“Figuras ocultas”, pel·lícula sobre la inèdita història de tres dones singulars.

k-jjacksonvaughan

 

 

 

Katherine Johnson  (1910), matemàtica  ,  Dorothy Vaughn  ( 1910-2008), enginyera,  i Mary Jackson (1921-2005) enginyera, van ser unes dones afroamericanes, brillants matemàtiques que van  treballar a la NASA i van contribuir a una de les grans operacions de la història: la posada en òrbita de l’astronauta John Glenn.

Tots coneixem les missions Apolo i sabem els noms dels astronautes que van trepitjar la lluna, però pocs sabien de l’existència d’aquestes dones singulars, veritables  “ordinadors humans” que van ser indispensables en la carrera de l’espai.

Elles van ultrapassar les línies que marcaven el sexe i la raça i totes les barreres professionals. Sens dubte, cal que  reconeguem la seva contribució no només a la ciència sinó també a la lluita pels drets civils.

El director Theodore Melfi ens ofereix una pel·lícula vibrant amb una magnífica interpretació de Taraji  P. Henson,  Octavia Spencer i Janelle Monáe en els papers de les tres heroïnes.  Figuras Ocultas ( valoració de filmaffinity) Trailer 

30 de gener: Dia Escolar de la No-violència

logo_denipEl DENIP – Dia Escolar de la No-violència o Dia Mundial o Internacional de la No-violència i la Pau – fou fundat l’any 1964 pel poeta i educador mallorquí Llorenç Vidal Vidal, i és una iniciativa d’Educació No-violenta i Pacificadora,  difosa internacionalment. Es practica a escoles de tot el món els dies 30 de gener i propers (aniversari de la mort de Mahatma Gandhi, defensor a ultrança de la no-violència)

El DENIP propugna una educació permanent en i per a la concòrdia, la tolerància, la solidaritat, el respecte als drets humans, la no-violència i la pau. El seu missatge bàsic diu: “Amor universal, No-violència i Pau. L’Amor universal és millor que l’egoisme, la No-violència és millor que la violència i la Pau és millor que la guerra”.

Els objectius del Dia Escolar de la No-violència i la Pau són:

  • Sensibilitzar  ( la pau és molt més que l’absència de guerres i baralles).
  • Conèixer  els conceptes d’amor universal, de no-violència i de pau positiva, i   els procediments de reivindicació no-violenta dels drets humans.
  • Conèixer persones i/o grups que lluiten per la pau i la justícia al món.
  • Saber resoldre els conflictes de manera pacífica i dialogant, expressant les opinions de forma tranquil·la, clara i ordenada.Himne:  GERMANS DE LES ESTRELLES ( lletra de Llorenç Vidal i música d’Andreu Bènnassar)L’organització FundiPau proposa un concurs d’Animacions per a la pau  (curts)

Tenir o no tenir fills, noves respostes a un antic dilema per a les dones

Augmenten els percentatges de respostes NO o MAI a les  preguntes -Tindràs fills? o  – Quan tindràs fills? La tendència es generalitzada a tots els països d’Occident: entre un 25% i 30% de dones no seran mai mares, un canvi sociològic brutal en tan sols una generació.

Són les anomenades dones ‘NoMo‘, abreviatura de l ‘anglès ‘Not Mothers’, una nova etiqueta per a definir totes aquelles dones que no poden o no volen tenir fills. La plataforma digital de continguts audiovisuals Sinfiltros posa sobre la taula  un debat que és al carrer  i afecta  cada cop més dones de la societat occidental.  Aquest NO  a la maternitat és degut a la manca d’estabilitat laboral i emocional de les dones o bé la raó és que ara  ser mares no se sent com una obligació?

Doncs sí, No tenir fills ja no és res negatiu sinó que fins i tot està sorgint una mena de militància de la vida sense fills,  un orgull ‘childfree‘ i, per tant,  estan caient molts dels tòpics construïts a l’entorn de la maternitat. El debat arriba  a plantejar un dels aspectes més tabús: el penediment d’ haver tingut fills.

Una centenària pionera del bàsquet, Encarna Hernández

Encarna Hernández (Lorca, 23/I/1917), pionera del bàsquet femení a  Espanya  i primera entrenadora nacional amb  títol i jugadora del Barcelona als anys  40– fa avui 100 anys i es mostra tan vital i entusiasta com sempre. Va arribar a Barcelona de petita perquè el seu pare va venir a treballar   pera l’ Exposició  Universal de 1929. Amb  13 anys  va començar a afeccionar-se a aquest esport ( inventat 40 anys abans per James Naismith a  Springfield,  EEUU). L’hi  i van ensenyar els nois, entre els quals el que seria més tard el seu home.  L’Atlas i  el Laietà van ser els seus primers clubs, després de passar pel Cottet, el Fabra o el Moix Llambés, el 1944 va rebre   l’ oferta del Barcelona, on va ser durant 9 anys fins al naixement del seu fill. Aleshores, amb 36, va penjar les botes.  No era de les més altes, però tenia els seus recursos i aconseguia una mitjana per sobre dels  15 punts per partit.

Després de la guerra, amb Franco, va ser triada per a dirigir la Secció  Femenina de la Falange, esdevenint primera primera entrenadora nacional de la història. Però el dictador mateix va prohibir-li anar al SEU italià, del qual tenia una oferta.

Fins fa poc més de 4 anys encara anava a jugar al parc de l’Espanya Industrial sorprenent el jovent que hi trobava.

“La niña del gancho” és el nom  del documental que ha permès conèixer la seva història; fa referència a la seva especialitat, un tir elegant de difícil execució.

Isabel-Clara Simó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

L’escriptora d’Alcoi rebrà  el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes que concedeix  anualment des de 1969  la institució Òmnium Cultural i que és dotat amb 20.000 euros. Simó es converteix en la cinquena dona reconeguda amb aquest guardó en les últimes 48 edicions, carència lamentada per les seves últimes receptores. L’autora de més d’una trentena de novel·les i relats com ara  el  recull  “Dones” i les novel·les “Júlia” o  “El Mossèn” entre d’altres  s’uneix a una curta llista formada per Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies (2001), Montserrat Abelló (2008) i  Maria Antònia Oliver (2016).

El jurat ha valorat l’obra immensa de Simó, una producció extensíssima de novel·les, assaig, poesia, guions de ràdio i articles  duta a terme al llarg de 40 anys.   Obra ingent, traduïda a més de 10 llengües on és també palès l’afany de lluita de l’autora; lluita per la llibertat, per la situació de les dones, pels drets de la infantesa …

Primera víctima de l’any de violència masclista avui dia 2

Una dona d’uns 40 anys ha estat  morta  per  la seva parella de 20 al seu domicili de Rivas Vaciamadrid on la parella convivia malgrat l’ordre d’allunyament.

El balanç de víctimes de l’any 2016, el més baix des de 2003 en què es van començar a recollir dades, podria augmentar fins a 45 si s’hi afegeix a la xifra oficial el cas d’una dona assassinada a Telde ( Gran Canària)

En record de la 1a dona sòcia del Barça, Edelmira Calvetó

Hi ha fets  que semblen mentida. El Futbol Club Barcelona va ser fundat el 1899 per 12 homes  i els estatuts  de 1911 ratificaven els primers de 1902 que  dictaminaven  oficialment que només podien ser socis blaugrana “los varones españoles o extranjeros”.  Va ser  2 anys més tard,  l’1 de gener de 1913 que una dona va aconseguir ser admesa com a sòcia, l’oblidada pionera Edelmira Calvetó,   qui amb  perseverança i lluita personal va desafiar les normes socials i jurídiques de l’època.  I justament, 20 anys abans que les dones tinguessin dret a vot. A partir d’aleshores, es va permetre l’ingrés de dones fins a l’actualitat en què sobrepassen la xifra de 37.000, el 26% dels abonaments.

Edelmira era la dona d’un jornaler de Collbató afeccionat al futbol i ella mateixa, contràriament a les dones de l’alta societat que anaven a la Llotja del camp del carrer Indústria per lluir els vestits i fer vida social,  s’hi va apassionar. Gràcies a la seva tenacitat va aconseguir el seu propòsit  i l’any 1921 es van redactar uns nous Estatuts en els quals es parlava genèricament de “socis”, sense fer distinció de sexe. Tot i així, l’any 1959, quan va morir Edelmira, encara no hi havia cap dona ni a la junta directiva barcelonista ni entre els empleats del Club i la presència femenina a les diverses disciplines esportives barcelonistes era molt testimonial. Les dones tenien per endavant molts fronts oberts de lluita.

Informació treta de la Pàgina web del Futbol Club Barcelna.

Ariana Grande critica a Twitter la “cosificació” de la dona

La cantant i actriu  estatunidenca  Ariana Grande  insta   les dones de tot el món per tal que  es rebel·lin contra els comentaris i  actituds masclistes. “No sóc  un tros de carn que un home aconsegueix  per a usar-la per al seu plaer. Sóc  un ésser adult en una relació amb un home que em  tracta amb  amor i  respecte”;   allò que li va provocar aquestes paraules és una molt desagradable experiència viscuda junt amb el seu xicot, el raper Mac Miller.  Un desconegut es va apropar al seu cotxe per a dir-los que era fan de Miller. Era pràcticament dins del cotxe  i tot semblava bonic a la parella fins  que l’home va dir: “Ariana és molt  sexi , tio.  Et veig, et  veig  tirant-te-la!”.

Ella, afirma, es va sentir fastiguejada i cosificada “coses així  succeeixen sovint i  contribueixen a la sensació de por  i  insuficiència de les dones”.

Apunta també  que li  dol pensar que moltes persones joves estiguin còmodes usant  amb  tanta normalitat  aquest tipus d’expressions que menyspreen les dones. “Sé molt bé  que la majoria de les dones coneixen la sensació  que un home parli  sobre elles en públic de manera  molesta o que un home s’aprofiti  d’ elles en públic “. En la seva opinió, les dones “necessiten parlar” d’ aquestes situacions “obertament” perquè  són “nocives”.    “Necessitem  compartir i  fer-nos escoltar quan alguna cosa ens fa sentir-nos incòmodes perquè si no ho fem, simplement   continuarà. No som objetes o premis. Som reines” .

Aquest missatge va ser retuiteat més de 37.000 cops i va rebre més de 80.000 “m’ agrada” en les tres primeres hores de la seva publicació.

Altres twits d’Ariana:

“You are literally saying that if we look a certain way, we are yours to take. But we are not !!! It’s our right to express ourselves. ?”

“Women’s choice. ? our bodies, our clothing, our music, our personalities….. sexy, flirty, fun. it is not. an open. invitation.”

“expressing sexuality in art is not an invitation for disrespect !!! just like wearing a short skirt is not asking for assault.”

Un nou cas de violència masclista a Barcelona

En aquesta ocasió, l’agressor és ben conegut. Es tracta del periodista Alfons Quintà que va matar la seva dona, Victòria Beltran,  i es va suïcidar posteriorment. Així  ho confirma la nota que l’home va deixar. Ella, metgessa de família i uns anys més jove,  s’havia volgut separar recentment.

Avui els CAPs d’arreu del país  estan de dol per la mort violenta d’una companya i tots nosaltres també.

“Hem de condemnar  aquest i tots els actes de violència cap a les dones en tots els àmbits i circumstàncies”.