Avui fa un any va morir la poeta irlandesa Eavan Boland ( 1944-2020), una de les escriptores més disruptives d’Europa. Va escriure sobre la menstruació, la violència de gènere, la maternitat imposada… Paradoxalment segueix essent quasi desconeguda a Espanya i Catalunya. Ni tan sols trobem entrada a la wiquipedia en espanyol o català . I únicament podem trobar alguna versió bilingüe, espanyol i anglès dels seus llibres.
Tot i la seva sòlida formació i la publicació d’algun treball en els seus anys universitaris, en casar-se amb l’escriptor Kevin Casey, amb qui va tenir dues filles, la seva etapa més prolífica la va viure dins de casa, lluny del món acadèmico fonamentalment masculí on no tenia veu malgrat el seu talent. Això li serví per experimentar en primera persona les contradiccions de la maternitat i el matrimoni que plasma en la seva poesia.
Eavan va tractar durant dècades temes considerats tabús per la moral irlandesa, com la violència de gènere (In his own image, amb una con clara referència bíblica), la menstruació i la seva relació amb el sentiment de brutor associat a la sexualidad (Menses), el cansament i la frustració que de vegades provoca la maternitat (This moment i Night Feed) o fins i tot la seva imposició (The women).
Als seus poemes les dones són éssers humans esgotats, fastiguejats i confusos, però també forts, valents i irònics i els problemes que tenen són reals, quotidians i propers.
Ella també va ser víctima de les seves cadenes, però va trobar a la poesia una clau que li va premetre desfer-se’n.