Mahsa Amini, detinguda per no portar bé el vel, ha mort

Mahsa Amini, originària del kurdistan, va viatjar a Teheran amb la seva família. Juntament  amb un germà, va sortir a passejar i es van topar amb unes policies de la moral -sempre vestides de negre i protegides por col·legues homes- van determinar que Mahsa no portava  el vel correctament i la van arrestar; la van  traslladar a la comisaria per tal de rebre un curs d’“educació” sobre el correcte us del hijab. Dues hores més tard la jove de 22 anys va sortir-ne en una ambulància i dos dies després ha mort,  segons ha  confirmat la seva família.

Les autoritats asseguren que va patir un atac al cor,  però l’hospital ha confirmat que va ingressar amb contusions a les cames i el cap.  En ingressar-hi, el seu ull dret era blau i sagnava per l’orella – aquestes imatges estan enregistrades  en fotos i  vídeos-. Des d’aleshores estava en coma.

La indignació social ha estat tan gran que fins i tot abans de saber-se la mort de la noia el president Ibrahim Raisi ha ordenat al ministre de l’Interior una  investigació.

Les  redades  de l’anomenada Gasht-e Ershad, o policia  de la moral, han existit des del començament  de la Revolució el 1979. Durant aquests anys milers de dones han passat per les  comisaries, però en els últims mesos la seva presència és més gran i fins i tot violenta. Les xarxes en van plenes d’episodis violents en què els integrants d’aquesta policia capturen dones per qualsevol motiu que, segons ells,  va contra la moral.

Nou atac a les dones a Iran

Iran condemna a mort dues dones, activistes pels drets LGTB. Són acusades de “corrupció” en “promoure” l’homosexualitat i el cristianisme.
Zahra Sadeqi Hamadani i Elham Chubdar, de 31 i 24 anys,  han estat sentenciades a pena de mort per donar suport a la comunitat LGTB.

La Fiscalia d’Urumia les acusa del delicte de “corrupció” a través de “promoure  l’homosexualitat”, “promoure  el cristianisme” i “comunicar-se amb la premsa opositora a la República Islàmica”. Aquestes acusacions estarien  vinculades amb  el cas de Zahra Sadeqi Hamadani, coneguda com Sara, que havia explicat la seva història en una gravació feta abans de la seva detenció l’octubre passat, quan intentava creuar la frontera entre Iran i Turquia. Sara havia format  part d’un documental gravat  per la BBC persa a la regió del Kurdistan iraquí –on ella residia–, sobre la vida dels integrants  i activistes  LGTB a la regió. Va ser detinguda a l’Iraq durant 21 dies,  torturada i posada en confinament  solitari.

Des que el 1979 es va instaurar la República Islàmica,                     l’homosexualitat es castiga amb pena de mort; però activistes que lluiten pels drets de la comunitat LGTB han denunciat que darrerament la persecució s’ha extès als que defensen els seus  drets a les xarxes  socials. Els  acusen  de difondre  “propaganda”.

La sentència d’ambdues dones arriba en un dels moments de més gran repressió en els últims anys. Des de l’ascens a la presidència d’Ebrahim Raisi l’agost del 2021, les autoritats han dut a terme una forta campanya  contra els  comportaments  que impulsen valors  occidentals i  contra algunes minories  religioses, com els bahais. Fa uns dies es va produir la detenció de si més no onze joves  d’aquesta confessió als nord del país. Ahir  també es va saber que el Govern  planeja usar el reconeixement  facial en els transports públics per identificar les dones que porten  malament el vel, cosa que s’afegeix a mesures ja existents  com càmares  en diferents vies de la ciutat que identifiquen les plaques dels cotxes on viatgen dones amb el velo caigut. L’anomenada «policia social» increpa i deté  dones que es vesteixen a la manera occidental, fins i tot si porten una gavardina folgada que els arriba a mitja cuixa, però descordada.

Helen Reddy, I Am a Woman

Helen Reddy, (Melbourne, Austràlia, 1941 – Los Angeles, 2020), fou una actriu i cantant pop australiana. Reddy va ser una exitosa cantant en la dècada del 70 es va convertir en la més reeixida de les estrelles femenines dels 1970, amb catorze temes col·locats entre les 40 principals de 1971 a 1978, entre ells un èxit re-gravat el 1972 amb l’himne feminista,  “I Am Woman”,  que ella va coescriure amb el músic australià Ray Burton; aquest tema es va col·locar en primer lloc de les llistes de popularitat dels Estats Units, va ser adoptat com a himne feminista ja que va ser sol·licitat pels escoltes de manera insistent, la qual cosa va propiciar que tornés a aparèixer en llistes i convertir-se en un gran èxit. “I Am A Woman” va guanyar el premi Grammy per millor interpretació vocal femenina, i en la cerimònia de lliurament de premis ella va tancar  el seu famós discurs d’acceptació donant gràcies a Déu “perquè ella ho fa tot possible“.

María Salmerón, una altra valenta

El cas de María Salmerón és paradigmàtic de fins a quin punt les víctimes de la violència masclista també ho són, sovint, de la justícia. Li han negat l’indult que la du  a la presó per negar-se a permetre que la seva filla anés amb el seu pare, un maltractador a qui la mateixa filla ha denunciat davant dels mitjans. Avui ha dormit a la presó.

María, auxiliar d’infermeria de 57 anys, viu  en un barri obrer de Dos Hermanas, Montequinto. Treballa en una residència d’ancians. La seva filla, Miriam, de 21 anys, estudia Periodisme de forma telemàtica i és a Irlanda, perfeccionant l’anglès.

Els maltractaments van començar un any esprés de casar-hi, el 1999 i van augmentar quan va nèixer la seva filla. El va denunciar i fou condemnat  a 21 mesos  de presó per violència de gènere. En un primer moment, la justícia li va donar la custòdia e la filla a ella i va concertar un règim de visites. Quan es va divorciar María va obtenir  una ordre  d’allunyament, però no la seva filla i ella no va complir amb el règim de visites. Es va iniciar una batalla judicial, que segueix 20 anys  després. El 2006 ell va al·legar  els reiterats incompliments de les visites per tal  li donessin la custòdia, cosa que no es va fer efectiva fins al 2009, quan Miriam tenia  9 anys. La nena no volia separar-se de la mare i es van anar acumulant sentències condemnatòries per a María. El 2015, ja adolescent, la filla s’hi va oposar en rodó a veure el seu pare. El 2019 la mare fou condemnada a 9 mesos de presó i gràcies a tres indults  la van salvar in extremis d’anar-hi.

Ara, una campanya a Change.org demanant el seu indult, iniciativa que va recollir  68.000 signatures en pocs dies, no ha pogut impedir la seva entrada a la presó. La María esperava l’indult que havia d’arribar de l’últim consell de ministres. Però l’indult no va arribar.

És inconcebible que els drets d’un agressor prevalguin  sobre els d’una víctima que va ser menor, la filla, i qui actualment, ja major d’edat, encara es considera una víctima.

 

Beatrix Potter, assolí fama mundial malgrat tot

Beatrix Potter (Londres, 1866-Sawrey, Lancashire, 1943), va ser una escriptora i il·lustradora anglesa de literatura infantil i una botànica significativa. El seu personatge més famós és en Pere Conillet (Peter Rabbit).

Filla d’una família benestant, des de ben petita es va interessar per la botànica i els animals. Un oncle va intentar que ingressés com a estudiant als Reials Jardins Botànics de Kew, però va ser rebutjada pel fet de ser dona. Tot i això, aquestes dificultats no van ser una barrera a la seva curiositat innata pel seu entorn. La base per als seus projectes i històries van ser els petits animals i mascotes que introduïa furtivament a casa seva o que podia observar durant les vacances familiars a Escòcia. Potter va ser una de primeres persones a suggerir que els líquens eren una relació simbiòtica entre els fongs i les algues, però el seu únic intent per publicar els seus estudis va topar amb noves dificultats. El seu oncle va haver de llegir l’estudi davant de la societat científica, ja que no s’hi admetien dones.

Gran il·lustradora i creadora d’històries, també en el vessant literari va tenir dificultats per la seva condició de dona. Quan la van animar a publicar el seu relat The Tale of Peter Rabbit, va haver de lluitar per trobar un editor fins que, per fi, van acceptar la seva publicació el 1902. El llibre i les obres que el van seguir van ser molt ben rebuts i ella va començar a obtenir ingressos propis per les seves vendes.  Beatrix es va implicar sentimentalment amb el seu editor, Norman Warne, cosa que va mantenir en secret, ja que els seus pares eren contraris que es casés amb qualsevol que necessités treballar per viure. Warne va morir de leucèmia abans que poguessin prometre’s, la qual cosa la va separar encara més dels seus pares.

Al llarg de la seva carrera literària, va acabar publicant 23 llibres, que es van publicar en petit format, fàcils de fer servir i de ser llegits pels nens. Va deixar d’escriure al voltant de 1920 a causa de la seva mala visió, encara que la seva darrera obra, The Tale of Little Pig Robinson, es va publicar el 1930. Va dedicar els seus últims anys a una granja d’ovelles que va comprar a Lake District, (Anglaterra). Li agradava el paisatge i amb els beneficis de la venda dels seus llibres, juntament amb l’herència dels seus pares, va comprar grans extensions de terra, que després va acabar heretant el National Trust.

L’any 1913, Beatrix Potter es va casar amb el seu advocat, William Heelis, amb qui no va tenir fills. Va morir a Sawrey (Lancashire) el dia 22 de desembre de 1943 a l’edat de 77 anys.

Dues noies de Terrassa assassinades a Pakistan per qüestions d’honor

Urooj Abbas i Anisa Abbas, dues veïnes de Terrassa (Vallès Occidental) de 20 i 24 anys,  han estat assassinades al Pakistan per voler-se divorciar dels seus marits.

Les dues víctimes es van casar amb els seus cosins al Pakistan abans d’arribar a Catalunya segons un contracte formal sense transcendència a la seva vida quotidiana, ja que elles vivien a Terrassa i els seus marits al país asiàtic. Elles van començar a portar un estil de vida occidental que no va agradar els seus germans, els quals consideraven que la seva llibertat s’allunyava dels valors de la seva cultura. De fet, una de les joves va començar a sortir amb un noi que va ser apunyalat per un dels germans ara detinguts.

Enganyades per la família,  van viatjar al seu país amb idea de tornar a Catalunya; quan els ho han impedir, van demanar el divorci, cosa que la família va considerar “un atemptat a l’honor” i és per això que les van matar amb molta violència.

Els presumptes autors dels fets són els dos marits, un tiet, els germans i els sogres de les víctimes, que actualment estan arrestats al Pakistan. Els Mossos d’Esquadra tenen una investigació oberta per esbrinar més detalls d’aquest doble assassinat masclista.

Els talibans obliguen les presentadores de TV d’Afganistan a cobrir-se el rostre

La situació de les dones i les nenes a Afganistan sota el règim talibà és cada cop més insostenible. Les adolescents tenen prohibit l’accés a l’educació, se’ls imposen casaments forçats a partir dels 15 anys i fins i tot poden ser botí de guerra; a moltes dones se’ls ha prohibit anar als seus llocs de treball i s’ha imposat l’obligatorietat que les dones viatgin acompanyades per un home de la família.

Des del 7 de maig totes les afganes han d’usar burka en públic, però algunes  periodistes  s’hi havien negat. Aquest diumenge, finalment, van aparèixer amb els rostres coberts en complir-se l’ultimàtum dels talibans per tal que seguissin el seu mandat sense excepcions, sota pena de perdre la feina i patir pitjors represàlies.

“El burka i tota la resta que ens imposen no ens detindran i seguirem la batalla pels nostres drets”, va afirmar durant el seu  programa, amb la cara tapada, la presentadora Basira Joya del canal Arayan, qui, a més, va recordar-los que “l’islam és una religió de bondat i mai no imposa res ni a homes ni a dones”.

Molts dels companys presentadors han fet la feina amb la cara coberta amb mascaretes negres en senyal de protesta i solidaritat.

La realitat que viuen les dones al país s’assembla cada cop més a la viscuda durant el primer règim talibà entre 1996 i 2001, quan van ser recloses a les seves llars, sense possibilitat d’estudiar o treballar.

Darrere  de moltes d’aquestes regulacions  contra les dones hi ha el Ministeri de la Propagació de la Virtut i Prevenció del Vici, una institució molt  activa durant el primer règim talibà  i que es va extingir amb la invasió dels EEUU. Després de ser un mal record per als afgans durant els següents 20 anys, amb el retorn al poder dels talibans el passat  15 d’agost, la institució també va retornar i es va instal·lar, precisament, a l’actualment dsaparegut Ministeri de la Dona.

Acostant-nos a la figura de Sylvia Plath.

La Biblioteca Municipal d’Eivissa, situada a Can Ventosa, té una iniciativa molt interessant per tal de fer conèixer l’obra de diferents autores, sovint oblidades. Aquest més l’escriptora triada és Sylvia Plath en el  90è aniversari del seu naixement.

Nascuda a Boston, Massachusetts, el 1932, tot i que ja de molt joveneta s’inclinava per lal’escriptura, va començar a publicar després de separar-se del seu marit, el poeta Ted Hughes amb qui es casà el 1956, matrimoni del qual van néixer dos fills amb qui va viure una relació turmentosa. El 1960 va publicar  El Colós, i tres anys  després la novel·la La campana de vidre, a manera d’autobiografia , però sota el pseudònim de Victoria Lewis, en la qual se centra en un intent de suïcidi. Un mes després de la seva publicació, Plath va posar fi a la seva vida als 30 anys, ficant el cap al gorn i deprés de prepara l’esmorzar als seus fills petits que eren a casa..

Segons  la crítica, la seva aportació  poètica més interessant és Ariel, publicada pòstumament  el 1965. Després el seu marit va  reunir  la seva poesia en dos volums: Crossing the Water (1971) i Winter Trees (1971). Quasi tota la seva obra ha estat traduïda al català per Montserrat Abelló i Soler.

El 2003 es va estrenar la pel·lícula Sylvia, protagonitzada per Gwyneth Paltrow. Plath, cultivadora del gènere confessional,  ha esdvingut una dona de culte per als estudiosos de la literatura americana, essent, a més a més,  un símbol de les reivindicacions feministes del segle XX en qüestionar totes les normes, usos i costums  establerts per a a les dones. Fou l’escriptora que va plasmar millor les seves lluites internes i la seva depressió crònica. Va ser la primera guanyadora d’un Pulitzer, concedit a títol pòstum el 1982.

Hi ha una petita entrada sobre l’autora feta als inicis d’aquest bloc, el gener de 2009, Saps qui és? 

Pel que fa a la iniciativa, abans esmentada, de la Biblioteca Municipal de Can Ventosa, algunes altres de les escriptores que han estat triades són: Marta Pessarrodona, Llanos Lozano, Mary Ann Evans ( George Eliot), Natalia Ginzburg, Care Santos, Edith Wharton i Antònia Vicens. Com es pot veure, una tipologia ben variada.

L’ecofeminista Berta Cáceres homenatjada en un llibre

El llibre Quien mató a Berta Cáceres? de Nina Lakhani aborda l’assassinat d’aquesta activista hondurenya just ara fa 5 anys. Poc abans de la seva mort Cáceres va rebre el Premi Goldman, el guardó ambiental més prestigiós del món. El crim de Berta va ser liderar una campanya per aturar la construcció d’una presa hidroelèctrica al riu Gualcarque, un riu sagrat per a la població indígena de Río Blanco (Honduras).

Amb aquest llibre Lakhani, periodista especialitzada en Centre amèrica, vol fer justícia a una dona que ha esdevingut un emblema mundial de la lluita per salvar el planeta i del que s’ha anomenat l’ecofeminisme.

La mateixa autora del llibre va ser intimidada quan investigava l‘ assassinat. Fou l’única periodista estrangera que va assistir a la farsa judicial que es va celebrar el 2018 i que relata en un dels capítols del llibre.

Olga Xirinacs, Premi Jaume Fuster

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) ha reconegut “la qualitat de l’obra, la importància de la seva trajectòria i el compromís” de l’autora tarraconina OLGA XIRINACS amb la literatura en atorgar-li el Premi Jaume Fuster que, enguany, celebra la seva XXII edició.

Properament, l’escriptora, que té actualment 86 anys, presentarà el llibre de proses curtes Cua de vaca, que fa el número  86 de tots els que ha  publicat.