Exposició de Lee Miller a la Fundació Miró

L’exposició Lee Miller i el surrealisme a la Gran Bretanya ens acosta al   moviment surrealista. La fotògrafa nord-americana Lee Miller i el seu company, l’artista anglès Roland Penrose, van  una estreta relació amb Joan Miró, qui va tenir un contacte permanent amb l’escena britànica fins a l’exposició monogràfica l’any 1964  a la Tate Gallery.

Elizabeth Lee Miller (Nova York, 1907 – Anglaterra, 1977) va ser una fotògrafa  artística i de moda. Durant la dècada del 1920 havia estat una model d’èxit a Nova York, es va traslladar a  París i es va convertir en fotògrafa ; durant la Segona Guerra Mundial va treballar  com a fotoperiodista fent de corresponsal de guerra de Vogue, i va cobrir esdeveniments com ara l’alliberament de París i alguns  camps de concentració.

A la mostra de la Fundació Miró, que podem veure des del fin al trobarem el surrealisme britànic de la dècada dels 30, a més d’obra de la mateixa Miller  una àmplia selecció de pintures, escultures i fotografies d’ autors com   Joan Miró, Man Ray, Paul Nash, Salvador Dalí, Eileen Agar, Max Ernst, Henry Moore, Leonora Carrington, Yves Tanguy i  Roland Penrose , entre d’altres.

L’obra de l’artista silenciada Charlotte Salomon a Barcelona

L’obra de Charlotte Salomon, l’artista jueva que va ser deportada i assassinada als 26 anys al camp de concentració nazi d’Auschwitz,  es pot veure a Barcelona, al Monestir de Pedralbes. L’exposició es titula com la seva gran obra, ‘Vida? O teatre?, i inclou una àmplia selecció del gran conjunt de guaixos  creats durant el seu exili a França (1940-1942), gràcies als quals va superar emocionalment un trauma familiar ( els suïcidis de la seva mare i la seva  àvia la van conduir a refugiar-se en l’art com a via catàrtica i de salvament).

[ Guaix és una pintura opaca soluble a l’aigua, de diferents colors, que ans al contrari de l’aquarel·la, cobreix el suport, generalment paper, cartó o més rarament pergamí. També es diu guaix d’una obra feta amb aquesta tècnica de pintura]

L’obra pictòrica de Charlotte Salomon  es conserva al Jewish Historical Museum d’Amsterdam. Tenim ara l’oportunitat de conèixer l’art  d’una altra dona oblidada per la història no només a causa de la brevetat de la seva vida, sinó també per  ‘la construcció masculina de la història de l’art’. Un dels eixos de la programació d’exposicions del Monestir de Pedralbes és la   recerca i divulgació d’estudis de gènere i espiritualitat, especialment de ‘dones silenciades’. L’exposició  es completa amb  dos audiovisuals que sintetitzen la seva vida a Berlín (fins el 1938) i a França (1938-1942). També es poden veure uns interactius que aprofundeixen aspectes de la seva obra principal que dóna nom a la mostra. La durada de l’exposició és  del 17 d’octubre  fins al 17 de febrer del 2019.

La il·lustradora Maria Rius rep el Premi Nacional d’Il·lustració 2018

 MARIA RIUS CAMPS, Premi Nacional d’Il·lustració 2018

La il·lustradora i dibuixant catalana ha estat guardonada amb el Premi Nacional d’Il·lustració corresponent al 2018, atorgat pel Ministeri de Cultura i Esport i dotat en 20.000 euros. El jurat ha motivat l’elecció de Rius “per la seva extensíssima trajectòria, per l’atemporalitat de la seva obra, pel caràcter serè de la seva il·lustració, sempre en diàleg amb el text i, finalment, per la seva implicació amb el col·lectiu d’il·lustradors”.

Lita Cabellut

Artista d’origen gitano nascuda a  Sarinyena, Osca el 1961 fou criada a Barcelona i ara és resident als Països Baixos   treballa diverses tècniques, com ara la pintura a l’oli, dibuixos en paper, escultura, fotografia, poesia, poemes visuals i vídeos.

Als 19 anys es va traslladar a estudiar als  a la Gerrit Rietveld Academy , Països Baixos i des de llavors viu a aquell país.

Reconeguda per la seva pintura, treballa amb llenços de gran format utilitzant una característica variació contemporània de la tècnica del fresc. Pinta retrats foto-realistes.  Cabellut reivindica la universalitat de l’art, a través del qual descriu la realitat de la condició humana.

El 2011 va rebre el Premi de Cultura Gitana del departament de Pintura i Arts Plàstiques de l’Institut de Cultura Gitana com  a reconeixement al treball realitzat en benefici de la cultura gitana al món. El  2015 va ser reconeguda per la revista especialitzada Artprice com un dels artistes contemporanis més cotitzats del món, situant-la en el lloc 333, just per darrere de Miquel Barceló i Juan Muñoz, del seu top 500 i convertint-se en l’artista femenina espanyola més cotitzada. 

Actualment podem visitar l’exposició RETROSPECTIVE, mostra del gran reconeixement  a l’artista preparada per la Fundació Vila Casas a l’Espai Volart (c. Ausiàs March, 22)

 

Curmetratge per a la prevenció de la violència masclista en adolescents

El curtmetratge  UN ALTRE COP MEVA va ser realitzat per Andrea López, una alumna de secundària per tal de mostrar la importància  d’aquest  tema que tots  els  joves ( sobretot noies) siguin conscients dels senyals de la violència de gènere per a saber detectar-la i eradicar-la de les seves vides. ,    Va  publicar-lo  a Youtube el  29 de novembre de  2016

 

Alice Guy, una altra dona singular ignorada

És ALICE GUY, cineasta pionera que va morir el 24 de març  de 1968 en una residència per a  ancians de Mahwah (Nova Jersey- EEUU) als  94 anys. Actualment comença a ser reconeguda com la primera persona que va indagar sobre les possibilitats narratives del cinematògraf. És considerada la inventora de les pel·lícules de ficció.  Va néixer a  Saint-Mandé (França) el 1873 i ja a  París va començar  a   treballar com a  secretària a l’ empresa de fotografia de Max Richard,  poc després adquirida  per León Gaumont  que, quan els germans Lumière van presentar públicament el seu invent el 1895, va començar a comercialitzar les seves  càmeres per a enregistrar i  reproduir imatges en moviment.  Alice Guy  va descobrir un mitjà  per a explicar històries d’una manera nova.  Es va avançar als fins ara reconeguts pioners ( Méliès i Segundo de Chomón) i va rodar un parell d’escenes   a les quals els amics feien d’actors: La fee aux choux  (‘La fada de les cols’) de  1896 és  la primera pel·lícula que combina la ficció teatral amb  la imatge en moviment.  El seu cap li va encarregar que posés en marxa un departament de cinema narratiu.   Ella també va introduir rudiments en la tècnica del muntatge cinematogràfic i va  sincronitzar el so d’un gramòfon amb les imatges ( és a dir, va iniciar el camí cap al cinema sonor) Després de casar-se amb el càmera  Herbert Blaché, es va traslladar als Estats Units, on  va continuar la seva producció ( entre  600 i  1.000 pel·lícules:  de l’oest, comèdies, ciència-ficció … ). Però en divorciar-se va retornar a França, i  va començar el seu declivi.

EsmerldaUna de les seves pel·lícules és el curtmetratge mut  Esmeralda, primera adaptació  de la novel·la de Victor Hugo, el Geperut de Notre Dame, de 1905.

La conversió del cine en una gran indústria i la importància que van adquirir els estudis de Hollywood, les dones  van ser bandejades;    la historiografia oficial es va  encarregar  d’esborrar la petja d’Alice Guy i altres pioneres.

Dona’m cine. III concurs de curts de dones sobre dones (2017)

Podem veure  qualsevol dels curts on line d’aquest enllaç del concurs DONA’M CINE

Són ben interessants:

ROMPIENDO EL TECHO DE CRISTALUn grup d’heroïnes d’avui dia trenca en mil fragments el sostre de vidre que impedeix  les dones progressar en l’àmbit laboral. 

SOLO TE HE DICHO GUAPA. Reflexió sobre l’Assetjament sexual al carrer, mitjançant testimonis de dones, totes diferents, cadascuna amb el seu propi punt de vista.

SOFIA. Sofia és una jove de 27 anys militant feminista marroquina. Ens explica a través de la seva pròpia experiència com viu i concep ella el feminisme des del seu context

MI CUERPO MIS NORMAS. Curtmetratge documental que té com a objectiu visibilitzar l’assetjament que viuen els cossos de les dones en la vida nocturna dels bars a Granada,  Andalusia (i a tot el món), que posa el focus en què passaria si la frase “el meu cos, les meves normes” fos respectada en la vida nocturna.

LOLA. Un projecte que pretén tracta les nenes sense estereotips de sexe. 

LA BATALLA DE LAS CACEROLAS. Unes àvies d’un poble mexicà expliquen la seva lluita contra megaprojectes que destrossarien el seu bonic poble.

ARTIFICIO.  La dona vista com  un cos fragmentat,  un rostre sense identitat diluït en l’artifici cosmètic.

En la primera edició va guanyar el curt ESCÚCHAME de Mabel Lozano, un al·legat contra la trata de dones i nenes amb fins sexuals.

I a la segona edició es va premiar PLAZAS DE MERCADO: MUJERES Y ANCESTRO. 

Un artista italià mostra actrius i cantants famoses com a dones maltractades

Segons ALEXSANDRO PALOMBO per a qui cap dona és immune a la violència de gènere “Aquest tipus de violència és un càncer social que no coneix fronteres ni condició social”

Ha  il·lustrat  la seva tesi convertint algunes famoses internacionals en dones maltractades: Kim Kardashian, Madonna, Angelina Jolie, Emma Watson ( en clicar el nom de l’artista accedim a una pàgina on són totes les famoses “retocades”)

També Sota l’artista ha convidat dones i  homes a treure la roba interior de l’armari i gravar-hi missatges per alçar la veu contra aquesta xacra:   #BreakTheSilence i #BriefMessage,

A Catalunya, aquest any, 11.000 dones han acudit a la policia per denunciar algun cas de violència masclista. Des de principis d’any fins ara s’han practicat més de 4.288 detencions per aquests fets, i s’ha fet el seguiment de gairebé 10.000 víctimes. Aquest dimecres, dia tan assenyalat com a data clau per a la conscienciació de l’Eliminació de la Violència envers les Dones, els Mossos d’Esquadra, han fet públiques aquestes dades ominoses.

Podem ampliar aquesta informació al diari ARA  ( 25 novembre 2015)

Campanya de l’organització feminista Terre de Femmes

o-ROSEA-LAKE-TERRE-DES-FEMMES-570o-TERRE-DES-FEMMES-570.jpg escotLa sèrie, creada per Theresa Wlokka, estudiant de l’ escola de publicitat  Miami Ad School a Hamburgo i que s’ha convertit en viral en poques hores, mostra algunes paraules que s’usen per  jutjar  les dones per la longitud de la seva faldilla,  la profunditat del seu escot o l’alçada dels seus talons : puritana, passada de moda, avorrida, provocadora, descarada, ho  va demanant, “zorra”, puta. És ben convincent, tot i que s’assembla molt     a un projecte similar de l’ any 2013.  (Les  primeres dues  fotografies pertanyen a la campanya actual i la de 2013)

o-TERRE-570Les imatges posen de manifest la misogínia quotidiana  ( barrera per a la igualtat de gènere)  Es veu clarament com sovint es tenen prejudicis sobre les dones basats únicament en l’aparença física i, sobretot, la seva roba.

El Huffington post (26 març)