GERTRUDE MARGARET LOWTHIAN BELL (Anglaterra, 1868 – Iraq, 1926) fou una arqueòloga i exploradora especialitzada en el període bizantí i islàmic. Va viatjar pel Pròxim Orient per estudiar jaciments inèdits.

Filla d’un industrial del ferro, va estudiar història moderna a la Universitat d’Oxford. Va viatjar a Iran i es va enamorar del desert; fruit d’aquesta experiència va escriure Safar Nameh: Persian Pictures, publicat el 1894. Posteriorment va tornar a Orient Mitjà: va fer una estada a Jerusalem, va visitar Petra, Palmira i Baalbek, on va començar a interessar-se per l’arqueologia. El 1905 va iniciar una expedició cap a Konya (Turquia), amb l’objectiu d’estudiar les esglésies bizantines d’Anatòlia. L’expedició que la va fer més famosa fou la iniciada, el 16 de desembre de 1913,  a  Damasc fins  a l’oasi d’Hayil travessant l’àrid desert de Nafud, un indret assolat per les guerres tribals. Després d’aquesta,  fou condecorada amb la medalla d’or de la Royal Geographical Society, i es guanyà un nom entre els exploradors de l’època (Sir William Ramsay, David Hogarth i el seu jove ajudant T. E. Lawrence entre altres)

Va tenir un paper important en la creació de l’estat de l’Iraq gràcies a la seva diplomàcia i al coneixement de les cultures orientals. Va crear el Museu Arqueològic de l’Iraq (actualment Museu Nacional de l’Iraq) on va ser trobada morta el 1926 per sobredosi de somnífers, poc després de la seva inauguració.

Tot i aquestes proeses, curiosament va fundar i presidir la secció nord de la Lliga Nacional de Dones Antisufragistes a les quals considerava unes desvergonyides extremistes. Curiosa aquesta contradicció entre acció i pensament.

Per aproximar-nos a la seva figura podem veure la pel·lícula La reina del desert,  protagonitzada per Nicole Kidman.

Filla d’una família catòlica de Pego on va morir el 1939 als 61 anys,  des de la dècada de 1910 va ser companya de José Alarcón Herrero, un antic líder anarquista, i ja membre del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE) com ella, de formació autodidacta, va arribar a formar part de l’elit intel·lectual obrera en la seva faceta d’articulista i conferenciant. Entre 1924 i 1933 va escriure centenars d’articles en la premsa obrera, principalment en El Socialista, dirigit per Pablo Iglesias.

Els temes dels seus escrits giraven al voltant de la situació de les dones i de la necessitat de l’acció feminista, també dins del seu partit, als militants del qual recriminava sovint no ser suficientment actius en la lluita per l’alliberament de les seves companyes. El 1925 va publicar a València el llibre Feminismo socialista, prologat per Clara Campoamor, text fonamental en l’evolució del feminisme d’esquerre.

L’autora ha estat una perfecta desconeguda fins ara, no és fins molt recentment que s’ha tingut coneixement d’aquest aspectes de la seva biografia i d’una única foto que se’n conserva, fins al punt que es va arribar a pensar que Maria Cambrils era, en realitat, el pseudònim d’un home.

El primer país que concedí el vot a les dones va ser Nova Zelanda, al 1893. El 1902 el sufragi femení es va aprovar a Austràlia, el 1906 a Finlàndia i el 1913 a Noruega.  Gran Bretanya va aprovar el projecte de llei el 28 de maig de 1917.  Les dones espanyoles van haver d’esperar a la Segona República.  Una de les més abrandades defensores fou l’advocada  diputada pel Partit Radical Clara Campoamor (Madrid,  1888 – Lausana, Suïssa,  1972) Aquest vídeo recorda l’esdeveniment.

En la defensa del vot femení, Campoamor fou abandonada pel seu propi partit, però va comptar amb el suport del Partit Socialista Obrer Espanyol i altres com    Esquerra Republicana de Catalunya i part de la dreta.

El 12 de maig  se celebra el Dia Internacional de la Infermeria en honor a aquesta dona que va néixer aquest dia  de l’any  1820 a Florència,  i a la qual s’atribueix  ser la precursora de la infermeria professional moderna i la creadora del primer model  conceptual d’infermeria. Va trencar amb els prejudicis de l’època que, sovint, impedien les dones a accedir als estudis, al·legant una “crida divina” per a endinsar-se en els estudis científics. Ni la seva germana, que era una reputada escriptora, va ajudar-la. Com que la família no li pagava els estudis ( tot i que eren de classe alta i rics) , es va formar de manera autodidacta tot freqüentant  centres sanitaris, tant del seu país com d’altres llocs del món. El 1853  va  assumir el càrrec de superintendent a l’ Institut  londinenc per a la  Cura  de Senyores Malaltes. Un centre que atenia les dones sense sostre.  No només tenia cura de la seva salut sinó també dels seu benestar ( va procurar un ascensor per a  l’edifici, que hi hagués aigua calenta, va contractar institutrius per tal que vetllessin que a la sortida del centre tinguessin un lloc on fer la convalescència …)  Florence Nightingale també va anar al front durant la guerra de Crimea ( 1854) i es va adonar que la majoria de les morts estaven relacionades amb les nefastes condicions higièniques ( infeccions…)  i va aconseguir de la reina el permís per a imposar dràstiques millores i protocols higiènics.  En 1860, va inaugurar  una Escola d’Ensinistrament  d’Infermeres a  l ‘hospital St. Thomas.  Per la seva tasca, el 1883 va rebre  la Real Creu Roja, lliurada per la reina Victòria i el 1907 el Rei Eduard  VII li va concedir l’ Ordre del Mèrit,essent   la primera dona de la història que la rebia.  El  1908 li van lliurar  les Claus de la Ciutat de Londres  i va ser la primera dona  admisa ala britànica Royal Statistical Society  i , també, a constar com a membre honorari  de l’American Statistical Association. Va morir en aquesta ciutat el 1910.

A part de dedicar-se a les millores de l’atenció sanitària es va implicar en  la  lluita contra la malnutrició a l’Índia,  l’abolició de lleis contra la prostitució particularment dures amb les dones i l’expansió de formes de participació femenina en el món laboral. Influí decisivament en la fundació de la Creu Roja Britànica el 1870 i va formant part del comitè de dames fins a la mort. Jean Henri Dunant, el fundador de la Creu Roja, en visitar Londres el 1872, en reconegué el mèrit i la institució creà una distinció en honor a la seva figura.

El document, de 1923, és un contracte de mestra  de Castella-La Manxa. Entre d’altres condicions hi llegim: no casar-se, no sortir amb homes, ser a casa a les nits, no sortir de la ciutat ni anar en cotxe amb homes tret del pare o el germà, no anar a  geladeries, no fumar ni  beure alcohol, vestir-se discretament quant a colors i llargària de faldilla  i no pintar-se ni tenyir-se els  cabells, netejar l’aula.