Lita Cabellut

Artista d’origen gitano nascuda a  Sarinyena, Osca el 1961 fou criada a Barcelona i ara és resident als Països Baixos   treballa diverses tècniques, com ara la pintura a l’oli, dibuixos en paper, escultura, fotografia, poesia, poemes visuals i vídeos.

Als 19 anys es va traslladar a estudiar als  a la Gerrit Rietveld Academy , Països Baixos i des de llavors viu a aquell país.

Reconeguda per la seva pintura, treballa amb llenços de gran format utilitzant una característica variació contemporània de la tècnica del fresc. Pinta retrats foto-realistes.  Cabellut reivindica la universalitat de l’art, a través del qual descriu la realitat de la condició humana.

El 2011 va rebre el Premi de Cultura Gitana del departament de Pintura i Arts Plàstiques de l’Institut de Cultura Gitana com  a reconeixement al treball realitzat en benefici de la cultura gitana al món. El  2015 va ser reconeguda per la revista especialitzada Artprice com un dels artistes contemporanis més cotitzats del món, situant-la en el lloc 333, just per darrere de Miquel Barceló i Juan Muñoz, del seu top 500 i convertint-se en l’artista femenina espanyola més cotitzada. 

Actualment podem visitar l’exposició RETROSPECTIVE, mostra del gran reconeixement  a l’artista preparada per la Fundació Vila Casas a l’Espai Volart (c. Ausiàs March, 22)

 

Curmetratge per a la prevenció de la violència masclista en adolescents

El curtmetratge  UN ALTRE COP MEVA va ser realitzat per Andrea López, una alumna de secundària per tal de mostrar la importància  d’aquest  tema que tots  els  joves ( sobretot noies) siguin conscients dels senyals de la violència de gènere per a saber detectar-la i eradicar-la de les seves vides. ,    Va  publicar-lo  a Youtube el  29 de novembre de  2016

 

Alice Guy, una altra dona singular ignorada

És ALICE GUY, cineasta pionera que va morir el 24 de març  de 1968 en una residència per a  ancians de Mahwah (Nova Jersey- EEUU) als  94 anys. Actualment comença a ser reconeguda com la primera persona que va indagar sobre les possibilitats narratives del cinematògraf. És considerada la inventora de les pel·lícules de ficció.  Va néixer a  Saint-Mandé (França) el 1873 i ja a  París va començar  a   treballar com a  secretària a l’ empresa de fotografia de Max Richard,  poc després adquirida  per León Gaumont  que, quan els germans Lumière van presentar públicament el seu invent el 1895, va començar a comercialitzar les seves  càmeres per a enregistrar i  reproduir imatges en moviment.  Alice Guy  va descobrir un mitjà  per a explicar històries d’una manera nova.  Es va avançar als fins ara reconeguts pioners ( Méliès i Segundo de Chomón) i va rodar un parell d’escenes   a les quals els amics feien d’actors: La fee aux choux  (‘La fada de les cols’) de  1896 és  la primera pel·lícula que combina la ficció teatral amb  la imatge en moviment.  El seu cap li va encarregar que posés en marxa un departament de cinema narratiu.   Ella també va introduir rudiments en la tècnica del muntatge cinematogràfic i va  sincronitzar el so d’un gramòfon amb les imatges ( és a dir, va iniciar el camí cap al cinema sonor) Després de casar-se amb el càmera  Herbert Blaché, es va traslladar als Estats Units, on  va continuar la seva producció ( entre  600 i  1.000 pel·lícules:  de l’oest, comèdies, ciència-ficció … ). Però en divorciar-se va retornar a França, i  va començar el seu declivi.

EsmerldaUna de les seves pel·lícules és el curtmetratge mut  Esmeralda, primera adaptació  de la novel·la de Victor Hugo, el Geperut de Notre Dame, de 1905.

La conversió del cine en una gran indústria i la importància que van adquirir els estudis de Hollywood, les dones  van ser bandejades;    la historiografia oficial es va  encarregar  d’esborrar la petja d’Alice Guy i altres pioneres.

Dona’m cine. III concurs de curts de dones sobre dones (2017)

Podem veure  qualsevol dels curts on line d’aquest enllaç del concurs DONA’M CINE

Són ben interessants:

ROMPIENDO EL TECHO DE CRISTALUn grup d’heroïnes d’avui dia trenca en mil fragments el sostre de vidre que impedeix  les dones progressar en l’àmbit laboral. 

SOLO TE HE DICHO GUAPA. Reflexió sobre l’Assetjament sexual al carrer, mitjançant testimonis de dones, totes diferents, cadascuna amb el seu propi punt de vista.

SOFIA. Sofia és una jove de 27 anys militant feminista marroquina. Ens explica a través de la seva pròpia experiència com viu i concep ella el feminisme des del seu context

MI CUERPO MIS NORMAS. Curtmetratge documental que té com a objectiu visibilitzar l’assetjament que viuen els cossos de les dones en la vida nocturna dels bars a Granada,  Andalusia (i a tot el món), que posa el focus en què passaria si la frase “el meu cos, les meves normes” fos respectada en la vida nocturna.

LOLA. Un projecte que pretén tracta les nenes sense estereotips de sexe. 

LA BATALLA DE LAS CACEROLAS. Unes àvies d’un poble mexicà expliquen la seva lluita contra megaprojectes que destrossarien el seu bonic poble.

ARTIFICIO.  La dona vista com  un cos fragmentat,  un rostre sense identitat diluït en l’artifici cosmètic.

En la primera edició va guanyar el curt ESCÚCHAME de Mabel Lozano, un al·legat contra la trata de dones i nenes amb fins sexuals.

I a la segona edició es va premiar PLAZAS DE MERCADO: MUJERES Y ANCESTRO. 

Un artista italià mostra actrius i cantants famoses com a dones maltractades

Segons ALEXSANDRO PALOMBO per a qui cap dona és immune a la violència de gènere “Aquest tipus de violència és un càncer social que no coneix fronteres ni condició social”

Ha  il·lustrat  la seva tesi convertint algunes famoses internacionals en dones maltractades: Kim Kardashian, Madonna, Angelina Jolie, Emma Watson ( en clicar el nom de l’artista accedim a una pàgina on són totes les famoses “retocades”)

També Sota l’artista ha convidat dones i  homes a treure la roba interior de l’armari i gravar-hi missatges per alçar la veu contra aquesta xacra:   #BreakTheSilence i #BriefMessage,

A Catalunya, aquest any, 11.000 dones han acudit a la policia per denunciar algun cas de violència masclista. Des de principis d’any fins ara s’han practicat més de 4.288 detencions per aquests fets, i s’ha fet el seguiment de gairebé 10.000 víctimes. Aquest dimecres, dia tan assenyalat com a data clau per a la conscienciació de l’Eliminació de la Violència envers les Dones, els Mossos d’Esquadra, han fet públiques aquestes dades ominoses.

Podem ampliar aquesta informació al diari ARA  ( 25 novembre 2015)

Campanya de l’organització feminista Terre de Femmes

o-ROSEA-LAKE-TERRE-DES-FEMMES-570o-TERRE-DES-FEMMES-570.jpg escotLa sèrie, creada per Theresa Wlokka, estudiant de l’ escola de publicitat  Miami Ad School a Hamburgo i que s’ha convertit en viral en poques hores, mostra algunes paraules que s’usen per  jutjar  les dones per la longitud de la seva faldilla,  la profunditat del seu escot o l’alçada dels seus talons : puritana, passada de moda, avorrida, provocadora, descarada, ho  va demanant, “zorra”, puta. És ben convincent, tot i que s’assembla molt     a un projecte similar de l’ any 2013.  (Les  primeres dues  fotografies pertanyen a la campanya actual i la de 2013)

o-TERRE-570Les imatges posen de manifest la misogínia quotidiana  ( barrera per a la igualtat de gènere)  Es veu clarament com sovint es tenen prejudicis sobre les dones basats únicament en l’aparença física i, sobretot, la seva roba.

El Huffington post (26 març)

Exposició sobre “Guerrilla Girls” a Bilbao

138Guerrilla GirlsThe birthMet

 

 

 

 

 

 

Fa tres dècades que un grup d’artistes denuncia la discriminació a l’art. Són Guerrila Girls. Actualment La Ahóndiga de Bilbao acull una exposició sobre la seva trajectòria.

Tot va començar, en temps de Reagan, amb una campanya pels carrers de Manhattan amb un rètol gegant que feia saber que al Metropolitan Museum només exposaven el 5 % d’obres signades per dones mentre que el 85% dels nus eren femenins; es preguntaven: Han d’anar despullades per ser al Met? Guerrilla Girl va ser fundat el 1985 a Nova York per un grup d’artistes feministes que posaven de manifest la discriminació que patien, per ser dones, a la majoria de museus i galeries. Disfressades amb careta de goril·la, protegides amb noms d’artistes ja mortes com Frida Kahlo …  i amb tàctiques de guerrilla urbana van protagonitzar un munt d’escàndols. Segons elles mateixes ara han canviat molt les coses, però les dones artistes continuen sentint-se discriminades: guanyen la dècima part que els homes. A partir de l’any 2000 han ampliat les seves  denúncies a la indústria del cinema i s’han internacionalitzat. 

El País 

Mostra-denúncia internacional sobre la violència contra les dones.

L’exposició itinerant  Contraviolencias. 28 miradas de artistas, s’inaugura  dimecres  a  la Fundación Canal de Madrid, després de passar per Oslo, Chicago o Tijuana i abans de continuar viatge cap a Johanesburg i Nova York. El projecte, organitzat per la fundació  dels EEUU ART WORKS FOR CHANGEVIENE dels EEUU vol ser un crit col·lectiu contra el terror masclista a través d’obres realitzades, majoritàriament per dones ( hi ha dues aportacions masculines). Les sales de la fundació han canviat el seu color habitual pel rosa ( del feminisme) i el vermell ( de la violència). A l’entrada els organitzadors adverteixen que el seu contingut pot ferir la sensibilitat del visitant.

Un  dibuix de Louise Bourgeois (París, 1911-Nueva York, 2010), única artista morta  de la selecció, és el punt de partida de  la denúncia: veiem la silueta d’una dona  atrapada en un túnel negre, nua, sense braços i amb unes muletes clavades al pit. Simbolitza la resignació callada amb què la dona afronta la violència, amb un somriure com una màscara quotidiana.

Són incloses, entre altres,  Mona Hatoum, Patricia Evans, Luciana Fina o María Magdalena Campos-Pons,  Yoko Ono (Tokio, 1933) i la seva cèlebre performance Cut piece (Pieza de corte), en la qual els  espectadors, amb tisores tallen trossos de la roba negra de l’artista, com en una simbòlica violació  col·lectiva. O Marina Abramovic (Belgrad, 1946) autora del vídeo de 12 minuts Épica erótica balcánica (2005) en el qual  es  representa ella mateixa nua de cintura amunt  amb el seu cabell negre sobre la cara i una calavera amb què es dóna forts cops al pit ( el treball  forma part  de la seva sèrie de denúncies de la guerra dels Balcans i com en aquesta guerra fratricida es va usar l’ultratge a les dones com a arma de e destrucció  massiva.

Són particularment interessants els treballs de l’artista de Pakistà  Maimuna Feroze-Nana (Hyderabad,  1938)que  denuncia les cremes de dones amb querosè al seu país i d’altres veïns. I també el tríptic de la cineasta i fotògrafa senegalesa Fatou Kande Senghor (Senegal, 1971)  ¿Quién entrega esta mujer a este hombre? per denunciar els matrimonis pactats.

Un  dels dos homes que participen en l’exposició, Hank Willis Thomas (Plainfield, Estats Units, 1976), fotògraf publicitari,  proposa  preguntes sense  resposta a ¿Eres el tipo adecuado de mujer? (2007) on  reflexiona sobre el tractament  de la feminitat a la  publicitat, una mera mercaderia  sexual, la dona com a simple objecte en venda.

La fotografia és  del treball de Patricia Evans.

 

 

Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKAPremi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Pepa Espasa, pintora alicantina sensible al maltractament de les dones

He llegit al Diario de Ibiza la notícia sobre la presentació d’una mostra de la pintora alicantina Pepa Espasa sobre el tema monogràfic “Maltractament  de gènere”. L’artista va començar a treballar en aquest projecte el 2006. L’espai cultural Es Polvorí de Dalt Vila presenta des d’avui fains al proper 15 de febrer  l’exposició anomenada  ‘Camí de denúncia’. Sobre el projecte, Espasa afirma que va partir del «sentiment  d’ empatia de dona  a dona, de la comprensió  íntima dels   silencis, del dolor, de la necessitat d’ expressar-lo».

La pintora, nascuda a Denia el 1953, el 2003 va començar  a rebre formacióa l’Escola de  Plástica Experimental A. Vives de Gata, centre des del qual ha tingut  possibilitat  de participar en gran nombre de mostres i manifestacions artístiques tant a Espanya com a d’altres països (Suïssa, Alemanya, Marroc, Portugal i Mèxic).