Categoria: Literatura

Carmen Conde, primera dona a la RAE

El 1979, en el seu discurs d’entrada a la RAE ( Real Academia Española) Carmen Conde ( Cartagena, 1907- Madrid, 1996) va dir: “La vostra noble decisió posa fi a una tan injusta com vetusta discriminació literària”. Una de les grans veus del 27, a més de deixar una extensa obra, fou una lluitadora que va defensar la igualtat per la via dels fets i el treball.

Autora molt prolífica, tant de poesia com de narrativa, també treballà com a mestra. Va estudiar magisteri a la Escuela Normal de Murcia i més  tard  Filosofia i Lletres a  la Universitat  de València. Va publicar la seva primera  novel·la, Brocal, el 1929. El1931 es casà amb  el poeta Antonio Oliver Belmás, qui va morir el 1968; van fundar i dirigir la Universidad Popular de Cartagena, durant la República i, després de  la guerra civil, l’Archivo Semanario de Rubén Darío a la Universidad de Madrid. Va treballar  com a  professora de literatura espanyola  a l’Instituto de Estudios Europeos i a la Cátedra Mediterráneo de la Universidad de València a Alacant. El 1953 va guanyar el Premi Elisenda Montcada amb  Las oscuras raíces. I el Doncel de Teatro amb l’obra A la estrella por la cometa . El 1967 va guanyar el Premio Nacional de Poesía i el 1980 el Premio Ateneo de Sevilla amb Soy la madre. Col·laborà amb La Estafeta Literaria i RNE sota el pseudònim de Florentina del Mar. Dues  de les seves obres, La rambla i Creció espesa la yerba, se van ser adaptades per ser emeses a Televisió Espanyola.

A nivell personal, hi ha un fet que marcarà profundament l’autora. El 1936 va conèixer  Amanda Junquera, esposa del catedràtic d’Història Espanyola Cayetano Alcázar Molina, amb la qual mantindrà una relació amorosa segons ha afirmat, entre altres, José Luis Ferris a la biografia que va escriure sobre l’escriptora. L’investigador arriba a afirmar que tant la seva vida com la seva obra «es van a veure definides per aquesta batalla interior que Carmen va haver de lliurar fins al final dels seus dies, una lluita íntima, secreta per ventura, entre les ombres del passat i el present al costat d’Amanda Junquera». ( Carmen Conde. Vida, pasión y verso de una escritora olvidada, biografia escrita per  José Luis Ferris. Temas de Hoy). També es va relacionar amb la poeta Ernestina de Champourcín ( 1905- 1999) una altra de les grans de la Generació del 27, el nom de la qual ha estat eclipsat, per ser dona, republicana i confessional. Destacada integrant del Lyceum Club, cal remarcar la seva “poesia pura”.

El 28 de gener de 1979 ocupà  la cadira K de la RAE,  un lloc negat a grans escriptores com Gertrudis Gómez de Avellaneda, Blanca de los Ríos o la lexicògrafa   María Moliner. Va ser la primera des de la fundació de la institució el 1714, després de derrotar altres  dues candidates: Rosa Chacel  i Carmen Guirado.

A principis dels  80 comencen  a manifestar-se els primers símptomes d’Alzheimer. En els darrers anys de la seva vida, entre 1992 i 1996, vivia en una residència a Majadahonda (Madrid). Al setembre de 1992 redactà el seu testament llegant a l’Ajuntament de Cartagena, la seva ciutat natal, la totalitat de la seva obra literària i la del seu marit. Va morir el 8 de gener de 1996.

Annemarie Schwarzenbach, una dona lliure

El 1939, juntament amb Ella Maillart, va fer un viatge amb el seu cotxe Ford Roadster Deluxe de 18 cavalls en direcció a Kabul; més de set mil quilòmetres travessant Iugoslàvia, Bulgària, Turquia, Armènia, Pèrsia, l’Azerbaidjan i l’Afganistan, fruit del qual fou el llibre Tots els camins estan oberts. El viatge a Afganistan 1939/40.

Annemarie Schwarzenbach, (Suïssa 1908 – 1942), nascuda en una família molt rica de Zuric, ja de ben jove va ser una filla rebel que no volia portar faldilla, jugar amb nines o ser obedient. Va doctorar-se  en filosofia i va ser arqueòloga, periodista, fotògrafa i novel·lista; fou coneguda sobretot per la seva faceta d’escriptora de viatges. El 1927 va ingressar a la Universitat de Zuric per estudiar història i literatura i va començar llavors la seva producció literària de ficció. El 1933 va viatjar a l’estat espanyol amb la seva amiga, la fotògrafa Marianne Breslauer;  l’una escrivia i l’altra feia de reportera gràfica pel seu pas per Catalunya i Navarra.  A Pèrsia es casa amb el francès Achille-Claude Clarac, un matrimoni ideal, ja que ell era obertament homosexual i ella va tenir relacions lèsbiques. De retorn a Europa va desenvolupar una carrera d’èxit com a escriptora i periodista, va visitar els Estats Units i va denunciar el nazisme. Instal·lada a Nova York, el 1940 va començar una relació amb l’escriptora Carson McCullers, qui es va enamorar d’ella, però, malgrat l’admiració mútua, la relació no va prosperar.

Addicta a la morfina, va estar intermitentment sota tractament psiquiàtric. El 1939 va realitzar un autointernament en diverses clíniques per buscar una cura i desintoxicació. En aquests dies va escriure Das glückliche Tal. El 1942 es va accidentar anant amb bicicleta, es va fer un cop al cap amb una pedra que li provocà una commoció;  i en despertar, no reconeixia  la seva mare, havia  perdut la capacitat de parla, observació i mobilitat. Va morir el 15 de novembre del mateix any. Només tenia 34 anys.

D’ella ens en queden els textos d’Ella Maillart, que la va fer immortal i les fotografies que li van fer algunes amigues, com les fotògrafes Marianne Breslauer i Barbara Hamilton-Wright, on veiem una dona amb la mirada trista i perduda, que vestia com un home; una dona de bellesa andrògina i misteriosa, que sembla  envoltada de dolor.  L’editorial Minúscula ha recuperat tots els llibres i textos d’Annemarie Schwarzenbach durant els últims anys, com per exemple Ver a una mujer. També hi ha una bona biografia d’ella publicada per l’editorial Circe, obra de Dominique Grente i Nicole Müller.

Camí d’anada i tornada de Montse Barderi i Emma Vilarasau ( Editorial Columna) recrea la relació epistolar entre Annemarie i Ella, dues dones extraordinàries, dues dones lliures.

Ángela Barco, la primera becada per estudiar a França la situació de la dona

       Angela Barco Hernández va néixer a Salamanca a principis dels 80 del segle XIX, filla d’un periodista i d’una mestressa de casa. Els seus primers escrits, quan tenia entorn a 20 anys, van ser publicats a El Adelanto el 1901 amb el pseudònim de Pedro del Valle ( com moltes dones del passat van fingir-se homes per por al què diran). Posteriorment va abandonar el pseudònim. Molts dels seus relats i articles no amaguen les foscors del seu temps: malalties, misèria, discriminació, tirania, desil·lusions… El 1910, un dels seus articles va provocar un tumult a Valladolid, on vivia aleshores. Es tracta del relat El Hijo, publicat a El Norte de Castilla, on reivindicava el dret a l’educació de les noies tot posant en evidència la diferència de tracte donat a fills i filles de les famílies de classe mitjana. Normalment concentraven tots els seus esforços i recursos en els estudis del fill mascle oblidant i sacrificant l’educació de les filles.  Mentre que el noi estudiava a la capital, o ho feia veure, les germanes  malvivien en l’obscuritat del poble, a l’espera d’un marit i sense que importessin a ningú les seves aptituds per a l’estudi. Tot i les protestes de centenars d’estudiants – homes – que s’hi veien reflectits i volien una rectificació de l’Angela, el 8 de març  de 1910 s’aprova el lliure accés de la dona a la Universitat i el 2 de setembre d’aquell any una Real Orden que habilita professionalment els títols universitaris obtinguts per les dones. El curs 1909-1910, a tot Espanya hi havia tan sols  21 universitàries, el 1935 ja eren 2000. Amb Franco i la seva Sección Femenina es va tornar a arraconar la dona al paper de mare i servidora  de la llar.

Tornem a Ángela Barco. Després d’aquest succés es trasllada a Madrid i decideix inscriure una novel·la, Fémina, al concurs de la revista El Cuento Semanal. No guanya, però el jurat recomana que sigui publicada. Es tracta de la història d’una jove aventurera que s’ofega en una ciutat de províncies monumental i avorrida. Parla del preu  que es paga per  la seguretat de la rutina; dels somnis  contra la realitat; de la por a la llibertat; de la soporífera tranquil·litat domèstica del matrimoni; de la vida (o mort en vida) d’una jove de principis  del XX, que no pot aspirar a res més que al matrimoni. Fémina és tot un èxit de crítica i públic i se’n fan diverses reedicions.

Ángela sol·licita una beca al Ministerio de Instrucción Pública per a estudis a  França i la Junta d’Ampliación de Estudios en el extranjero li concedeix un pensionat a París de sis mesos per a estudiar “el problema feminista”. Tenia llavors uns 30 anys. A més relitza cròniques que envia a El Adelanto i tradueix  al francès  algunas novel·les  d’escriptors espanyols. Poc més se sap d’ella a partir de principis de gener de 1912, que a Paris es recupera d’una malaltia i que se li concedix una pròrroga d’altres sis mesos de la beca. A partir d’aleshores és un misteri. No sabem què més hauria pogut fer una dona tan qualificada com ella, i que actualment ha caigau en l’oblit.

OBRA LITERÀRIA ( dispera en diaris i revistes) 

  • El cumpleaños (Oct. 1901)
  • Despedido (nov. 1901)
  • Amorosa (juny 1902)
  • ¿Loca?cuento de año nuevo (nov. 1902)
  • impresiones de París (Crónica) (març, 1904)
  • Un caso… (marzo 1904)
  • La morgue (Crónica) (març, 1904)
  • Crónica (abril, 1905)
  • Mujer (maig, 1905)
  • El sueño de Blasillo (nov. 1908)
  • Del feminismo (maig, 1909)
  • Los de Ballesteros (paisajes sociales) (maig, 1910)
  • El hijo (juny, 1909)
  • Joselin (nov. 1911)
  • Fémina (novel·la)
  • Pròleg del llibre Poemas líricos de Manuel Camacho Beneytez
TEXTOS NO LOCALIZATS
  • El Ruralismo femenino. (Estudi sobre la dona camperola)
  • Lección de vida (estudio sociològic)
  • Estudi sobre la dona  francesa
  • Diverses traduccions  al francès  de novel·les  espanyoles
  • Tierras, tierras y más tierras (article guanyador d’un accèssit als JJFF de Valladolid de 1908)

Eavan Boland, una poeta que tracta els temes femenins més tabú

Avui fa un any va morir la poeta irlandesa Eavan Boland ( 1944-2020), una de les escriptores  més  disruptives d’Europa. Va escriure sobre la menstruació, la violència de gènere, la maternitat  imposada… Paradoxalment segueix essent quasi desconeguda a Espanya i Catalunya. Ni tan sols trobem entrada a la wiquipedia en espanyol o català . I únicament podem trobar alguna versió bilingüe, espanyol i anglès dels seus llibres.

Tot i la seva sòlida formació i la publicació d’algun treball en els seus anys universitaris, en casar-se amb l’escriptor Kevin Casey, amb qui va tenir dues filles,  la seva etapa més  prolífica la va viure dins de casa, lluny del món acadèmico fonamentalment masculí on no tenia veu malgrat el seu talent. Això li serví  per experimentar en primera persona les contradiccions  de la maternitat i el matrimoni que plasma en la seva poesia.

Eavan va tractar durant dècades temes  considerats  tabús  per  la moral irlandesa, com la violència de gènere  (In his own image, amb una con clara referència bíblica), la menstruació i la seva relació amb  el sentiment de brutor  associat  a la sexualidad (Menses), el cansament i la frustració  que de vegades provoca la maternitat (This moment i Night Feed) o fins i tot la seva imposició (The women).

Als  seus poemes les dones són éssers humans esgotats, fastiguejats i confusos, però també  forts, valents i irònics i els problemes que tenen són reals,  quotidians i propers.

Ella també va ser  víctima de les seves  cadenes, però va trobar a la poesia una clau que li va premetre desfer-se’n.

Maya Angelou, activista pels drets civils de les dones i els negres

Maya Angelou (Saint Louis, Missouri, 1928 – Winston-Salem, Carolina del Nord, 2014) fou una escriptora, activista pels drets civils, actriu, cantant i professora de literatura i estudis americans a la Universitat Wake Forest, a Carolina del Nord.

Reconeguda com a gran poeta i figura influent de la cultura afroamericana, va lluitar pels drets civils i la igualtat  des de la superació  d’un trauma en la infantesa, abusos sexuals per part d’un familiar que la van deixar muda de forma patològica durant quasi cinc anys. Va treballar com a ballarina, cuinera, periodista, conductora de tramvies i fins a prostituta a més d’escriure set autobiografies, va tenir una nominació  al premi Pulitzer, tres als Grammy i va obtenir més de cinquanta títols honorífics; fou professora universitària tot i que no va tenir mai un títol universitari i era tractada com a doctora per la seva influència en la cultura afroamericana a les últimes dècades.

Marguerite Annie Johnson, el seu veritable nom, fou portaveu de les persones de raça negra i de les dones amb  obres  que són considerades una defensa de la cultura negra no exempta  de polèmica; sempre hi ha hagut  intents  de censurar els seus llibres ( centrats en temes com el racisme, la identitat, la família, i els viatges), però aquests són recurrents  a les escoles i universitats  de tot el món.

La seva va ser una vida de supervivent com queda palès a la biografia que podem llegir al reportatge del diari El País,  Maya Angelou, una vida completa desde la supervivencia

“Va ser horrible ser negre i  no tenir  control sobre la meva vida”, va  escriure en la seva primera autobiografia, ‘Sé perquè canta l’ocell engabiat”.

Leonora Carrington, una rebel que no va parar de fugir

Leonora Carrington va ser una pintora, escultora i escriptora surrealista. Va desenvolupar una carrera molt interessant i ben  considerada en el cercle surrealista. Va exposar a París i Amsterdam i  a més va estar  fermament compromesa amb el moviment  de resistència antifascista. Defensora del dret  de les dones, va participar en la formació del moviment  feminista a Mèxic on es va establir definitivament quan va fugir d’Europa i de la seva família que la volia internar en un psiquiàtric i on es va relacionar amb els surrealistes espanyols a  l’exili com Buñuel o Remedios Varo.

Leonora, nascuda a Anglaterra el 1917, va ser parella del famós pintor surrealista Max Ernst i, un cop a Mèxic va conèixer el fotògraf hongarès refugiat Emérico Chiki Weisz ( company de Robert Capa) amb qui es va casar el 1946 i van tenir dos fills: Gabriel (1946) i Pablo (1948). Va morir als 94 anys a Mèxic, el 25 de maig de 2011. Fins que va trobar una mica de pau a Mèxic, estada que només va interrompre per un període en que s’instal·la als EEUU a l’entorn de les revoltes de 1968, no va parar e fugir: dels seus pares,  dels nazis i de la institució psiquiàtrica on la volien internar. Fou “la nòvia del vent” per a Ernst  i “la que ens allibera de la miserable realitat dels nostres  dies” per al cineasta Luis Buñuel. Una  dona indomable, un esperit  rebel, una llegenda. Tot i ser bona estudiant, la seva rebel·lia provocava  que l’expulsessin  de les  diferents  escoles on era inscrita perquè   tenia aversió  innata cap a les autoritats i les institucions de tota mena, no només  religioses.

Bona part de la seva obra prové de la seva rebel·lia contra l’autoritat patriarcal que imposava el seu pare, un anglès victorià, en contradicció amb la fascinació pels indrets mítics i paradisíacs de la seva infància, poblats per déus, fades, monstres híbrids i bèsties fabuloses dels contes que li explicaven la seva mare, la seva àvia i la mainadera, d’origen irlandès. Tot i que Leonora va fugir de la seva família, no va ignorar les arrels. Els seus personatges tenen influència de la mitologia celta, tot fusionat amb el món dels somnis d’origen surrealista i el món mitològic mexicà. A més d’aquesta dimensió màgica i dels somnis cal destacar en la seva obra la influència dels seus viatges i estudis a  Itàlia. Les seves  obres evoquen artistes (El Bosco) i tècniques renaixentistes (el temple). Una altra de les influències que podem percebre en el seus treball és la seva passió per  l’Alquímia.

Una de las frases més significatives que va dir i defineix bé la seva vida i la seva obra és: “Mai em vaig considerar  una femme-enfant com André Breton volia  veure  les dones. Ni vaig voler que m’entenguessin així, ni tampoc vaig intentar canviar els altres. Vaig caure en el surrealisme perquè sí. Mai no vaig preguntar  si tenia dret a entrar-hi o no”.

Coneixem aspectes de la seva vida gràcies als ses llibres semiautobiogràfics La trompeta acústica  i Memòries d’abaix on la frontera entre biografia i ficció és borrosa i l’autora disfressa el seu col·lapse mental sota l’aparença d’un viatge d’autoconeixement. Però  la seva biografia més fidel la va escriure Elena Poniatowska, Leonora, un complert retrat després d’anys  d’entrevistes.

María de Zayas, una “feminista” del Segle d’or

María de Zayas ( Madrid, 1590-1661) és juntament amb la poetessa i dramaturga Ana Caro de Mallén i la molt més coneguda sor Juana Inés de la Cruz, una de les tres grans escriptores del segle XIII a Espanya. Les seves novel·les curtes van tenir gran èxit i es van seguir imprimint fins al segle XIII, en què la Inquisició les va prohibir.

Les Novelas amorosas y ejemplares destaquen per l’amenitat narrativa, la descripció psicològica dels personatges i dels ambients en què es mouen i la denúncia social en revelar injustícies indignants sense estalviar cruesa en les escenes escabroses.  A les Novelas y  saraos  y Parte segunda del Saraos y entretenimientos  honestos, reeditats sota el títol de Desengaños amorosos, augmenta la truculència i escabrositat dels arguments. També va fer una comèdia, La traición en l’amistad, i es conserven algunes poesies seves en diverses antologies. La seva obra s’aproxima a la picaresca; destaquen els personatges femenins que es comporten amb una sorpenent desismboltura en l’aspecte sexual: hi trobem dones que persegueixen un home que veuen pel balcó, una altra que amaga  un amant negre a l’estable per devorar-lo sexualment i infinits adulteris. Això explica perquè la Inquisició va reprimir-les.

El seu és un feminisme premodern, l’únic possible aleshores. Alguns crítics dedueixen que l’impulsa un mer desengany personal i es tracta de simple antimasclisme i, uns altres, més centrats en la genealogia del feminisme, assenyalen la seva denúncia de l’opressió que sofreixen les dones i del tracte que reben per part dels homes.

Entre d’altres autors, tot i que la seva figura va romandre molt de temps oblidada per la crítica, Emilia Pardo Bazán va reivindicar la seva obra definint-la com la picardia de l’alta societat del Segle d’Or i va ressaltar alguns passatges tot advertint sobre el seu feminisme.

“Por tenernos sujetas desde que nacemos vais enflaqueciendo nuestras fuerzas con los temores de la honra y el entendimiento con el recato de la vergüenza, dándonos por espadas ruecas y por libros almohadillas”.

Maria de Zayas, Novelas amorosas y ejemplares

Teresa Juvé, l’escriptora fa cent anys i publica un nou llibre

L’Any Teresa Juvé recupera la trajectòria i l’obra de l’escriptora en el centenari del seu naixement. El Departament de Cultura celebra durant tot aquest 2021 els cent anys de la pedagoga i escriptora amb una sèrie d’activitats per divulgar-ne la trajectòria i fer difusió de l’obra. Alguna de les activitats de la commemoració són una exposició itinerant per les biblioteques que començara a rodar l’abril, un espectacle-lectura dramatitzada, dues rutes literàries per la Barcelona de finals del segle XVI, l’escenari de les novel·les La trampa i L’arbre trencat, un acte institucional del Govern (a través de la Institució de les Lletres Catalanes) i un de l’Ajuntament de Begur el proper divendres.

L’exposició  recorrerà la trajectòria vital i literària de Teresa Juvé, nascuda a Madrid el 1921 de pare català i mare madrilenya, la seva formació primer a la Institución Libre de Enseñanza i posteriorment a Barcelona, passant per l’exili, l’amor a la pedagogia i el compromís polític, sense oblidar la seva obra literària, l’humanisme i el llegat vital. L’espectacle inclòs a la commemoarció és una lectura dramatitzada,  ‘Flaire de Lilàs’, protagonitzada per Maria Jesús Lleonard acompanyada per un pianista.

En la presentació de l’Any Teresa Juvé la Consellera de Cultura, Àngels Ponsa, ha celebrat que la commemoració es pugui dur a terme amb l’autora viva, quelcom que “poques vegades passa”. Cal remarcar que Juvé segueix activa literàriament i també en la lluita pels drets i les llibertats, per la cultura i per les dones. Teresa Juvé ha publicat recentment la seva darrera novel·la, un nou thriller, El degollador de Vallvidrera.

“Canciones infantiles”, el cançoner d’Elena Fortún i Maria Rodrigo

 

L’any 1934 aquestes dues dones es van unir per publicar una autèntica joia, Canciones infantiles, actualment recuperada en facsímil.

Al Pròleg del cançoner, Elena Fortún parla de la intenció del treball, sorgit de la preocupació de dues dones nascudes  “el segle passat” pel destí de les boniques cançons tradicionals infantils, que no volen deixar perdre, però  que tampoc pretenen soterrar en un mer estudi sense vida: aspiren que aquestes cançons se segueixin mantenint al repertori viu.

¡Bellas canciones infantiles, próximas a perderse para siempre o a quedarse fosilizadas entre las páginas de libros sabios!

Totes dues autores, nascudes a finals del s.XIX, van formar part de la irrupció femenina en el món professional gràcies als nous temps que va significar la República, cosa que va permetre la seva emancipació, tot i les controvèrsies que aquest alliberament va comportar.

Elena Fortún (en realitat, Encarnación Aragoneses, Madrid 1886) es va iniciar tardanament com a escriptora, i ben aviat va destacar brillantement en el camp de la literatura infantil; no oblidarem la seva sèrie infantil Celia. Darrerament la seva obra ha estat recuperada i han aparegut dues obres creades en l’etapa adulta: Celia en la revolución i Oculto sendero. Va formar part del Lyceum Club Femenino i va tenir una relació sentimental amb la també escriptora Matilde Ras que va acabar quan Fortún es va exiliar amb el seu marit, militar republicà.

María Rodrigo ( Madrid 1888) va formar-se des de ben jove musicalment gràcies al suport de la seva família. Despré d’iniciar-se amb el seu pare, professor de música, la Junta d’Ampliació d’Estudis de la Institución Libre de Enseñanza  li va atorgar una beca per a perfeccionar la seva formació a l’estrager estudiant  a la Reial Acadèmia de Munich. [Posteriorment,  la Junta també va becar la seva germana, Mercedes, per  estudiar a Ginebra pedagogia i psicologia experimental: de fet, ella fou la primera dona formada acadèmicament en psicologia a Espanya]. Maria va composar òpera i sarsuela i va col·laborar musicalment en diferents obres de teatre, alhora que va mantenir una important activitat com a intèrpret de piano a més de ser durant un temps  concertadora del Teatro Real i professora suplent de Conjunto Coral i Instrumental al Real Conservatorio de Madrid

Per a totes dues la guerra civil va suposar un tall abrupte en les seves vides i van haver d’exiliar-se el 1939.  Elena Fortún va tornar nou anys després i va morir a Madrid el 1952. María Rodrigo no va retornar mai més i després del seu pas per Colòmbia, va morir a Puerto Rico el 1967.

Maria Barbal, 53è Premi d’Honor de les Lletres catalanes

L’escriptora Maria Barbal ha estat proclamada enguany Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. El jurat  ha valorat de l’escriptora la composició de tot un univers que recorre la història del país, fent una crònica del temps que li ha tocat viure amb una visió personal. Ha creat, a través de la seva escriptura, un espai literari i una veu pròpia: un estil contingut i essencial que proporciona a la seva prosa un gran to poètic, sempre al servei de la versemblança. El cerimònia de concessió del premi l’havia de presentar el president d’Omnium Cultural  Jordi Cuixart, però va haver d’anar a la presó perquè ha estat revocat el 3r grau del qual gaudia.

És la setena dona que rep el premi des de la seva primera edició. Les anteriors han estat: Mercè Rodoreda (1980), Teresa Pàmies ( 2001), Montserrat Abelló (2008), Maria Antònia Oliver (2016), Isabel-Clara Simó (2017) i Marta Pessarrodona ( 2019) Els darrers anys s’ha volgut anivellar aquesta manca de paritat.

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat una dotzena de novel·les, llibres de contes, una obra de teatre i tres de narrativa juvenil, i ha rebut una gran quantitat de premis. Es tracta d’una de les novel·listes més destacades de la literatura catalana contemporània. La darrera novel·la que ha publicat acaba de sortir ara, Tàndem (Columna), i li ha valgut també el premi Josep Pla.

Alguns dels seus títols més destacats són: Pedra de tartera ( 1984), Mel i metzines (1990) i Càmfora (1992)