En la mort de Roser Agell

La dibuixant, pintora, gravadora, artista plàstica i il·lustradora Roser Agell ( Barcelona, 1924) ens va deixar ahir als 97 anys. Formada com artista a l’Escola de Belles Arts de Barcelona (1951), va continuar els seus estudis a Roma on va conèixer el pintor Jaume Muxart i Domènech, amb qui es va casar l’any 1958,  any en què guanyà el Primer premi al Saló de setembre de Sitges. Va  formar part de diferents certàmens nacionals i internacionals com el primer Salón Femenino de Arte Actual (Barcelona, 1962), la 7a Biennal de Sao Paulo del 1965 o la Exposició d’Art Fantàstico (Rio de Janeiro, 1965). Paral·lelament, va exposar individualment o amb Jaume Muxart a les sales Grifé i Escoda, Nàrtex i en diverses galeries de Roma, Madrid i Nova York.

Com a il·lustradora de llibres, revistes i targetes i, concretament, com a il·lustradora infantil destaquen les portades i dibuixos als primers números de la revista Cavall Fort. També va fer incursions en l’art tèxtil i en la pintura mural, decorant l’església de Santa Maria a l’antiga colònia industrial de Cal Bassacs.

La seva obra ha evolucionat des d’un figurativisme delicat basat en un dibuix estilitzat, que ha emprat en extenses sèries de nadales i il·lustracions, fins a un simbolisme que combina elements abstractes i signes amb al·lusions explícites a la realitat. Hi predomina sempre el caràcter poètic o al·legòric. Quant a tècniques, n’ha emprat diverses,  com la pintura a l’oli, l’acrílica, el guaix i el collage, generalment amb colors suaus, tot i que puntualment també amb tons violents i progressivament ha anat prenent més interès per la textura.

María Pacheco, la resistència ferrenya

Litografia

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com  María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla.  Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo  el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona  culta, va estudiar  llatí, grec, matemàtiques, lletres i  història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus  drets  d’herència  paterna a canvi  d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les  Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les  tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de  Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes  comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou  meses després  de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort  en rebel·lia  el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir  cap a Portugal disfressada  de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de  Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego  i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa  un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la  pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

 

 

Annemarie Schwarzenbach, una dona lliure

El 1939, juntament amb Ella Maillart, va fer un viatge amb el seu cotxe Ford Roadster Deluxe de 18 cavalls en direcció a Kabul; més de set mil quilòmetres travessant Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Armènia, Pèrsia, l’Azerbaidjan i l’Afganistan, fruit del qual fou el llibre Tots els camins estan oberts. El viatge a Afganistan 1939/40.

Annemarie Schwarzenbach, (Suïssa 1908 – 1942), nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Va doctorar-se  en filosofia i va ser arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista; fou coneguda sobretot per la seva faceta d’escriptora de viatges. El 1927 va ingressar a la Universitat de Zuric per estudiar història i literatura i va començar llavors la seva producció literària de ficció. El 1933 va viatjar a l’estat espanyol amb la seva amiga, la fotògrafa Marianne Breslauer;  l’una escrivia i l’altra feia de reportera gràfica pel seu pas per Catalunya i Navarra.  A Pèrsia es casa amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que ell era obertament homosexual i ella va tenir relacions lèsbiques. De retorn a Europa va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Instal·lada a Nova York, el 1940 va començar una relació amb l’escriptora Carson McCullers, qui es va enamorar d’ella, però, malgrat l’admiració mútua, la relació no va prosperar.

Addicta a la morfina, va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric. El 1939 va realitzar un autointernament en diverses clíniques per buscar una cura i desintoxicació. En aquests dies va escriure Das glückliche Tal. El 1942 es va accidentar anant amb bicicleta, es va fer un cop al cap amb una pedra que li provocà una commoció;  i en despertar, no reconeixia  la seva mare, havia  perdut la capacitat de parla, observació i mobilitat. Va morir el 15 de novembre del mateix any. Només tenia 34 anys.

D’ella ens en queden els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal i les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright, on veiem una dona amb la mirada trista i perduda, que vestia com un home; una dona de bellesa andrògina i misteriosa, que sembla  envoltada de dolor.  L’editorial Minúscula ha recuperat tots els llibres i textos d’Annemarie Schwarzenbach durant els últims anys, com per exemple Ver a una mujer. També hi ha una bona biografia d’ella publicada per l’editorial Circe, obra de Dominique Grente i Nicole Müller.

Camí d’anada i tornada de Montse Barderi i Emma Vilarasau ( Editorial Columna) recrea la relació epistolar entre Annemarie i Ella, dues dones extraordinàries, dues dones lliures.

Ángela Barco, la primera becada per estudiar a França la situació de la dona

       Angela Barco Hernández va néixer a Salamanca a principis dels 80 del segle XIX, filla d’un periodista i d’una mestressa de casa. Els seus primers escrits, quan tenia entorn a 20 anys, van ser publicats a El Adelanto el 1901 amb el pseudònim de Pedro del Valle ( com moltes dones del passat van fingir-se homes per por al què diran). Posteriorment va abandonar el pseudònim. Molts dels seus relats i articles no amaguen les foscors del seu temps: malalties, misèria, discriminació, tirania, desil·lusions… El 1910, un dels seus articles va provocar un tumult a Valladolid, on vivia aleshores. Es tracta del relat El Hijo, publicat a El Norte de Castilla, on reivindicava el dret a l’educació de les noies tot posant en evidència la diferència de tracte donat a fills i filles de les famílies de classe mitjana. Normalment concentraven tots els seus esforços i recursos en els estudis del fill mascle oblidant i sacrificant l’educació de les filles.  Mentre que el noi estudiava a la capital, o ho feia veure, les germanes  malvivien en l’obscuritat del poble, a l’espera d’un marit i sense que importessin a ningú les seves aptituds per a l’estudi. Tot i les protestes de centenars d’estudiants – homes – que s’hi veien reflectits i volien una rectificació de l’Angela, el 8 de març  de 1910 s’aprova el lliure accés de la dona a la Universitat i el 2 de setembre d’aquell any una Real Orden que habilita professionalment els títols universitaris obtinguts per les dones. El curs 1909-1910, a tot Espanya hi havia tan sols  21 universitàries, el 1935 ja eren 2000. Amb Franco i la seva Sección Femenina es va tornar a arraconar la dona al paper de mare i servidora  de la llar.

Tornem a Ángela Barco. Després d’aquest succés es trasllada a Madrid i decideix inscriure una novel·la, Fémina, al concurs de la revista El Cuento Semanal. No guanya, però el jurat recomana que sigui publicada. Es tracta de la història d’una jove aventurera que s’ofega en una ciutat de províncies monumental i avorrida. Parla del preu  que es paga per  la seguretat de la rutina; dels somnis  contra la realitat; de la por a la llibertat; de la soporífera tranquil·litat domèstica del matrimoni; de la vida (o mort en vida) d’una jove de principis  del XX, que no pot aspirar a res més que al matrimoni. Fémina és tot un èxit de crítica i públic i se’n fan diverses reedicions.

Ángela sol·licita una beca al Ministerio de Instrucción Pública per a estudis a  França i la Junta d’Ampliación de Estudios en el extranjero li concedeix un pensionat a París de sis mesos per a estudiar “el problema feminista”. Tenia llavors uns 30 anys. A més relitza cròniques que envia a El Adelanto i tradueix  al francès  algunas novel·les  d’escriptors espanyols. Poc més se sap d’ella a partir de principis de gener de 1912, que a Paris es recupera d’una malaltia i que se li concedix una pròrroga d’altres sis mesos de la beca. A partir d’aleshores és un misteri. No sabem què més hauria pogut fer una dona tan qualificada com ella, i que actualment ha caigau en l’oblit.

OBRA LITERÀRIA ( dispera en diaris i revistes) 

  • El cumpleaños (Oct. 1901)
  • Despedido (nov. 1901)
  • Amorosa (juny 1902)
  • ¿Loca?cuento de año nuevo (nov. 1902)
  • impresiones de París (Crónica) (març, 1904)
  • Un caso… (marzo 1904)
  • La morgue (Crónica) (març, 1904)
  • Crónica (abril, 1905)
  • Mujer (maig, 1905)
  • El sueño de Blasillo (nov. 1908)
  • Del feminismo (maig, 1909)
  • Los de Ballesteros (paisajes sociales) (maig, 1910)
  • El hijo (juny, 1909)
  • Joselin (nov. 1911)
  • Fémina (novel·la)
  • Pròleg del llibre Poemas líricos de Manuel Camacho Beneytez
TEXTOS NO LOCALIZATS
  • El Ruralismo femenino. (Estudi sobre la dona camperola)
  • Lección de vida (estudio sociològic)
  • Estudi sobre la dona  francesa
  • Diverses traduccions  al francès  de novel·les  espanyoles
  • Tierras, tierras y más tierras (article guanyador d’un accèssit als JJFF de Valladolid de 1908)

Eavan Boland, una poeta que tracta els temes femenins més tabú

Avui fa un any va morir la poeta irlandesa Eavan Boland ( 1944-2020), una de les escriptores  més  disruptives d’Europa. Va escriure sobre la menstruació, la violència de gènere, la maternitat  imposada… Paradoxalment segueix essent quasi desconeguda a Espanya i Catalunya. Ni tan sols trobem entrada a la wiquipedia en espanyol o català . I únicament podem trobar alguna versió bilingüe, espanyol i anglès dels seus llibres.

Tot i la seva sòlida formació i la publicació d’algun treball en els seus anys universitaris, en casar-se amb l’escriptor Kevin Casey, amb qui va tenir dues filles,  la seva etapa més  prolífica la va viure dins de casa, lluny del món acadèmico fonamentalment masculí on no tenia veu malgrat el seu talent. Això li serví  per experimentar en primera persona les contradiccions  de la maternitat i el matrimoni que plasma en la seva poesia.

Eavan va tractar durant dècades temes  considerats  tabús  per  la moral irlandesa, com la violència de gènere  (In his own image, amb una con clara referència bíblica), la menstruació i la seva relació amb  el sentiment de brutor  associat  a la sexualidad (Menses), el cansament i la frustració  que de vegades provoca la maternitat (This moment i Night Feed) o fins i tot la seva imposició (The women).

Als  seus poemes les dones són éssers humans esgotats, fastiguejats i confusos, però també  forts, valents i irònics i els problemes que tenen són reals,  quotidians i propers.

Ella també va ser  víctima de les seves  cadenes, però va trobar a la poesia una clau que li va premetre desfer-se’n.

Les noies es reivindiquen a les xarxes

Darrerament hi ha hagut un ‘boom’ de l’activisme a les xarxes, sobretot de noie s molt joves, nascudes a finals dels 90 i els primers 2000 (millenials o generació Z) que difonen contingut polític, accesible i viral a partir de les seves vivències. Són “Influencers” que es declaren antirracistes, feministes i climàtiques, youtubers o comunicadores que usen Instagram i YouTube per fer arribar el seu missatge. No militen en cap partit, però estan molt conscienciades de l’emergència climàtica i la injustícia del racisme i el masclisme. Reconeixen  exercir certa influència sobre els seus milers de seguidors – moltes d’elles noies – i senten una “responsabilitat”.

Com ara la lleidatana estudiant de Sociologia a la UAB Safiya Kerchaoui, @itsmesafii, que vol fer conscient tothom del que representa ser, com ella, una noia jove mora, d’origen magrebí, musulmana, que porta hiyab. El seu contingut a  Instagram va de temes que l’afecten directament, com el racisme, la islamofòbia i el masclisme. Va començar als 16 anys quan després dels atacs de Barcelona i Cambrils va començar a patir molt racisme i com una manera de gestionar la por i l’odi que percebia de molta gent.

També Safia El Aaddam, de 25 anys, qui va començar escrivint textos a Facebook fa sis anys i ara té més de 30.000 seguidors a  Twitter, @hijadeinmigrantes. Ella comparteix per conscienciar, identifica situacions per tal que hom pugui veure-ho i corregir-ho. Exposar les seves vivències  personals l’apropa a la gent i també la “sana”. Una de las publicaciones más virales de El Aaddam, graduada  en Filologia  Àrabe per la UB, és sobre l’exclusió escolar dels nens en situació de pobresa. Ella, també educadora social,  escriu sobre antirracisme, classisme i de com afecta la pobresa els nens fills d’immigrants a tot l’Estat.  També va ser la promotora de la campanya #TeCedoMiVoto i #VotarEsUnDerecho que denuncia el funcionament de la burocràcia espanyola i reivindica  el dret a votar a les eleccions municipals i europees dels ciutadans que, com ella, van néixer aquí, fills d’immigrants, però no poden votar.

Maria Bouabdellah,  @viiirginmeri a Instagram, té  18 anys i també és activista antirracista, a més  d’estudiar periodisme a la UAB. Pensa que manca representativitat  de fills de persones  migrades i persones racialitzades a les xarxes i a tot arreu en general. Com a persona a qui li han faltat aquests referents, parla de com va renunciar als seus  orígens perquè creia que així podria encaixar amb el que és considerat estàndard. Ara sap que no és veritat; també fa continguts  més banals. Algun dels seus vídeos els comparteix en el YouTube de Canal Malaia, una plataforma que busca impulsar els creadors  de contingut  digital en català. “Parlo bé el català perquè sóc catalana”, encara que molta gent encara se sorprengui pels prejudicis.

Carlota Bruna, una nutricionista de 23 anys que ara es dedica plenament a la creació de contingut,  té més de 170.000 seguidores a Instagram i va començar a fer activisme fa cinc o sis anys quan es va fer vegana. Es consciencia que el que menja contribueix al maltractament animal i a la crisi climàtica i decideix compartir-ho.

Laura Grau també és youtuber. Té 25 anys i és  @inflowenser a Twitter i Instagram, on a començar a fer vídeos curts fa uns tres anys. Ara penja vídeos a YouTube amb Canal Malaia. Temes d’impacte polític i d’altres més banas. Al vídeo Masclisme i monogàmia a la Isla de las Tentaciones, per exemple analitza de forma crítica aquest programa de televisió tan de moda entre els joves. Feminisme, consu local i responsable i gestió de les  relacions  són habitualment tractats.

 

26 d’abril, Dia de la Visibilitat Lèsbica

Avui dilluns 26 d’abril se celebra des de 2008 el Dia de la Visibilitat Lèsbica a partir d’un seguit d’accions  impulsades aquell  any  des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB. No és una commemoració internacional tot i que, en alguns  països  d’Amèrica Llatina, s’ha replicat aquesta mateixa data. A l’Argentina el celebren  el 7 de març, en homenatge  a Natalia Gaitán, assassinada pel padrastre de la seva xicota als 27 anys. A Brasil, des del 29 d’agost de 1996 es va triar aquest dia en el marc del Primer Seminari de Lesbianes i  Bisexuals, i a Xile el 9 de juliol en record  de Mónica Briones, una pintora i escultora  brutalment assassinada, primera mort lesbòfoba  documentada al país la qual va propiciar la creació de la Colectiva Lésbica Ayuquelén, primera organització lèsbica coneguda a Xile que té com a objectiu visibilitzar  les reivindicacions  de les lesbianes.

A Espanya s’ha triat una data a l’atzar tot i que hi ha hagut mil i una situacions que podrien haver servit com a data per reivindicar totes les injustícies patides per dones lesbianes en la nostra història i la seva lluita. Totes elles van haver de suportar el silenci, la foscor i la solitud. Durant la dictadura van patir la violència del Patronato de Protección de la Mujer, una institució franquista, fundada el 1941, que va produir terror entre les dones que eren recloses als seus reformatoris o sanatoris psiquiatrics,  moltes d’elles lesbianes ( també adúlteres i  mares solteres) Es tractava de “preservar la moral”.

Hi ha encara molt desconeixement sobre la història d’aquest col·lectiu que va haver de sobreviure, encara després del franquisme, en l’ocultació. Potser un dels llibres que aporta més llum sobre la seva lluita és Deseo y resistencia. Treinta años de movilización lesbiana en el Estado español, de Gracia Trujillo. Recull els debats de les  lesbianes  entre 1977 i 2007 a tot l’Estat  espanyol  i aporta reflexions  sobre les dificultats que han  tingut  per  articular-se els moviments  LGTBQI+ i feminista. (LGBTIQ+  format per  les sigles  de lesbiana, gai, bisexual, transgènere, transsexual, travesti, intersexual i queer – en procés d’esbrinar a quin grup hom pertany. Al final, el símbol + inclou els col·lectius no representats en cap de les sigles  anteriors)

Des de la coeducació, sempre s’ ha treballat contra la discriminació de les persones  per la seva  orientació  sexual, en aquest cas de les dones. Un dels  pilars de la coeducació és el foment  del respecte  a la diversitat  sexual als centres educatius. 

Ma Rainey, “la mare del blues”, va viure com va voler

La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben  gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per  les diferències  entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues  i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries   actuacions  musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies  qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els  negres són les sobres  en el guisat de la vida.

Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.

Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.

Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes  les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau  per a  l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó  “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”.  Va ser resignificada en els  60 amb els lmoviments  de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.

Maya Angelou, activista pels drets civils de les dones i els negres

Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, 1928 – Winston-Salem, Carolina del Nord, 2014) fou una escriptora, activista pels drets civils, actriu, cantant i professora de literatura i estudis americans a la Universitat Wake Forest, a Carolina del Nord.

Reconeguda com a gran poeta i figura influent de la cultura afroamericana, va lluitar pels drets civils i la igualtat  des de la superació  d’un trauma en la infantesa, abusos sexuals per part d’un familiar que la van deixar muda de forma patològica durant quasi cinc anys. Va treballar com a ballarina, cuinera, periodista, conductora de tramvies i fins a prostituta a més d’escriure set autobiografies, va tenir una nominació  al premi Pulitzer, tres als Grammy i va obtenir més de cinquanta títols honorífics; fou professora universitària tot i que no va tenir mai un títol universitari i era tractada com a doctora per la seva influència en la cultura afroamericana a les últimes dècades.

Marguerite Annie Johnson, el seu veritable nom, fou portaveu de les persones de raça negra i de les dones amb  obres  que són considerades una defensa de la cultura negra no exempta  de polèmica; sempre hi ha hagut  intents  de censurar els seus llibres ( centrats en temes com el racisme, la identitat, la família, i els viatges), però aquests són recurrents  a les escoles i universitats  de tot el món.

La seva va ser una vida de supervivent com queda palès a la biografia que podem llegir al reportatge del diari El País,  Maya Angelou, una vida completa desde la supervivencia

“Va ser horrible ser negre i  no tenir  control sobre la meva vida”, va  escriure en la seva primera autobiografia, ‘Sé perquè canta l’ocell engabiat”.

Maria Soliña, una “bruixa” que hem de reivindicar

María Soliña (Cangas de Morrazo, Pontevedra, 1551) era una pescadora i terratinent torturada i acusada de bruixeria  per  l’església per a prendre-li els béns. Una  òpera recupera  la figura d’aquesta llegendària dona que fou  jutjada  per la Inquisició sota falses acusacions  en un procés impulsat pel poder burgès i  eclesiàstic de Cangas, després que veiés perillar la seva autoritat amb l’assalt dels que berberiscos. Soliña va morir posteriorment  a 1621. Com que no se’n coneixen detalls i no se sap on fou enterrada, la llegenda ha creat la no mort de Maria Soliña.

Tot i que la causa real fou la seva riquesa  material en una època difícil per a nobles i burgesos , l’acusació oficial davant el Tribunal del Sant Ofici de Compostela fou de bruixeria. Es basaven en els continus viatges de Maria, a la nit, a la platja, al lloc  on el seu marit i el seu germà havien  mort  lluitant contra els  turcs. Resava perquè el mar li tornés els seus cossos. Malgrat que no era rica de naixement, posseïa  bens i  drets, dels  quals fou desposeïda  als setenta anys quan, sota tortura, es va veure forçada a confessar per  lliurar-se del martiri. Va ser jutjada i condemnada  juntament  amb altres 9 dones, totes elles en relació a la bruixeria. Per  dissimular el seu propòsit de prendre’ls els béns, algunes de les dones eren “pobres de solemnitat”, totalment desamparades, per haver  quedat vídues després dels  sucessos de 1617. Moltes van morir i d’altres, com la mateixa Soliña, van haver de viure l’oprobi pels carrers de la seva població essent ella concretament condemnada a dur  durant sis  mesos l’hàbit  de penitent que la marcava  com a bruixa proscrita.

La doctora en Filosofía Chis Oliveira Malvar sosté que la caça  de bruixes  va respondre a “una política de control social” i a una “violència institucionalitzada, sistemàtica i estructural contra les dones  de caràcter exemplarizant: matar algunes per a espantar-les totes“. És considerat com “el més gran feminicidi” de la història, malgrat no ser d’interès entre els especialistes. En els segles XVI i XVII en van ser objecte les dones que el poder veia transgressores. Dones soles, coneixedores de la medicina tradicional, solteres  o vídues, dones  sàvies  que no eren al servei  de cap  home. No eren útils al sistema i, a sobre, donaven mal exemple  i resultaven  subversives per a l’ordre social. La ignorància presidia la vida quotidiana,  i la màgia, la fetilleria  i el sobrenatural, no controlats per la religió,  eren una amenaça. Actualment, des del feminisme,  sabem  que les bruixes van ser dones amb  poders fruit  de la seva intel·ligència i coneixements. Dones no domesticades,  independients, llevadores, curanderes i de vegades visionàries, dones valentes que transmetien els seus coneixements de generació en generació. La bruixa és una icona feminista, símbol  de l’alliberament. Sempre  lligada a allò subversiu que no es doblega a les normes  convencionals. Totes som bruixes, perquè totes som les netes  d’aquelles  que van cremar i de les que no van poder cremar.

I tornant a Maria Soliña, aquest personatge  llegendari motiu  d’orgull local, va inspirar cinc segles després el dramaturg  Xosé Manuel Pazos, qui va escriure una obra teatral sobre la qual es basa el músic Nacho Mañá per a compondre una òpera que fusiona el gènere  clàssic  amb el folklor  gallec i que es durà a escena a l’Auditori de Cangas els dies 8 i 9 de maig.

La soprano Carmen Durán i presidenta de l’associació cultural O Muíño da Coutada,  qui donarà veu a la protagonista la considera una víctima del seu temps, una dona valenta i revolucionària. Però a ella no li interessa la versió que va fer famosa aquesta dona el poeta Celso Emilio Ferreiro, la de l’imaginari col·lectiu, sinó la d’aquesta òpera on ella llegeix i usa la poesia com a arma i es defensa. Està convençuda que actualment  encarna totes  les dones  que han patit  abusos de poder al llarg de la història.

María Soliña. Ópera nun acto és un espectacle escènic que fuig de qualsevol classificació  convencional i que potser podria batejar-se sota el nom d’òpera folk gallega.