Autor: Carme Torrijos

La violència de gènere a Itàlia

Una sentència del Suprem italià reviu la indignació per la falta de sensibilitat  al país davant els crims de gènere. Tant a nivell  judicial (atès que la sentència polèmica permet  els acusats d’agessió sexuals en grup  l’espera del  juici fora de la presó preventiva) com a nivell dels mitjans de comunicació ( que consideren encara els crims masclistes com “passionals”).El 7 de febrer a palerm 8 sicília) un carabiniere de 39 anys va matar la seva dona de 37 de la qual s’estava divorciant, després es va suïcidar. A Il corriere della sera el fet es va explicar així:  “Presa d’un moment de bogeria, l’home va agafar la pistola de servei, va apuntar al pit de l’esposa i va fer foc. Després es va disparar a la templa“. A Itàlia no existeix el delicte de violència de gènere i la consciència col·lectiva percep que aquestes morts són fruit de l’amor violent. No hi ha cap organisme centralitzat i institucionalitzat que s’ocupi dels casos de maltractament quitidià. Tampoc npo hi ha dades oficials de les morts per violència de gènere, ni de denúncies. Segons les dades de les administracions locals, 18 dones han estat mortes enguany i 127 el 2011.

L’abril del 2010, RED FEMINISTA va publicar l’ article: ITÀLIA CAP EUROPEA DE LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

La  sentència polémica ha fet declarar dones com ara Mara Carfagna, ministra d’Igualtat amb el govern de Berlusconi, que era impossible de compartir perquè qui viola una dona es mereix la presó, o bé Barbara Pollastrini, del Partit Democràtric, d’esquerres, que no volen venjança, però si poder confiar que es faci justícia.

Les feministes, com Giovana Consenza, periodista de Il Fatto quotidiano, senyala: “Ens sentim poc escoltades, com si els problemes de falta d’atur, marginació i discriminació que patim dia a dia existissin només en el cap de les feministes i no en la realitat del país”.  Loredana Lipperini, autora d’un dels blocs més seguits, sentencia: La reacció visceral de les dones és el símptoma d’una exasperació originada per la distracció de ui ( en política i mitjans de comunicació) van cavalcar les instàncies del moviment feminista per abandonar-lo”

Informació treta de l’article Guante blanco para agresores ( El País, 18 febrer 2012)

Una dona argentina denuncia una xarxa d’esclaves sexuals al país

Fa gairebé 10 anys, el 2002 María de los Ángeles Verón – Marita –  de 23 anys i amb  una nena de tres,  fou  segretada al carrer. La seva mare, Susana Trimarco –  funcionària  a Tucuman-  va fer tot el possible per buscar-la i primer es va topar amb la ineficàcia policial i després va descobrir tota una xarxa de trata amb fins d’explotació sexual a Argentina. El 2007 va crear una Fundación “María de los Ángeles” per a la lluita contra aquest flagell i ha aconseguit fer retornar més de 200 noies, però no  la seva filla. Actualment se celebra el judici contra 8 homes i cinc dones pel seu segrestament. És el primer  contra les xarxes de trata a Argentina.

Més de 600 dones es  troben desaparegudes a Argentina i es  creu que moltes han estat captades per xarxes per a prostituir-les, segons Fabiana Túñez, una de les fundadores de  l’associació  civil La Casa del Encuentro, que es dedica a la prevenció  d’aquest delicte. La meitat d’aquestes eren menors quan van desaparèixer; algunes de classe mitjana o mitjana-alta. Són venudes als prostíbuls locals o a una de les tres principals xarxes de trata del món (Mèxic, Europa de l’ Est  o X ina) per entre 12.000 i 26.000 euros. Les famílies de les víctimes fan les seves investigacions i  s’adonen de  la complicitat de les forces de seguretat, la justícia, la política i els ” clients”. El Ministeri  de Justícia argentí afirma que el 2011 unes 1.597 dones van ser alliberades tant de les xarxes de trata com del proxenetisme    ( el 2010 van ser 569). Un 90% de les prostitutes d’Argentina són víctimes d’un o l’altre delicte. A les zones més desfavorides, algunes famílies venen les seves filles de 12 o 14 any per tal que treballin a d’altres províncies, ignorant que cauen en xarxes de prostitució.

Trimarco varebre el  2007 el Premi Internacional a les Dones amb  Coratge atorgat pel Departament  d’ Estat d’ EE.UU.

El testimonio de una “madre coraje” sobre las redes de prostitución sacude Argentina ( La Vanguardia, 17 de febrer de 2012)

La declaración de Susana Trimarco sacude a los funcionarios tucumanos (Clarin.com, 17 /2 / 2012)

NO A QUALSEVOL MENA DE VIOLENTACIÓ DELS DRETS DE NENES, NOIES I DONES.

La pràctica del BAAD a Afganistan, una altra violència contra nenes i noies


 

 

El règim talibà, qualificat per l’ONU com el més misògin del món, negava a les dones i les nenes els drets civils bàsics com educació, salud, assistència mèdica, dret laboral. Per exemple els prohibia la consulta a un metge home i no podien sortir de casa sense ser acompanyades per un parent home. Després 6 anys de vigència fou enderrocat per les forces de coalisió liderades pels EEUU, però a dos anys de finalitzar la intervenció d’ Occident al país   l’actual govern presidit per HAMID KARZAI, havia promès construir una nació en la qual es garantís a les dones els seus drets; tot i així, .poques coses han canviat per a les nenes : les famílies els  impideixen anar a l’escola  o els obliguen a deixar els estudis per esclavitzar-les a  casa  (només una de cada cinc estudia la primària); continua la pràctica dels matrimonis pactats i les dones i les nenes viuen en una presó de la qual el burka és tan sols una representació  exterior. Tot i que el baad és prohibit per la llei i els imans,  la tradició persisteix i fins i tot augmenta:  BAAD és una pràctica d’Afganistan  per la qual les nenes o noies són segrestades com a pagament dels deutes de les seves famílies. Aquest  és el cas de Shakila, una nena de 10 anys  la família de la qual ha explicat la seva història a periodistes del  New York Times.

Confirmat cas d’assassinat d’una dona pel seu marit

Acaben de confirmar els informatius del migdia que la dona índia trobada morta a Olot el passat 25 de gener és el sisè cas de violència masclista a Catalunya en el que va d’any. El marit i el cunyat de Manpreet, tots ells de la regió de Punyab, han estat detinguts pels mossos d’esquadra i, de moment, són considerats culpables del crim.

Les feministes es mobilitzen contra la reforma de la llei d’avortament

A Els col·lectius feministes  van sortir ahir al carrer a diferents ciutats de l’estat espanyol per protestar contra les mesures sobre l’avortament anunciades pel nou ministre de justícia del Partit Popular al govern, Alberto Ruiz-Gallardón.  Són diferents mostres d’un moviment espontani sorgit a Màlaga de dones que s’autodenominen MAREA VIOLETA i que s’està estenent pel país gràcies a les xarxes socials.  Algunes de les consignes que es va poder sentir  Madrid van ser aquestes que veiem a la fotografia a més de: NO A LAS LEYES CLERICALES, MACHISTAS Y MEDIEVALES. A la concentració de Barcelona van demanar que es modifiqui la llei de l’avortament i es permeti la dona decidir sobre el seu cos i no veure’s subordinada a la decisió dels metges.  (CA LA DONA) I a la de València es van lamentar del tancament de nombrosos centres d’atenció de dones maltractades. (L’informatiu. Diari digital)

Gallardón prepara la llei de l’avortament més dura de la democràcia ( EL PERIODICO 2 /2/2012)

‘Marea violeta’ en Madrid por los recortes en las políticas de igualdad ( EL PAÍS 10/2/2012)

Una centena d’ organitzacions, associacions, col·lectius, partits polítics i sindicats han signat un  manifiest conjunt  contra aquestes mesures que qualifiquen de regressives  de modificar l’ actual Llei de Salut Sexual Reproductiva i Interrupció  Voluntària de l ‘Embaràs  d’ acord , segons el ministre,  «al derecho a la vida según la doctrina ya definida por el Tribunal Constitucional», i que implicarien  “un retrocés en els avenços legislatius d’aquesta llei que ens retrotrau a la llei de supòsits de 1985 o a una llei encara  més restrictiva, i que suposa una passa endarrera  en les conquestEs del moviment  feminista i progressista del  país.”

SEGONS L’ENQUESTA DE METROSCOPIA DE FEBRER, EL 47% DELS ENQUESTATS APOSTA PEL SISTEMA DE TERMINIS VIGENT, UN 43% DEFENSA  L’ALTRE SISTEMA QUE SUPOSA CONSIDERAR L’AVORTAMENT UN DELICTE DESPENALITZAT EN ALGUNS SUPÒSITS. eL 25% DELS VOTANTS DEL PP APOSTESN PER UN SISTEMA DE TERMINIS QUE EL SEU GOVERN VOL ELIMINAR I EL 32% DELS SOCIALISTES DEFENSA ELS SUPÒSITS QUE VA DEROGAR EL PSOE, LA QUAL COSA DEMOSTRA TAMBÉ AQUESTA DIVISIÓ INTERNA.  SOBRE LA RESPONSABILITAT PENAL DE LA MARE QUE AVORTA, UN 75% CREU QUE LA DONA HA DE TENIR DRET A DECIDIR I NOMÉS UN 17% PENSA QUE ESTÀ COMENTENT UN DELICTE I HA D’AFRONTAR LA SANCIÓ CORRESPONENT.

Què hem de fer amb el masclisme?

ORIOL PI DE CABANYES escriu a “La  Vanguardia” de dimarts 8 l’article ELS CRIMS DEL MASCLISME : “El greu problema del masclisme té molt a veure amb la idea que l’home ha interioritzat que la dona, com la terra, li pertany per dret propi.  (…) La violació presentada com a resultat de la provocació o de l’engany, l’honor ferit, la possessivitat patològica, el vell masclisme que no cessa… La presència – o la simple existència- de la persona patològicament desitjada pot arribar a ser tan dolorosa que alguns infeliços maten i arruïnen també la seva pròpia vida. Els valors del masclisme són tan persistents que cal veure en aquestes pulsions homicides de tants amants despitats una sortida a la pressió social que els moteja de cornuts o de poc virils. L’epidèmia té arrels molt profundes. És urgent un canvi de mentalitat.”

L’escriptora i sociòloga EULÀLIA SOLÉ al mateix diari avui 10 publica l’article SOBRE LA VIOLÈNCIA MASCLISTA  “L’any 2012, malauradament, ha començat amb un mes negre pel que fa a nombre de dones assassinades per la seva parella o exparella. En pocs dies, a Espanya s’han produït vuit morts violentes. Sis de les vvíctimes convivien amb el seu assassi, i ni les unes ni les altres no havien interposat cap denúncia. D’altra banda, l’any abans van ser 61, les víctimes. I les respostes ciutadanes i governamentals sempre han estat les mateixes: horror, planyiment, concentracions populars de portesta, crida a les dones amenaçades perquè ho denunciïn a les autoritats. El resultatfinal, però, continua sent fallit. (…) No podem aturar-nos en el lament i l’enumeració dels crims. La violència masclista no constitueix només un fenomen particular sinó social, i com a tal cal estudiar-lo, conèixcer-lo i estroncar-lo”

Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Dos articles interessants

Tots dos els he llegit al  diari El País diferents dies.

El primer és de ROSA MONTERO: ESCENAS CALLEJERAS DE FURIA EN NAVIDAD. És un article polèmic que introdueix el tema del victimisme dels homes que es queden muts davant de dones dialècticament poderoses.  Va ser publicat el 22 de gener a El País Semanal.

Avui 4 de febrer, a la secció de cartes al Director de la mateixa revista  he llegit dos comentaris a aquest article; una de les cartes és  d’un home i té per títol Violencia de género,  es mostra complagut que per fi algú toqui el tema i posa l’exemple de dos casos propers que han atit o pateixen la vexació  més de l’extorsió per part de les seves dones.

L’ altra carta, signada per una dona porta per títol Mujeres mudas i es fa ressò d’una de les afirmacions de l’article de Rosa Montero: “Si por los hombres fuera, a veces preferirían que las mujeres fuéramos mudas” i expressa el seu convenciment que moltes de les dones maltractades o assassinades per les seves parelles són, efectivament,  “mudes” i han patit en silenci primer maltractament psicològic i emocional i després físic.

El segon escrit que voldria comentar ha estat publicat avui. Es tracta d’una informació sobre un experiment realitzat recentment que comprova la conveniència de dur a terme polítiques de paritat i discriminació positiva. El seu títol és Un experimento prueba la eficacia de la discriminación positiva Es posa de manifest que les polítiques de promoció  de les dones en el món laboral estimulen la competitivitat de les dones i no minven el rendiment  del grup. Els investigadors parteixen de la realitat de la inferior presència de dones en llocs destacats de responsabilitat social i econòmica, malgrat que el seu nivell educatiu és superior al dels homes en la majoria dels països desenvolupats, i se centren en la menor competitivitat de les dones  com a  una causa clau de la desigualtat de promoció. Aquesta diferència en la competitivitat sembla tenir un origen cultural.

El paper de la dona en la família i la discriminació  en el mercat laboral han estat  les explicacions tradicionals per a la diferència de gènere a nivell de promoció en el món del treball. Però a això s’hi han afegit més recentment altres hipòtesis, com  la menor tendència de les dones a assumir riscos i a competir en comparació  amb els homes. Això és el que vol mesurar aquest experiment.

Els autors de l’experiment són Loukas Balafoutas de la Universitat de Insbruck de Àustria i Mathias Sutter  de la Universitat de Gotemburg de  Suècia i han publicat els seus resultats a la revista Science. A l’experiment hi han participat 360 estudiants d’ambós sexes.

Un home mata la seva parella i es lliura a la Guàrdia Civil

El succés ha tingut lloc a València, en concret a la localitat de Guadassuar. L’home de49 anys ha matat la  dona,  de la mateixa edat,  amb arma blanca i s’ha lliurat a la població propera de Carlet. El TSJCV ha destacat  que l’home  autor tenia un antecedente de 2004 amb una altra parella, per la qualcosa  havia estat  condemnat a sis mesos de presó i un any d’allunyament. La Vanguardia (4 febrer)

Va de llibres

Alguns llibres  que s’interessen per dones:

ELSA OSORIO:  LA CAPITANA

( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la  guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.

DEBORAH SCROGGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba  ala presó als EEUU.

La primera,  AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission,  sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.

Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006)  on recopila els seus polèmics discursos i  asssaigs, en els quals  exposa les seves opinions crítiques i  l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)

AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns,  ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba  en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per  l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans  a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.