Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho,  veiem que  cadascuna en el seu camp  van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment  en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa  polonesa de 88 anys  WISLAWA SZYMBORSKA,  Premi  Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia,  1 de febrer]  L’altra és l’ última supervivent  del moviment  surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a  Nova York als 101 anys  [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning  va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista  Max Ernst. Va  viure  de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes.  També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els  últims anys de la seva vida es va dedicar  sobretot a la literatura, en especial  la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació  a participar  en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece  que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva.  Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament  és necessària; si més no,  per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Dos articles interessants

Tots dos els he llegit al  diari El País diferents dies.

El primer és de ROSA MONTERO: ESCENAS CALLEJERAS DE FURIA EN NAVIDAD. És un article polèmic que introdueix el tema del victimisme dels homes que es queden muts davant de dones dialècticament poderoses.  Va ser publicat el 22 de gener a El País Semanal.

Avui 4 de febrer, a la secció de cartes al Director de la mateixa revista  he llegit dos comentaris a aquest article; una de les cartes és  d’un home i té per títol Violencia de género,  es mostra complagut que per fi algú toqui el tema i posa l’exemple de dos casos propers que han atit o pateixen la vexació  més de l’extorsió per part de les seves dones.

L’ altra carta, signada per una dona porta per títol Mujeres mudas i es fa ressò d’una de les afirmacions de l’article de Rosa Montero: “Si por los hombres fuera, a veces preferirían que las mujeres fuéramos mudas” i expressa el seu convenciment que moltes de les dones maltractades o assassinades per les seves parelles són, efectivament,  “mudes” i han patit en silenci primer maltractament psicològic i emocional i després físic.

El segon escrit que voldria comentar ha estat publicat avui. Es tracta d’una informació sobre un experiment realitzat recentment que comprova la conveniència de dur a terme polítiques de paritat i discriminació positiva. El seu títol és Un experimento prueba la eficacia de la discriminación positiva Es posa de manifest que les polítiques de promoció  de les dones en el món laboral estimulen la competitivitat de les dones i no minven el rendiment  del grup. Els investigadors parteixen de la realitat de la inferior presència de dones en llocs destacats de responsabilitat social i econòmica, malgrat que el seu nivell educatiu és superior al dels homes en la majoria dels països desenvolupats, i se centren en la menor competitivitat de les dones  com a  una causa clau de la desigualtat de promoció. Aquesta diferència en la competitivitat sembla tenir un origen cultural.

El paper de la dona en la família i la discriminació  en el mercat laboral han estat  les explicacions tradicionals per a la diferència de gènere a nivell de promoció en el món del treball. Però a això s’hi han afegit més recentment altres hipòtesis, com  la menor tendència de les dones a assumir riscos i a competir en comparació  amb els homes. Això és el que vol mesurar aquest experiment.

Els autors de l’experiment són Loukas Balafoutas de la Universitat de Insbruck de Àustria i Mathias Sutter  de la Universitat de Gotemburg de  Suècia i han publicat els seus resultats a la revista Science. A l’experiment hi han participat 360 estudiants d’ambós sexes.

Un home mata la seva parella i es lliura a la Guàrdia Civil

El succés ha tingut lloc a València, en concret a la localitat de Guadassuar. L’home de49 anys ha matat la  dona,  de la mateixa edat,  amb arma blanca i s’ha lliurat a la població propera de Carlet. El TSJCV ha destacat  que l’home  autor tenia un antecedente de 2004 amb una altra parella, per la qualcosa  havia estat  condemnat a sis mesos de presó i un any d’allunyament. La Vanguardia (4 febrer)

Va de llibres

Alguns llibres  que s’interessen per dones:

ELSA OSORIO:  LA CAPITANA

( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la  guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.

DEBORAH SCROGGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba  ala presó als EEUU.

La primera,  AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission,  sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.

Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006)  on recopila els seus polèmics discursos i  asssaigs, en els quals  exposa les seves opinions crítiques i  l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)

AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns,  ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba  en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per  l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans  a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.

Noves morts per violència masclista?

El dia 24 vam tenir la notícia de la trobada d’una dona morta violentament al seu pis d’Olot. La dona, una jove d’origen indi d’uns 25 anys i mare d’una nena de 5, va ser trobada pel marit en tornar de la feina. Als titulars dels diaris podíem llegir: Els Mossos investiguen la mort  violenta d’una dona  en un pis  d’ Olot amb signes evidents de ferides d’ arma blanca. (La Vanguardia) Els investigadors mantenen obertes totes les hipòtesis.

Avui llegim a la premsa uns titulars semblants: Trobat a Granollers el  cadàver d’una dona amb signes de violència. En aquest  cas,  sembla  clar que podria tractar- se d’una mort  ocasionada per  violència masclista. (La Vanguardia) En aquest cas la dona, d’uns 50 anys i mare de 5 fills era d’origen magrebí i feia 30 anys que estava afincada a Catalunya. Els cossos de seguretat busquen el seu marit que ha fugit.

Tot i que potser en el primer cas s’arribi a la conclusió que la mort fou causada per alguna altra causa ( intent de robatori…) és evident que amb la de Granollers són massa dones mortes a Catalunya en el primer més de l’any ( 5 casos)

Minoria de dones a la nova Cambra egípcia

Dilluns 23 va ser constituïda la nova Cambra parlamentària a Egipte després del llarg procés iniciat amb la revolta de la primavera passada. Aquest nou Parlament té majoria islamista. Dels 508 diputats, només 10 són dones (ménys del 2% en un país que compta amb 85 milions d’ habitants dels quals més de la meitat són dones) “Semla que al país no hi ha dones”. Aquest és el comentari difós a través d’una xarxa social per Samer Shehaui, activista de l’ Institut  d’El Caire per a estudis de drets humans (CIHRS en les seves sigles en anglès)  i es fa ressò del que opinen moltes dones egípcies que també van contribuir a la revolució.

Quatre de les noves parlamentàries pertanyen als islamistas del Partit Llibertat i Justícia (PLJ) dels Germans Musulmans. Per a elles no és qüestió de quantitat sinó de qualitat i no se senten discriminades perquè poden estudiar el que volen i arribar a ser metgesses,  infermeres… Pensen que els diputats i les diputades han de fer polítiques per a tots i no només per als  del seu gènere i, per tant, tant és el sexe dels diputats.

En canvi, les parlamentàries del  Bloc Egipci consideren  que la dona no només  està discriminada sinó que està marginalitzada i exclosa políticament i que és una vergonya la representació que tenen les dones després d’haver contribuït al canvi tant com els homes.

Cap dona va redactar la nova constitució i les dones electes anaven al final de les llistes per la qual cosa la possibilitat de sortir elegides era molt escassa.

Per a Esraa Abdel Fatah, fundadora del moviment  “6 de Abril” i  membre de Dones egípcies lliures, una agrupació  feminista, és una qüestió de “mentalitat i cultura” a més del problema legislatiu ( no s’ha tingut en compte la paritat).

Les dones progressistes confien que els diputats liberals contrarestin els salafistes i islamistes els quals  podrien posar fre  a la lluita pels drets de les dones. Però  cal tenir present que els  dos partits islamistes han obtingut dos terços dels escons (36,3% dels vots ls PLJ i 28,8% l’ultraconservador partit salafista Al Nuen)  Els  liberals  Partit Wafd ha aconseguit 9,6% i el Bloc Egipci -partits d’esquerra i liberals-, 7%. (El Pais)

Joanna Bourke, historiadora de la violència, la guerra, la violació i el dolor

SIGUEU MÉS FEMENINS I SEREU MENYS VIOLENTS I MÉS FELIÇOS

Aquest és el consell que he llegit avui  a La Contra de La Vanguardia com  a titular de l’entrevista a Joanna Bourke (Nueva Zelanda, 1963), professora  en el Birbeck College de la Universitat de Londres i autora, entre d’altres,  d’ un estudi  sobre els  homes en combat: An intimate history of killing (Granta, 1999).  Actualment escriu una història universal del dolor.

Per acabar amb les violacions ( una forma de maltractament ) ara que les lleis han millorat demana una revolució de les consciències i la complicitat dels homes per assumir una part dels valors femenins.

Reflexions sobre la violència de gènere

FLORS EN RECORD DE LES VÏCTIMES
Els primers 23 dies de l’any han estat negres pel que fa als casos de violència masclista. S’han produït el doble de morts que l’any passat en les mateixes dates. Cinc de les sis dones assassinades  tenien menys de 40 anys, totes eren espanyoles i cap no havia presentat denúnciaper maltractaments, dues d’elles estaven en tràmits de separació. Quatre dels 6 casos ha tingut lloc a Catalunya.

A La Vanguardia d’avui podem llegir un article signat per Javier Ricou que exhorta la societat a implicar-se en la lluita contra aquesta xacra  La sociedad debe implicarse en la lucha contra la violencia machista amb interessants opinions d’experts com Jordi Roca     ( Antropòleg de la Universiatat Rovira i Virgili), Valentín MartínezOtero ( Doctor en Psicologia i Pedagogia), José R. Ubieto ( Psicòleg clínic i psicoanalista) i Miguel Lorentre Acosta ( Exdelegat per a la Violència de Gènere [curiosament tots ells homes]

També Salvador González ( Mosso del Grup Violència de Lleida) recorda què marca el protocol dels mossos amb la víctima.

Un dels apartats de l’article fa referència a l‘EDUCACIÓ. Un cop més se’ns mostra la necessitat  de tallar amb el problema a edats primerenques.  Inmaculada Aroca, professora de Conductes Delictives de la Universitat de València i experta en temes de violència, considera que entre els  13 i 18 anys és l’ edat ideal per a les campanyes de prevenció . “Comencen les relacions de parella i si en aquest  moment  s’encerta en l’educació evitarem  que alguns d’aquests  escolars siguin, en edat adulta, uns maltractadors”. És el que Aroca anomena prevenció  primària.

Una altra dona morta a Catalunya

Mentre escrivia l’anterior article he escoltat a la Ràdio la notícia de la nova mort esdevinguda fa poques hores a Catalunya. Es tracta d’una noia de 33 anys veïna de Santa Coloma de Queralt (Tarragona) i mare de dos fills. Va ser trobada morta per arma blanca. La seva parella, un home d’uns 40 anys de Sabadell,  ha estat detingut pels mossos. No hi havia hagut denúncies prèvies. Aquesta tarda el veïnat es manifestarà públicament. El Periodico.

La Generalitat, a través de la directora de l ‘ Institut  Català de les  Dones Montse Gatell ha lamentat aquesta mort;  en el comunicat de premsa ha insistit  en la necessitat que   les víctimes  avisin els serveis municipals d’informació i atenció  a la dona  quan  pateixin agressions.

A LES 4 DE LA TARDA L’AGRESSOR S’HA SUÏCIDAT EN TIRAR-SE AL BUIT DES DEL PIS DELS SEUS PARES A SABADELL QUAN ACOMPANYAVA,  EMMANILLAT,  ELS MOSSOS QUE HAVIEN ANAT A ESCORCOLLAR-LO.

Ana María Moix: “Una verguenza nacional”, interessant article

L’escrit d’Ana María Moix, publicat a la revista S Moda. El País Una vergüenza nacional és un alegat en primer lloc contra la violència de gènere que cada any es cobra tantes víctimes i que sembla ja haver-se cronificat, però també contra l’actitud de les persones indiferents a aquestes morts que, com diu l’autora té menys  adeptes ( en el sentit de manifestacions de rebuig ) que, fins i tot, les protestes antitaurines. “Clama al cielo la casi indiferencia con la que los ciudadanos toleramos semejante verguenza”.

I un cop més, l’escriptora ens fa conscients que per  acabar amb aquesta xacra, a més de les mesures administratives que s’adopten i s’han de seguir adoptant, l’escola i la família són fonamentals. ” La salvación debe proceder de la escuela. De la escuela y – ¡ay! de les famílies”.  “Y es ya en la escuela, desde las guarderías hasta la universidad pasando por la enseñanza media, donde los varones deben aprender ese valor del que no hay modo de que se impregnen llamado igualdad.”

Ana María Moix pensa que la resposta social, cívica, davant el maltractament i crim de gènere és molt escassa i només protagonitzada majoritàriament per grups de dones i moviments feministes;  troba a faltar plataformes ciutadanes capaces de mobilitzar milers de ciutadans en manifestacions ( a l’estil de les que van dir NO a la guerra o les que demanaven la fi d’ETA en respota al algun deñls seus assassinats ) Exhorta que s’organitzin assíduament accions de protesta. Accions que protagonitzin dones, però també homes i sobretot els fills i filles als quals no s’ha d’ocultar fets que ells o elles mateixos podrien protagonitzar en un futur.