient  Refugi, però només el 80% d’aquestes violacions arriba a denunciar-se oficialment  i només  el 10% dels casos acaba en una  condemna, segons  el Ministeri  de Justícia.

Al concurs, titulat Di no a la violencia contra las mujeres s’ han presentat més de 2.700 cartells procedents de 40 països. Una selecció  s’ exhibirà en exposicions en diferents països, com  Dinamarca, França o Rússia.

El primer dels cartells és el guanyador ( una dona qualsevol, com qualsevol de nosaltres pot ser víctima de violència) el altres són una petita mostra. M’agrada especialment el del dibuix fet per un nen o nena que anomena la seva mare com sempre sent que li diu el seu pare (brutta puttana ).

 

Sisena edició del festival MUJERES EN DIRECCIÓN

Amb motiu de la propera edició del festival Mujeres en Dirección de Cuenca, algunes de les de les més conegudes directores de cinema espanyoles reflexionen sobre la sobre professió. Aquesta serà la sisena edició, se celebrarà entre el 21 iel 26 de novembre, se i projectarà cinema de  de tot el món amb  un vincle comú: estar firmat (i filmat) per dones.

Segons dades de 2010, tan sols un 8% de les pel·lícules espanyoles van ser dirigides per dones. Si bé aquesta quantitat és escassa, la qualitat és innegable:  JUANA MACÍAS va guanyar  el Premi  de Milor Direcció a  Málaga amb  Planes para mañana, MAR COLL va obtenir el Goya a la Direcció  Novell amb Tres dies amb la família, CLAUDIA LLOSA y La teta asustada van triomfar  a la Berlinale i ICIAR  BOLLAÍN (También la lluvia) o JUDITH COLELL (Elisa K) también van recbre guardons i bones crítiques. Per què, doncs, sigueixen sent tan poques?

Com en el cas d’altres col·lectius de doners, en fer-no la pregunta apareixen termes com “conciliació “, “fills” o “visibilitat” (termes mai presents en parlar d’un director home que potser també té fills) Iciar  Bollain té dos Goyas i nou  candidaturesi també és s es mare de tres criatures. Ella xplica que ho ha aconseguit amb esforç, com qualsevol altra dona que treballa en qualsevol altre àmbit, comptant, això sí, amb la implicació del pare. Per a ella el problema més gran és haver de rodar lluny de casa.

Judith Colell, amb  dos fills, considera que la situaciól “és un reflex de la realitat social“:  “Si les dones ho tenim més complicat és per mentalitats caduques que, afortunadament estan canviant. Que el pare comparteixi la responsabilitat dels fills és més habitual”.

En realitat el nombre de realitzadores s’ha estancat: als anys noranta va arribar a haver 30 directores en actiu al país, van aparèixer nom com els de les ja esmentades i d’altres de tant reconeixement com  ISABEL COIXET (Coses que no et vaig dir mai, La vida secreta de les paraules i Mapa dels sons de TòquioPILAR MIRÓ no parava de treballar ( Beltenebros, El pájaro de la felicidad o El perro del hortelano). Però actualment mentre en d’altres sectors s’ha tendit a la paritat, per què al cinema no ha ocorregut el mateix?

Hedy Lamarr, molt més que “l’animal més bell del món”

Llegeixo a Babelia ( El País, 30.07) un escrit de Manuel Vicent sobre l’actriu Hedy Lamarr ( Viena, 1914- Orlando, 2000). HEDY LAMARR: EL ÉXTASIS Y LA AGUJA.

Va ser tinguda en el seu temps com la dona més bella del món i ha passat a la història del cinema per ser la primera dona que es va exhibir totalment nua i va interpretar un orgasme. Això va tenir lloc a la pel·lícula Extasis, rodada a Praga el 1932 quan ella tenia 16 any. Anys més tard , la mateixa  Hedy Lamarr confessaria que per aconseguir aquella  expressió a la seva cara, el director l’estava punxant amb  una agulla imperdible. Per aquestes escenes,  el Papa Pío XII va condemnar la pel·lícula i va estar  prohibida als  EE.UU.

L’actriu va néixer a Viena,  era filla d’un banquer i una pianista, tots dos jueus,  i era superdotada. Va estudiar enginyeria, però se sentia atreta pel teatre i va marxar a Berlin. Poc després de rodar la pel·lícula que l’hauria de donar a conèixer al món, es va casar amb un magnat de la siderurgia qui,  engelosit per les seqüències eròtiques,  la va tancar a casa lligada al llit sota la vigilància d’una criada. Durant els dos anys que va durar el segrest va tenir temps de reemprendre els estudis d’enginyeria i va inventar una fórmula, l’anomenat espectre expandit, una tècnica de commutació de freqüències que posteriorment es va usar per protegir la direcció dels míssils. Aquest invent es va patentar l’ 11 d’agost de 1942, en plena guerra mundial, i encara actualment és d’aplicació.  Va fer possible per primer cop la transmissió de senyals secrets sense ser interferits i es va utilitzar a la guerra de Vietnam i a la guerra dels míssils a Cuba.

Va aconseguir escapar de la presó del seu marit i va fugir a Hollywood on Louis B. Mayer, de la Metro, la va rebatejar Hedy Lamarr i la va convertir en una estrella. La pel·lícula per la qual és recordada és Sansón y Dalila (1949)

Sempre va ser més intel·ligent que tots els homes que la van acomapanyar, però mai no va ser considerada la millor actriu per mor de la seva bellesa.

La lectura de l’article i altres coses sobre aquest personatge apassionant m’ha fet recordar que enguany a les  XII Jornades Científiques i Tecnològiques de L’Hospitalet de Llobregat el premi en  l’apartat  Igualtat de gènere fou per al treball de recerca Hedy Lamarr no tan sols l’actriu més bella del món, de l’Institut Torras i Bages. M’agradaria llegir aquest treball.

Violència contra les dones

20100718elpepivin_3jpgEn relació a aquesta visió gràfica tan personal de la violència de gènere publicada al diari El País diumenge 18 de juliol per El Roto, l’escriptora Gemma Lienas publica avui al mateix diari l’article següent:

Un puñal en la entrepierna

Diu l’autora que “La majoria de les dones assassinades ho són a mans d’un home conegut, els homes ho són per algú desconegut”. I dóna les dades de l’estudi ” Igualdad y prevención de la violencia de género en la adolescencia y juventut” realitzat per la Universidad Complutense i el Ministerio de Igualdad en el qual han participat 11.020 adolescents i joves de tot l’estat espanyol segons el qual un terç dels nois (32,1%) corre el risc d’esdevenir un maltractador i quasi un 5% de les noies ha patit ja algun episodi de violència de gènere.

Podríem destacar el tercer dels exemples que assenyala (només com a petita mostra) de situacions comunes que serveixen com a model masclista a nens i adolescents i que perpetuen, doncs, la seva predisposició a actituds masclistes en arribar a l’edat adulta. És al pati de qualsevol escola, mentre els nens ocupen tot l’espai jugant a futbol, les nenes parlen entre elles a la períferia del camp.

Documental “The fall of womenland”

497xiaodanLa directora de cinema xinesa Xiaodan He va presentar el documental The fall of womenland a la 18ª Internacional de Films de dones. És sobre els mosuo, una ètnia xinesa que viu al costat del llac Lugu, a prop del Tibet. És una de les poques societats matriarcals que queden al món. Sense pare ni marit i sense contracte matrimonial, les relacions dels mosuo es basen en l’amor lliure i la satisfacció sexual. Es tracta d’una de les poques societats sense violència del planeta ( no hi ha violacions, robatoris ni assassinats)  però ha començat a ser estigmatitzada  a causa del turisme (consideren que el seu comportament no és adient, que són promiscus sexualment). La directora, que va estudiar cinema a Pekin i ara s’ha establert a Canadà, és filla d’antropòlegs i descendent d’una branca mosuo, la qual cosa l’avergonyia en l’adolescència; tanmateix,  actualment se’n sent orgullosa i vol donar a conèixer aquesta societat.

El mural de les dones de Diajibiné Gandega

0501djadjibinegandegaA la Fundació Miró hi ha una exposició de murals d’artistes contemporanis. Un d’ells és fet per unes dones mauritanes, procedents d’aquest poble tan difícil de pronunciar.En realitat elles no es dediquen a l’art com a tal i, de fet, aquesta ha estat la primera vegada que sortien del seu poble. Aquestes  sis dones formen part d’una cooperativa femenina (Coopérative Féminine de Djajibiné Gandega “Djida” ) i pinten les seves cases i altres edificis del poble amb les mans, normalment formes geomètriques  de colors ben vius.

En la mort de Nancy Spero, icona de l’art compromès

nancy-speroNancy Spero, nascuda a Cleveland (Ohio) el 1926, als anys seixanta es va fer ressò dels moviments de protesta i la consciència pels drets civils, esdevenint des de llavors una representant important de l’art compromès. Als anys setanta aquesta artista va fer-se, també, activista de l’art feminista, sobretot gràcies a la seva participació a l’anomenat grup WAR (Women Artists in Revolution) i a la Art Workers Coalition, amb els quals lluita per la igualtat de gènere als museus. Destaca el seu treball Torture of Women (1976), que combina imatges, cites i testimonis de les atrocitats comeses pels règims dictatorials sudamericans contra contra dones. Es va relacionar amb l’escriptura femenina d’autores com Hélène Cixous i Julia Kristeva i va intentar avançar en el que anomenava la “pintura femenina”.Va morir el mes passat a Nova York.


 

Mesures de discriminació positiva per a les directores de cinema

Ignasi Guardans, director general de l’Institut de la Cinematografia i les Arts Audiovisuals (ICAA), va justificar la decissió d’aplicar la discriminació positiva per a pel·lícules fetes per dones, mesura inclosa en l’ordre ministerial que haurà de desenvolupar la Llei del Cinema. Això es traduirà en més ajudes per a pel·lícules fetes per dones, és a dir les dones guionistes i directores tindran més oportunitats per accedir a les mateixes ajudes. Quan es doni “igualtat de condicions(qualitat, pressupost i tots els paràmetres que fixa l’ordre ministerial tindran un plus en la cocessió de fins al 50% de les ajudes”. Guardans va aclarir que aquesta discriminació estava en sintonia amb la Llei d’Igualtat.

L’anunci de la mesura ha generat diversitat d’opinió entre productors, guionistes i directors. Per a David Trueba “Una pel·lícula no depèn del sexe del realitzador”, en canvi Isabel Coixet pensa que “fins i tot els jurats dels festivals no són en absolut paritaris”…

La película de la discriminación positiva (El País, 24/09/09)

Una pàgina dedicada a dones directores.

gracia-querejeta1iciar-bollainangeles-gonzalez-sindeisabel-coixet

L’11ª Biennal d’Istanbul

estambul

Dels dies 12 de setembre al 8 d’octubre té lloc a Estambul l’ onzena Biennal d’art que sorprèn per les seves propostes polítiques i  denúncies. L’aglutinador de l’exposició és De què viu l’home, títol inspirat en una cançó de Bertolt Brecht. Segons van declarar a l’acte de presentació, per a les pomotores,  l’art no ha de limitar-se a les formes i l’experiment sinó que també és una arma que els artistes haurien d’usar per cridar l’atenció sobre la injustícia.

Les comissàries d’aquesta edició són quatre dones joves d’origen croata integrants del col·lectiu Who, How &for Whom (WHW, “Qui, Com i Per a Qui) i són moltes les dones artistes participants. Un dels temes tractats és el de l’exclusió, dels pobres, de les dones o dels homosexuals. La iconografia més feminista, del col·lectiu Canan Çenal, és un vídeo on es veuen dos pits que vessen llet, una clara metàfora de l’origen de la vida. Lidia Blinova (Kazajistán, 1948) exposa 10 fotografies d’unes mans reproduint la forma dels genitals femenins, Hand ornament.

hand-ornament

Notícia sobre la Biennal