Carmen Tórtola Valencia, una ballarina de llegenda

El musical Tórtola ( les Naves del Español a Madrid) ens fa conèixer aquesta dona, ballarina, pintora, feminista, republicana, bisexual, budista, vegetariana, morfinòmana, misteriosa i llegendària que va fascinar el públic i intel·lectuals europeus de principis del segle XX.

 

Carmen Tórtola Valencia (Sevilla,1882 – Barcelona, 1955) es va traslladar a Londres amb els seus pares, però en marxar ells a Mèxic on moririen prematurament, ella va  créixer amb una família de l’alta burgesia anglesa que la va acollir. Va iniciar la seva carrera com a ballarina en aquesta ciutat l’any 1908, al Gaiety Theatre en l’espectacle Habana on interpretà danses espanyoles. L’any 1911 actuà per primer cop a Madrid al Teatre Romea, l’any 1913 i dos anys després a Barcelona al costat de Raquel Meller. Les seves danses d’inspiració exòtica, per a alguns massa atrevides, van ser ben acollides pels artistes i intel·lectuals de l’època.

Des 1908 a 1930, va actuar a Europa, Estats Units i Sud-amèrica amb gran èxit. Forma part d’un elenc de ballarines (Amalia Molina, Antonia Mercè i Luque, La Argentinita, Pastora Imperio ) a les quals aporta exotisme i alguns elements procedents del music-hall. S’inspirà en la dansa lliure que va promoure Isadora Duncan, la innovació dels Ballets Rusos i l’orientalisme, de moda a inicis del segle XX. Algunes de les seves danses són La Serp  o  La bayadera, d’inspiració oriental  i La Tirana, de folklor espanyol. Enric Granados va dedicar-li una dansa, La Gitana, l’any 1915 i el pintor Rafael Sala va realitzar-li un retrat, conservat a la col·lecció de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Va ser el rostre del producte estrella de la casa Myrurgia, la línia  de cosmètica Maja, per a la qual fou retratada per  Zuloaga i Rubén Darío la va immortalitzar  com “la bailarina de los pies desnudos.”
Defensora de l’autonomia femenina i enemiga de qualsevol límit que es volgués imposar a la dona, va ser una activista contra la cotilla la qual va qualificar com a “presó dels encants femenins”.

En abandonar la dansa es va recloure a la seva casa de Sarrià, Barcelona, fins a la seva mort l’any 1955; vivia acompanyada per la seva secretària i filla adoptiva Ángeles Vila-Magret (en realitat, la seva parella) i rodejada de la seva col·lecció d’art i records com a gran ballarina. Fou enterrada al Cementiri del Poblenou (Dep. III, panteó 12). Al barri de Sarrià de Barcelona dona nom a una petita plaça

La Biblioteca de Cataluña conserva les partitures de les seves  coreografies i el seu llegat és al Museu de les Arts Escèniques de Barcelona. Ha estat recentment redescoberta per autors com Luis Antonio de Villena, Miguel del Arco, la biògrafa María Pilar Queralt del Hierro (Tórtola Valencia. Una mujer entre sombras, de Lumen – 2005) o Begoña Tena, lletrista del musical anteriorment esmentat.

Deixa un comentari