ESPAI DE COEDUCACIÓ

“No comprendo la existencia de las personas que se levantan todos los días a la misma hora y comen el cocido en el mismo sitio. Si yo fuera rica –fantaseaba Carmen de Burgos (1867-1932)–, no tendría casa. Una maleta grande y viajar siempre. Deteniéndome en donde me agradase, huyendo de lo molesto…”.

Així s’expressava la prolífica escriptora andalusa, pionera del periodisme espanyol que va transgredir  fronteres de gènere viatjant arreu del món a principis del segle XX, de la qual se celebren enguany els 150 anys de naixement.

Nascuda a Almeria i separada d’un matrimoni primerenc el 1901- fet insòlit a l’època –  als 33 anys i havent guanyat unes oposicions a l’Escola Normal de Magisteri  de Guadalajara, es va traslladar a Madrid amb la seva filla de 6 anys.  Per a iniciar la seva carrera literària va aconseguir  del Ministeri una Comissió de Serveis  per seguir un curs de pedagogia al Colegio nacional de Sordomudos y Ciegos de Madrid, on  va trobar uns cenacles literaris – els de l’anomenada Generació del 68- que tot i que proclamaven la necessària regeneració d’Espanya, eren exclusivament formats per homes. Ben aviat, però va començar a escriure una columna diària al Diario Universal, sota el pseudònim  de Colombine   (també Perico el de los Palotes, Marianela, Honorine… ) En un principi tractava temes “ per a dones”, però també a favor del divorci, el sufragi universal, l’abolició de la pena de mort… També escrivia relats, novel·les, llibres de viatges…

La podem considerar la primera periodista d’Espanya, va fer també periodime de guerra. I fins que la salut  li ho permeté, no va parar de viatjar; aquest va ser el seu veritable alliberament.

Un dels seus llibres relata el seu viatge pel nord d’Europa que va quedar reduït en el temps previst a causa de l’esclat de la I Guerra Mundial. Carmen de Burgos, Mis viajes por Europa és un dels seus llibres. 

A nivell personal, un cop separada del marit i ja reconeguda a Madrid, va tenir relacions amb Ramón Gómez de la Serna qui tenia 21 anys menys, de fet l’edat de la filla de Carmen. A l’abril de 1908 Carmen de Burgos, ja amb  prestigi  literari, funda una tertúlia a casa seva freqüentada per contertulis literaris, tant figures consagrades com joves promeses, entre aquests  un joveníssim escriptor, Ramón, va conquerir el seu cor. Malgrat la societat retrògrada que els envoltava, la seva relació va durar 20 anys ( va acabar, segons explicà Gómez de la Serna quan Maria, la filla addicta a les drogues de Carmen, el va seduir)

Carmen de Burgos va morir d’un atac de cor l’octubre de 1932; les seves últimes paraules van ser: Muero contenta, porque muero republicana. ¡Viva la República! Les ruego a ustedes que digan conmigo ¡Viva la República!

Va ser una dona molt incòmoda a la societat del seu temps, però també molt admirada per tots aquells que volien un canvi. Durant la República va ser un referent per a les noves generacions, però el franquisme la va condemnar a l’ostracisme. Els seus llibres van ser a la llista de llibres prohibits, juntament amb altres autors lliberals.

 

MIGUEL GANE , nom artístic de George Mihaita Gane, va néixer a Romania el 1993. El 2002 va emigrar a Espanya amb els seus pares i va aprendre a parlar espanyol gràcies a la poesia. La seva obra s’ha convertit en un fenomen  gràcies a les xarxes socials.  Editorial Aguilar ha publicat el seu primer poemari a la col·lecció Verso&Cuento, Con tal de verte volar.  La seva és una poesia feta al carrer, de cinema i de rock, farcida de referents urbans i que tracta sobretot d’amor. Simultàniament Miguel ha estudiat Dret i Ade i atualment fa uns Màsters. Coneguem un dels seus poemes:

POEMA PARA NADIE

Tú sola contra el mundo,
kamikaze y valiente.
Que le jodan a la vida,
a ti lo que te pone es la muerte
con alguien
que no dure más que varios
tercios.

Tócala otra vez, Sam.
El mundo es demasiado gilipollas
como para entender
que todo el amor
cabe en una sola
canción,
y tú estás llena de balas de alguien
y baladas para nadie.

Te recordaré la melodía, Sam.
Nadie baila como tú las canciones para nadie.
Nadie ama la libertad como la amas tú.
La revolución comienza cuando te desnudas, mademoiselle.

Sonríe así,
como si tu boca fuera solo tuya.

Que nadie te pida explicaciones
si la cerveza no está fría.
La niña que salta de lunar en lunar
no quiere ser princesa
sino poeta.

Eres de piedra
porque nadie es capaz de hacerte polvo.

Debes recordar esto:
un beso sigue siendo un beso
un suspiro es solo un suspiro.
No llores por nadie
y sedúcelos a todos,
tus labios pueden con cualquier
mirada,
los mordiscos son tu arma preferida.

Te atas sola
los nudos al cuello;
estás guapísima colgando de un poema.
De los amores se aprende,
y por eso te escribes libros,
y no te ves en más versos que los tuyos,
y cuando este poema para nadie
te mira,
te das cuenta lo pequeña
que se nos quedaría
la cama.