Lectures feministes de cara a Sant Jordi

Els clàssics:

Resultat d'imatges de el segon sexe

Resultat d'imatges de La mística de la feminitatResultat d'imatges de Chimamanda Ngozi Adichie, Todo el mundo debería ser feminista Simone de Beauvoi, El Segon  Sexe   

Betty Friedan, La mística de la feminidad

Chimamanda Ngozi Adichie,  Todo el mundo debería ser feminista 

I els actuals:

Resultat d'imatges de María Sánchez, Tierra de mujeres: Una mirada íntima y familiar al mundo rural

María Sánchez, Tierra de mujeres: Una mirada íntima y familiar al mundo rural. Un altaveu i  un espai  a totes les dones silenciades en els camps espanyols, que van haver dee renunciar a una educació i a una independència per  treballar la terra i tenir  cura de les seves famílies.

Mama desobedient

Esther Vivas, Mamà desobedient. Les implicacions del fet de ser mare, parir …

Resultat d'imatges de Michelle Dean, Agudas: Mujeres que hicieron de la opinión un arte

Michelle Dean, Agudas: Mujeres que hicieron de la opinión un arte. Una aproximació a dones  que destaquen per les seves aportacions al pensament i a les transformacions culturals del segle XX: Hannah Arendt, Joan Didion, Nora Ephron, Mary McCarthy, Dorothy Parker, Susan Sontag, Rebecca West, Janet Malcolm, Pauline Kael, Coco Chanel, Lillian Hellman o Frida Khalo.

La il·lustradora Ame Soler ( autora de Tres voltes rebel) presenta Somos las nietas de las brujas que no pudisteis quemar.

 

Resultat d'imatges de Soraya Chemaly, Enfurecidas: Reivindicar el poder de la ira femenina.

Soraya Chemaly, Enfurecidas: Reivindicar el poder de la ira femenina. Llibre  adreçat a la dona del s.  XXI  que pretén oferir a les lectores les claus per reinterpretar la fúria i servir-se del seu poder “per  generar un canvi  positiu durador”.

feminismo para torpes-nerea perez de las heras-9788427045309

Nerea Pérez de las Heras, Feminismo para torpesAnaliza de manera crítica tots els aspectes relacionats amb el feminisme. L’autora parla de patriarcat, de clixés o dels missatges que la societat envia a les dones sobre com han de comportar-se.

 

Marta Pessarrodona, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2019

Resultat d'imatges de marta pessarrodona premi d'honorLa poetessa, assagista i traductora MARTA PESSARRODONA ( Terrassa, 1940) ha estat distingida amb el PREMI D’HONOR DE LES LLETRES CATALANES, guardó  atorgat per ÒMNIUM CULTURAL  que celebra enguany la seva 51a edició. El premi destaca “les persones que per la seva obra literària o científica en llengua catalana, i per la importància i exemplaritat de la seva tasca intel·lectual, han contribuït de manera notable i continuada a la vida cultural dels Països Catalans”.

Amb Pessarrodona, des de l’any 1969 tan sols 6 dones han rebut el premi:

Mercè Rodoreda ( 1980)

Teresà Pàmies (2001)

Montserrat Abelló ( 2008)

Maria Antònia Oliver ( 2016)

Isabel-Clara Simó ( 2017)

( Sembla que últimament es vol compensar aquesta manca de paritat)

DES D’AQUÍ, UN RECONEIXEMENT A TOTES ELLES.

Dos llibres de ficció amb la mirada posada en una nova i no tòxica masculinitat

Dos homes joves, blancs i heterosexuals signen llibres  que aborden amb ironia i humor el tema de la masculinitat en el moment actual: Iván Repila (Bilbao, 1978) la novel·la El aliado (Seix Barral) i Víctor Parkas (Sant Boi de Llobregat, 1990)   la col·lecció de relats Game Boy (Caballo de Troya).

El aliado planteja  una pregunta: pot un home ser realment feminista? I no pot fer altra cosa que assumir que per a ser-ho cal combatre el masclisme que “els ve de sèrie”. L’argument de la novel·la és el següent: un home s’enamora  d’una important  activista del moviment  feminista i replanteja la seva  percepció de la realitat des d’una perspectiva de gènere.

El joveníssim Víctor Parkas, té una mirada una mica menys autoculpabilitzadora, ja que considera que  “La gent de la meva generació tenim una motxilla menys pesant respecte al tema”.  Afirma: “Crec que ser feminista és com ser bon pare. Pots ser-ho però un mal dia tenir un atac cabró i cridar-li als teus fills. Ser feminista és saber que hi ha un sistema de privilegis de què m’estic beneficiant i que si no me’n vaig desprenent a poc a poc, estic generant opressions a un nivell més alt. L’important és la certesa que mai serem prou feministes perquè el feminisme no és un cinturó negre de karate”.

Escriptores que van trencar motllos

Llegim a l’ARA un interessant reportatge sobre dones que van trencar motllos, anys abans que la llarga nit del franquisme les retornés a les llars. Dones novel·listes que van acabar amb molts tabús i van parlar de violència de gènere, del dret al divorci, de sexe entre dones i fora del matrimoni, de pacifisme i d’explotació laboral.

El dret a estimar una dona va ser tractat ja per Caterina Albert al relat “Carnestoltes”  inclòs a Caires vius, publicat el 2007, es tracta de  l’enamorament entre la marquesa d’Artigues i la Glòria, la seva cambrera. Poc després, el 1909, l’escriptora Ángeles Vicente (Múrcia, 1878) va publicar el Zezé (recuperat per Lengua de Trapo el 2005), on descrivia explícitament una relació lèsbica. També a la novel·la d’ Elena Fortún (1885-1952), Oculto sendero que la creadora de la Celia, la irreverent heroïna de contes infantils que volia ser escriptora, va signar mb el pseudònim Rosa María Castaños , l’heroïna ,  una pintora (alter ego de l’autora) que de petita vol vestir-se de mariner, es qüestiona la identitat sexual,  però no surt de l’armari: es converteix en una jove esquerpa, nòvia a qui no agraden els homes, mala esposa, mare angoixada per la incomprensió d’ella mateixa, artista moderna emancipada després de ser mare i, finalment, una dona madura i sola.

Les autores que sorgeixen entre els anys 20 i 30 del segle passat ho fan en un context de modernització en què es plantegen noves opcions per a les dones. Per exemple Maria Teresa Vernet (Barcelona, 1907-1974) va guanyar el premi Joan Crexells l’any 1934 amb Les algues roges (Horsori, 2006). “La protagonista és una estudiant universitària que ha tingut relacions sexuals amb un company seu i que decideix no casar-s’hi perquè no l’estima”. Anna Murià (Barcelona, 1904 – Terrassa, 2002) va publicar Joana Mas el 1933, amb un personatge, la Lola, que té relacions sexuals amb els homes amb qui surt. Carme Montoriol (Barcelona, 1893-1966)  a Teresa o vida amorosa d’una dona, (1932) planteja  que l’heroïna se separi del marit en descobrir que  li és infidel per segona vegada. Ho fa perquè té recursos per sortir-se’n, es fa cotillaire.

D’altres com Luisa Carnés (Madrid, 1905 – Mèxic, 1964) tracten els temes de la precarietat laboral i la batalla per la igualtat i l’explotació dels més vulnerables ( Tea rooms )o bé esdevenen intrèpides viatgeres com Aurora Bertrana (Girona, 1892 – Berga, 1975) qui va publicar Paradisos oceànics el 1930, tot un  escàndol perquè  incidia en aspectes com la llibertat sexual dels indígenes de Papeete; o cronistes de guerra com Carmen de Burgos, Colombine (Níjar, 1862 – Madrid, 1932) que  va  cobrir la Primera Guerra del Rif. 

Colette: l’escriptora, la dona i … la pel·lícula

He vist la pel·lícula Colette, dirigida per  Wash Westmoreland i protagonitzada per Keira Knightley, que narra  la història de Sidonie-Gabrielle Colette als París dels anys 20. La pel·lícula reconstrueix de manera  eficaç             l’univers de la seva protagonista.

Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873París,  1954 )  va  escriure la sèrie de les novel·les Claudine, Minne i Les égarements de Minne per al seu marit del qual es divorciar el 1906. Va ser molt celebrada   internacionalment la  seva novel·la Gigi, de 1944, que va ser portada al cinema per  Vincente Minnelli el 1958. Va presidir l’Academia Goncourt des de 1945 i va ser  condecorada amb  la Legió  d’Honor.

Reivindicar els drets de la carn sobre  l’ esperit i els  de la dona  sobre  l’ home es l’objectiu de la seva obra, encara no reconeguda per la crítica literària  masclista, malgrat que  ha  rebut  grans  reconeixements públics. La seva vida sentimental, amb relacions tant amb homes com amb dones,  va ser agitada i  sense traves morals.

La República va organitzar uns solemnes i concorreguts funerals d’Estat, per primer  cop destinats,  a França,  a honrar una dona, però l’església Catòlica es va negar  a acomiadar Colette amb una cerimònia religiosa per la seva bisexualitat,  exercida obertament  i reflectida  en les seves obres.

Colette va ser Colette  gràcies a una mare lliurepensadora i atea (Sidonie Landoy) que la va portar a l’escola pública li va  inculcar  la lectura i la va allunyar de les influències religioses. Després de casar-se amb un aprofitat  que vivia dels “negres” que escrivien per a ell i per al qual ella també va començar a escriure els seus records ( la saga  de Claudine que ell signava amb el seu nom) Colette, que ja havia descobert la seva bisexualitat durant el matrimoni, es va divorciar, va  tenir innombrables amants femenines,  mentre seguia escrivint i actuant com a actriu ballarina i mim. Va ser periodista en casar-se amb un d’ells;  aquest matrimoni també va acabar en divorci per l’adulteri d’ella, que ja tenia 40 anys, amb un fill d’un primer matrimoni d’ell. [El tema de la relació d’una dona madura amb un jove amant el tracta a Chichi (1920), duta al cinema per segona vegada el 2008] Es va consagrar amb Gigi, on  Colette retrata la condició   femenina que es  mou entre la misèria  econòmica i la lleugeresa moral al Paris de “fin de siècle”.

Fou una dona lliure i ciutadana del món que va morir després de veure’s confinada a una cadira de rodes per una severa artritis de maluc.

A La Vanguardia he llegit un reportatge sobre aquesta dona extraordinària: Colette, la novelista que llenó su vida y sus obras de placer

Elvira Lindo i el seu llibre sobre com sobresortir en un món d’homes

Elvira Lindo ha presentat el seu assaig 30 maneras de quitarse el sombrero

Es tracta en realitat d’una aproximació a a 29 dones creadores que han desenvolupat la seva obra al marge dels cànons masculins i un autoretrat on  analitza la seva trajectòria vital i literària. El títol té a veure amb el gest que van fer als  anys vint, Maruja Mallo ( pintora surrealista gallega,  “musa” de la generació del 27), la pintora Margarita Manso i la poetessa  Concha Méndez en treure’s el barret en plena  Puerta del Sol de Madrid fent un acte  de  desobediència i, per tant van desafiar  les normes de l’època. Moltes dones han hagut de treure’s el barret i, concretament, les 29 objecte d’estudi de Lindo han aconseguit sobresortir en un món intel·lectual majoritàriament masculí. El llibre és prologat per l’escriptora mexicana, Premi Cervantes de literatura 2913  Elena Poniatowska

Nous dones, a més de les tres anteriors ( Rosa Chacel ,  Maria Zambrano, María Teresa León, Ernestina de Champourcin, Josefina de la Torre i Marga Gil Röesset) ,  van participar en l’anomenat  “sinsombrerismo”, nom que prové de l’anècdota que van protagonitzar juntament amb  Salvador Dalí i Federico García Lorca que,         a l’ Espanya finisecular i vuitcentista de principis del segle XX, van decidir posar fi al costum ranci de portar el cap cobert i  es van treure  el barret enmig de la Porta del Sol.  Reportatge de RTVE:  Imprescindibles. Las sin sombrero 

 

Formes de ridiculitzar les dones que escriuen

escritura mujeres

Cómo acabar con la escritura de las mujeres destapa les excuses que han servit per a silenciar les grans literates de la història a través d’una exhaustiva anàlisi  de les obres i de les seves crítiques. El llibre, que té quasi 40 anys s’ha reeditat gràcies a  les editorials Dos Bigotes i Barrett  i de Gloria Fortún que n’ha fet la traducció. El llibre el va escriure l’acadèmica i feminista Joanna Russ (Nueva York, 1937-2011) i no ha perdut vigència perquè encara sovintegen els menyspreus cap a dones escriptores  ( hi ha hagut dimissions d’acadèmics de Premis Nobel i Pulitzer per denúncies d’assetjament sexual i molts cops  es parla més dels pits de tal escriptora que de la seva obra)

Voler-lo rescatar ara és per a compensar el silenci  que han hagut de patir escriptores que, si més no, eren de la talla del seus contemporanis homes. L’any passat Twitter va visibilitzar la realitat quotidiana o els micromasclismes als quals s’enfronten les dones sota  l’etiqueta #ThingsOnlyWomenWritersHear

Russ parla d’onze patrons que han servit per  ignorar, condemnar o menystenir les obres de dones com ara la negació de l’autoria,   el mite de la fita aïllada o bé  que només tracten temàtiques d’interès femení. A l’article hi ha una explicació de cada un d’ells.

Solo tiene un libro bueno i… ( eldiario.es)

La poetessa Ida Vitale, premi Cervantes de Literatura 2018

Ida Vitale, ganadora del Premio Cervantes 2018La poetessa uruguaiana de 94 anys IDA VITALE, membre de l’anomenada generació del 95,  ha estat guardonada amb  el premi Cervantes de Literatura 2018. Es tracta de la cinquena dona a rebre el guardó en els seus 44 anys d’història. La precedeixen  María Zambrano (1986), Dulce María Loynaz (1992),  Ana María Matute (2010) i Elena Poniatowsta  (2013).

El Premio Cervantes de literatura és considerat el més prestigiós   de les lletres en llengua castellana i dotat amb 125.000 euros. El jurat que atorga el premi a Vitale ha valorat   “el seu llenguatge”, com  “un  dels més destacats i reconeguts de l’actual poesia en Espanyol”, així com la  seva expressió  “transparent i profunda”. És una poetessa amb una trajectòria “de primer ordre,  referent  fonamental per a totes les generacions”.

Resultat d'imatges de María Zambrano      Resultat d'imatges de Ana Maria Matute  

Poema GOTAS. IDA VITALE
¿Se hieren y se funden?
Acaban de dejar de ser la lluvia.
Traviesas en recreo,
gatitos de un reino transparente,
corren libres por vidrios y barandas,
umbrales de su limbo,
se siguen, se persiguen,
quizá van, de soledad a bodas,
a fundirse y amarse.
Trasueñan otra muerte.

Elena Francis o la reeducació moral de les dones després de la República

Resultat d'imatges de Las cartas de Elena Francis, una educación sentimental bajo el franquismoEl llibre Las cartas de Elena Francis, una educación sentimental bajo el franquismo (editorial Cátedra, 2018)  realitzat per Rosario Fontova i Armand Balsebre analitza 4.325 cartes adreçades a Elena Francis entre els anyos 1947 i 1984.   Aquestes cartes es conserven a l’Arxiu Comarcal del Baix Llobregat (que en va assumir la custòdia de 100.000 de les més d’ un milió  que es van trobar en una masia abandonada de Cornellà,  Barcelona, possessiu dels propietaris dels Laboratoris Francis)  El llibre té per objectiu retratar tant al personatge com  a les seves turmentades seguidores.

El Consultorio de Elena Francis va ser un programa de ràdio emès a Espanya durant aquest llarg període. Anava dirigit principalment  al públic  femení i s’estructurava en torn   la correspondència que dirigien les oients a una suposada experta, Dª Elena Francis, que contestava els dubtes, consultes i confidències. En realitat al darrera hi havia l’ Instituto de Belleza Francis que publicitava els seus  productes de bellesa.

Tot i que en un principi les consultes eren de bellesa, moltes dones també confessaven ser víctimes de violència de gènere o de violacions, parlaven d’avortaments o relacions incestuoses. Sempre , en aquests tipus de consultes usaven eufemismes: “Hizo lo que quiso de mí”; “Me hago la dormida y mi hermano hace lo que quiere”… Aquestes de contingut   delicat eren marcades amb  un asterisc  i  no es  radiaven. Eren contestades de forma privada i els consells normalment són de “aguanta” ( en cap de violència reiterada) o “dalo en adopción” en cas d’embarassos fruit d’una violació. Davant la infidelitat del marit, la resposta de Francis era: “Es mucho mejor que se haga la ciega, sorda y muda. I a una dona maltractada: “Sea valiente, no descuide un solo instante su arreglo personal. Y cuando él llegue a casa, esté dispuesta a complacerlo en cuanto le pida”.  En aquestes respostes Elena Francis era més   crua i severa que la que parlava  per la ràdio. “La felicidad no existe”, deia.

“La estructura de Falange, la Iglesia, y el franquismo quiso que [les dones] estuvieran en la cocina. Y estas cartas reflejan cómo la dictadura les arrebató cualquier posibilidad de autonomía”, diu una de les autores.

Amb el temps es va saber que Elena Francis era un personatge de ficció. Es va creure que era un home, perquè després de la seva emissió, Juan Soto Viñolo  va confessar ser l’ últim  guionista del programa. Però fou Angela Castells,  la primera guionista, qui va fixar  les bases narratives per als que havien de contestar les cartes.   Ella era de la  secció  femenina de Falange i  del Patronato de Protección de la mujer, que,  entre altres coses, feia informes amb  les dades recollides per un organisme anomenat  Liga Española contra la Pública Inmoralidad.

(Informació recollida a La Vanguardia i El País )

Dossier Las cartas de Elena Francis. Memoria del franquismo ( Resum  de la comunicació  presentada en el Simposi  Internacional sobre igualtat i comunicació, UCM, 20-22 de abril de 2016 per Armand Balsebre i Rosario Fontova).

Presència nul·la d’autores a la selectivitat

Podem llegir al diari ARA un interessant reflexió sobre l’escassa presència femenina a les PAU 2018,   de fet caldria afegir gairebé cap dels currículums de les matèries de les quals s’examinen.

Per a l’examen d’Anàlisi musical s’han d’estudiar 40 obres i no n’hi ha cap d’una dona. En d’altres casos, com ara Història de l’art o Cultura audiovisual , la presència de dones  és del 3%: El marxisme sanarà els malalts, de Frida Kahlo, i Maman, de Louise Bourgeoisen el cas de la primera assignatura. A  cultura audiovisual,  d’una llista de 113 pel·lícules que poden entrar a l’examen de la selectivitat només hi apareixen tres dones: Mar Coll, amb Tres dies amb la família, i les germanes Wachowski, autores de Matrix. Aquest cas és encara més rellevant per a UPF Igualtat, perquè es podria tractar d’un cas de “transfòbia”, ja que als documents oficials de les PAU hi apareixen citats com a “germans Wachowski”, però fa dos anys, Lilly Wachowski va anunciar que és una dona transgènere –abans Andy–,   com ja ho havia fet la seva germana i companya creativa Lana.

La Unitat d’Igualtat de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) s’ha fet ressò d’aquesta enorme desigualtat de gènere.  Filosofia és un dels exàmens amb cap autora entre el material obligatori. S’han d’estudiar cinc autors, Plató, Descartes, Locke, Mill i Nietzsche, entre els quals no hi ha  cap dona. A Grec i a Llatí passa el mateix: des de Terenci o Ovidi fins a Sòfocles o Eurípides, però no hi ha cap autora que sigui obligatòria de llegir.

Ens sumem a la crida d’atenció d’UPF Igualtat per tal que  augmenti la presència d’autores també a  les proves d’accés a la universitat.