Categoria: Història

Isabella Bird (1831-1904), entre moltes altres fites aconseguides en les seves múltiples activitats va ser la primera dona a ser admesa a la Real Societat Geogràfica de Londres. I això tot i tenir un tumor fibrós a l’squena del qual la van operar amb resultats dubtosos als 18 anys i a més maldecaps terribles, insomni i una depressió constant.  I per combatre els seus mals va decidir veure món: Hawai, l’Oest d’EEUU, racons inexplorats de Japó,  Xina, Corea, Malasia, va anar al desert del Sinaí i l’Himalaia, Pèrsia i el Kurdistan. I ja als 70 anys amb una salut molt deteriorada va cabalcar per l’Atlas. Finalment, va morir després d’estar prostrada durant 2 anys al llit. La seva vida i les eves fites són recollits als llibres de Pilar Tejera, Viajeras por el lejano Oriente i Viajeras de leyenda (Ediciones Casiopea)

Després de les pèrdues de la seva germana i el seu marit es va formar com a infermera i, a l’Índia, va fundar el John Bishop Memorial Hospital, en honor al seu difunt marit.

Als 16 anys va escriure un primer article que abordava  el lliure comerç i proteccionisme, i va seguir escrivint articles per a diverses publicacions, també  después de lo cual continuó escribiendo artículos para varias publicaciones quasi 20 obres innovadores en camp de la literatura de viatges. En castellà s’han publicat Una mujer en las Montañas Rocosas (Erasmus Ediciones) i Japón inexplorado (La Línea del Horizonte).

Una altra de les seves passions tardanes fou la fotografia i viatjava amb el seu trípode i la seva voluminosa càmara fotogràfica. Va  testimoniar les hostilitats d’Àsia i d’altres atrocitats bèl·liques en instantànies i per això la podem considerar una mena de pionera del periodisme de guerra.

Podem ampliar informació al blog Heroinas

Freya Stark va néixer a París el 1893 i va morir a Itàlia el 1993. Des de petita estava fascinada per Orient,  va aprendre àrab i persa i va fer estudis orientals. El 1927 es va embarcar rumb a Beirut juntament amb una amiga. Va viatjar per Orient Mitjà, va buscar i va trobar la vall de la secta dels Assassins i la fortalesa d’Alamut, al nord de l’Iran. Va descriure aquestes exploracions a The Valleys of the Assassins (1934) i va rebre el Premi de la Royal Geographical Society.  Durant la II Guerra Mundial va treballar per al Ministeri d’Informació britànic. Va viatjar amb 70 anys a Afganistan a la recerca del minaret de Djami encara als 81 anys va travessar i va escalar alguns passos de l’Himàlaia. El 1953 li van concedir la Creu de l’Imperi britànic i va ser nomenada dama de l’Imperi britànic el 1972. Va publicar més de 20 obres que donen fe del seu inconformisme i la seva lluita contra tota classe d’estereotips socials.
Va aconseguir la seva independència econòmica i sempre va viatjar sola, confiant  en les  habilitats  dels guies locals i gràcies a la solidaritat de la gent que li oferien les seves cases humils. Una vegada va dir: ” L’única avantatja de la meva condició femenina és que puc fingir que soc beneita sense  que ningú  se sorprengui”.

Actualment a Asolo ( Veneto ) té dedicada una sala del museu municipal, on és considerada  una icona de la llibertat i l’emancipació femenina.

Alexandra David-Néel  (1868-1969) va ser una aventurera i lliurepensadora que, entre altres moltes coses,  va ser la primera estrangera que va entrar a la ciutat prohibida de Lhasa ( era l’any 1924 i el viatge a peu va durar 4 mesos a través de 2000 km, disfressada com una vídua d’un lama) Algunes de les seves múltiples professions i aficions van ser les de cantant, llibretista d’òpera, pianista, filòsofa, feminista, anarquista, políglota, exploradora, orientalista, experta en la cultura del Tíbet, gran difusora del budisme a França, periodista, conferenciant i escriptora. Per sobre de tot, tenia un esperit indomable i era una dona valenta. Tenia dins seu el verí de viatjar i per això poc abans de morir quasi als 101 anys es va renovar el passaport.
Abans dels 25 anys, ja havia viatjat sola a l’Índia, Tuníssia i Espanya que va visistar en bicicleta ( les dones ho havien de fer acompanyades ). Després de posar fi a la seva vida com a cantant i d’un temps de vida matrimonial, va viatjar durant 14 anys per racons d’Àsia ( Egipte, Ceilan, Índia, Sikkim, Nepal i Tibet) molts d’ells a penes visitats per occidentals i producte d’aquests viatges i dels seus coneixements i reflexions sobre religió,  filosofia i esoterisme va escriure més de 30 llibres i assaigs. També ha estat objecte d’estudis  acadèmics  i biografies, entre les quals Alexandra David-Néel: retrato de una aventurera, Ruth Middleton, traduïda al castellà per a  l’editorial Circe. Als 67 anys es va treure el carnet de conduir  i va viatjar en el Transiberià fins a la Xina, país que va recórrer  durant deu anys. Les sevess cendres van ser abocades al riu Ganges.

Alexandra es va declarar anarquista i feminista.

Jeni Bojilova-Pateva, nascuda el 1878 al principat búlgar autònom de l’imperi otomà de Gradets, va estudiar magisteri i va cursar estudis superiors de diferents especialitats a l’estranger (Ginebra, Berlin i París) on va ser influïda pel moviment internacional de dones. En tornar el 1903 a Bulgària, es va establir a Burgàs, juntament amb el seu marit, i  va treballar activament pels drets de les dones. Va començar la seva participació política en assumptes públics lluitant contra la llei aprovada el 1998 per l’ Assemblea Nacional Búlgara que  prohibia a les dones casades exercir la professió de mestre. Juntament  amb Anna Karima i Julia Malinova i algunes altres dones, el 1901 va cofundar l’organització Unió de Dones de Bulgària,  la primera organització nacional de dones del país. Malgrat la pressió de grups de dones i professors, la llei va romandre vigent fins al 1904. Aquest mateix any, Pateva va fundar un grup educatiu perquè les dones assistissin a cursos d’idiomes i alfabetització i alhora va organitzar programes per millorar l’accés a estudis professionals i universitaris per a dones. L’any 1907 el sufragi femení va esdevenir un dels objectius oficials de la Unió de Dones Búlgara. I el 1908, Pateva va participar al Quart Congrés de l’ALiança Intenacional de dones pel sufragi celebrat a Amsterdam. Al seus llibres, articles i intervencions en congressos defensava la plena igualtat de les dones en tots els àmbits de la vida pública.

Des de 1911, durant la guerra dels balcans i la 1a Guerra Mundial va treballar activament per la pau. Va iniciar programes per donar suport als presoners de guerra i les seves famílies. Tot i que les activitats de la Unió de Dones es van suspendre durant la major part dels conflictes bèl·lics,  va viatjar per Europa participant en conferències de dones i compartint la seva visió de l’humanisme i la no-violència, defensant la participació de les dones en la negociació de la pau mundial.
El 1925, després de 20 anys com a presidenta de la Unió  de Dones Búlgara,  Pateva va renunciar-hi perquè l’organització va donar suport al règim feixista dictatorial d’ Aleksandar Tsankov i les seves polítiques de terrorisme blanc contra intel·lectuals i opositors polítics. L’any següent va organitzar la Societat de la Pau de les Dones a Bulgària, la qual va presidir fins al 1944. Aquest any  un segon cop d’estat va provocar un règim comunista que va implementar el socialisme d’estat; va donar  el vot a les dones, però alhora va abolir les organitzacions de dones. Jeni Pateva i la seva família van ser declarats enemics de l’estat per la seva riquesa i estatus com a part de l’elit de la ciutat de Burgàs. El 1947, quan es va anunciar la sentència de mort de l’opositor Nikola Petkov , Pateva es va posicionar tot exigint a la legislatura que abolís la pena de mort. Com a conseqüència, tant la seva casa com la fàbrica del seu fill Bozhan van ser nacionalitzades. En no tenir mitjans de vida, va escriure al govern demanant una pensió, que li fou denegada.

Finalment, Jeni Pateva  va morir sense diners el 17 de juny de 1955 a Sofia. No va ser fins al 1994 que va ser recuperada l’organització de dones que havia fundat i presidit durant 20 anys.  El 2016, la casa de l’activista a Burgàs va ser significada amb una placa que l’honora.
Hom la recorda, juntament amb Anna Karima, com una de les dues “líders més destacades del moviment de dones” de la seva època.

Tecla Sala i Miralpeix ( Roda de Roda de Ter 1886 – Barcelona 1973) va demostrar que es podien fer diners i a l’hora tractar dignament els treballadors i treballadores ( majoritàries) de la seva fàbrica. A l’Hospitalet, en els terrenys on ara hi ha un centre cultural que porta el seu  nom, va fundar el 1910, quan només tenia 24 anys, una petita fàbrica tèxtil que, a diferència de les altres, disposava de condicions higièniques i sanitàries. Potser més que no pas parlar de feminisme en el seu cas podem parlar d’una visió humanista que li va permetre engrandir l’empresa i a l’hora dignificar les condicions laborals. La seva fàbrica tenia infermeria, economat, guarderia, biblioteca i fins i tot una escola per aprendre de llegir i d’escriure. La factoria de l’Hospifalet havia  nascut  a partir d’un vell molí de mitjans del segle XIX i ja als anys 30 del s. XX, comandada per Tecla Sala va esdevenir una de les fàbriques tèxtils més importants.  Imponent pel seu aspecte de gran factoria a l’estil de Manchester, va ser projectada per l’arquitecte Claudi Duran Ventosa l’any 1882.
Tecla Sala va fer una gestió molt avançada, una gestió emocional, tenia cura de les treballadores amb molt serveis socials que no eren habituals en aquella època. Tot això explica que a la seva fàbrica tot i els temps convulsos que es van viure a penes hi va haver agitació social.Durant  la Guerra Civil -alguns dels seus familiars van ser assassinats a la ciutat – es va exiliar  a França. Quan va tornar va ser una gran benefactora de la ciutat: va subvencionar la Creu Roja, va construir un col·legi i va donar diners per a la construcció del que avui portà el seu nom. També va pagar la restauració de l’església de Santa Eulàlia de Mèrida, va donar els terrenys per a la construcció d’un camp de  futbol i altres instal-la ions esportives… Poc després de la seva mort, que es produí el 1973, la fàbrica va ser tancada i  posteriorment esdevingué un espai cultural.

 

Clotilde Cerdà i Boix (Barcelona 1861- Santa Cruz de Tenerife,  1926) era filla repudiada de l’arquitecte Idelfons Cerdà ( sembla ser que va néixer d’un afer extramatrimonial de la mare, Clotilde Bosch, una dona lliure i progressista) Tot i així, va iniciar junt amb la progenitora una vida de viatges arreu del món, ben prematurament excel·lí com a concertista d’arpa amb el pseudònim d’Esmeralda Cervantes i esdevingué activista sociopolítica defensora de les dones i l’abolició de l’esclavitud. A Cuba va significar-se a favor de la independència, cosa que l’enemistat amb els centres de poder. De retorn a Barcelona, amb 24 anys obrí una Acadèmia de Ciències, Arts i Oficis per a la dona amb seu a les golfes del Gran Hotel Continental a  Rambla de Canaletes, n. 10. Aquesta fou una institució pionera dirigida sobretot a dones obreres, però la manca de subvencions la van obligar a tancar dos anys després de l’obertura. Es dedicà posteriorment a ensenyar arpa i piano i, ja casada, s’establí definitivament a Tenerife, on va morir.

He conegut aquesta dona per un article a La Vanguardia escrit amb motiu de l’exposició sobre el personatge al Palau Robert Clotilde Cerdà/ Esmeralda Cervantes, una donant davant d’una època 

L’exposició (22 de juliol- 4 d’octubre, sala 2) té com a comissària la professora de Filosofia de la Universitat de Barcelona Lorena Fuster i pretén recuperar la figura d’una extraordinària concertista d’arpa, compositora, escriptora i activista en defensa dels drets de les dones i dels sectors més explotats, compromesa amb l’abolició de formes de violència del seu temps: la guerra, la dominació, l’esclavatge i la pena capital. Amb l’exposició es vol  reivindicar la necessitat de continuar recuperant el llegat oblidat de Clotilde Cerdà que abasta des de la composició d’obres musicals fins a l’escriptura d’assajos i articles, com també activitats d’editora i directora de revistes culturals i literàries i encara, com diu Fuster, posar de manifest la seva perspectiva filosòfica pionera. El rescat actual de Clotilde Cerdà comença amb la troballa d’un àlbum (360 documents: fotos, diplomes, poemes, il·lustracions, cartes…) que la Biblioteca de Catalunya va adquirir a un antiquari de Naumburg (Alemanya).

A una illa interior de Barcelona a la qual s’hi accedeix des del carrer Marina hi ha un jardí que porta el seu nom, però ella segueix sent una gran desconeguda. La placa que du el seu nom és tan deteriorada com el seu record.

Gràcies a la pel·lícula Milada he conegut la història d’aquesta dona txeca que va morir per la defensa de la llibertat del seu país.

Milada Horáková va néixer a Praga el 1901i ben aviat es va caracteritzar per les seves idees progressistes. El 1929 va entrar al Partit Socialista Nacional Txec i sobretot va lluitar  per la igualtat de les dones; va esdevenir una persona clau del Consell  Nacional Femení. Durant  l’ocupació  alemanya en els anys de la Guerra Mundial va col·laborar amb els moviments de resistència al nazisme i, a través del Consell Nacional Femení, va organitzar un socors social; per això va ser empresonada juntament amb el seu marit. Va passar diversos anys en diferents presons i un camp de concentració. Amb l’alliberament va remprendre les seves acticitats polítiques i fins i tot, el 1947 va fundar un  diari femení,  Vlasta, que actualment segueix publicant-se. Després del cop  d’estat comunista de febrer  de 1948, va  dimitir com a parlamentària, però va seguir col·laborant amb els opositors amb el nou règim dictatorial.  Tot i que va poder abandonar el país, s’hi va quedar per a lluitar per la llibertat fins que el setembre de 1949 va ser arrestada i acusada  d’espionatge i conspiracions per a la caiguda del règim. Després d’una confessió sota tortures i un procés fraudulent el 8 de maig de 1950 va ser condemnada a mort amb tres dels seus col·legues.

Va ser la primera dona, mare d’una adolescent de 17 anys, que va morir víctima d’un procés polític ( des de l’any 1948 a 1960 es comptabilitzen 234 víctimes polítiques a Txecoslovàquia) i ha esdevingut,  gràcies a la seva  fermesa i convicció en els seus ideals, símbol  de la resistència contra el règim  comunista.

Acabo de llegir l’autobiografia de Nadia Murad Jo seré l’última (2017) i encara tinc el cor encongit. No només per allò que va patir ella sinó també perquè s’hi narra la història d’un genocidi, el del poble yazidita del qual tan poc coneixement en teníem. Els yazidites vivien al Sinjar iraquià (a 60 km al nord-oest de Mossul ) fins a l’arribada dels gihadistes ( musulmans  sunnites de línia dura) de l’autoanomenat Estat Islàmic, que  van assassinar els homes i segrestar les dones per convertir-les en esclaves sexuals. Per als combatents de Daeix  (EI en àrab) i la seva interpretació  ultra  de l’islam, els yazidites són heretges, adoradors del dimoni. Els creients d’aquesta religió esotèrica ancestral creuen en el Déu únic i en el cap dels àngels representat per un paó; el seu lloc sagrat és Lalish, al kurdistan iraquià. ) Parlen kurd.

EI va arrasar Kocho, poblet proper a Sinjar, el 4 d’agost de 2014. Van matar tots els homes adults ( molt pocs van poder fugir a les muntanyes) i es van endur els nens petits per fer-los nens soldats i les noies i dones per a vendre-les com esclaves sexuals. Els van obligar a convertir-se a l’Islam, els van obligar a resar. Els tractaven com a animals. Tant la Nadia, nascuda el 1993, com la Lamiya Aji Baixar, del 1998, van ser “sabiyya” ( esclava) de membres destacats d’EI  durant 20 mesos. Totes dues van poder escapar d’aquest calvari.

Lamiya l’abril de 2016 va aconseguir fugir i durant la seva fugida cap al Kurdistan, en travessar un camp de mines, va trepitjar-ne una i resultà ferida amb greus cremades  a la cara i va perdre l’ull dret. Fou acollida per l’organització iraquiana-alemana Air Bridge Iraq i tractada medicament a Alemanya.   Ara viu a Stuttgart, exerceix com a portaveu de les dones víctimes de la campanya de violència sexual i participa activament en el suport de dones i nens víctimes de l’esclavitud i la barbàrie per part de Daeix.

Nadia va sobreviure a les contínues vexacions durant mesos, va aconseguir fugir gràcies a l’ajuda d’una família musulmana de Mosul i un cop al Kurdistan es va assabentar de la mort de 6 dels seus germans i la seva mare.  El 2017 va publicar la seva autobiografia amb la finalitat de donar veu al seu poble que havia viscut un veritable holocaust i el mateix any va rebre el 37è Premi per la Pau de l’Associació per les Nacions Unides i també el 37è Premi per la Pau a Barcelona; el  2018 li va ser atorgat el Premi Nobel de la Pau juntament amb el ginecòleg congolès Denis Mukwege pels seus esforços per acabar amb l’ús de la violència sexual com a arma de guerra i conflicte armat. Actualment viu també a Alemanya.

El 2016 van rebre, conjuntament, el Premi Sàkharov per la Llibertat de Consciència del Parlament Europeu.

“Els gihadistes van voler robar-nos el nostre honor, però van perdre el seu”, és una de les frases més colpidores que va pronunciar Nadia en el seu discurs davant el Consell de Seguretat de l’ONU a Nova York. És ambaixadora de bona voluntat de l’ONU i lluita a favor de la protecció  de les víctimes del tràfic  de persones. Allà on va repeteix sense descans que més de 3.000 yazidites segueixen actualment desaparegudes i segurament encara en captiveri.

Nascuda a Rotterdam el 1902, ANTONIA BRICO va criar-se a EEUU i  va esdevenir una pianista i directora d’orquestra de renom que, malgrat les traves que va haver d’enfrontar,  va revolucionar el món de la música. Tot i tenir una complicada biografia ( pares desconeguts) va tenir clara la seva vocació com a directora d’orquestra, però en aquell temps aquest camp era prohibit a les dones. Va retornar a Europa i va aconseguir com a mentors cèlebres directors; el 1930, amb 28 anys, Antonia va debutar com a directora, i  va dirigir la Filarmònica de Berlín essent  la primera dona que ho feia. La crítica del concert va ser extraordinàriament bona. Tot i així, de retorn a Amèrica només aconseguí dirigir com a directora convidada i per això va tornar a Europa, on el seu talent era més ben considerat. Va fer una gira amb diverses orquestres de Polònia, Alemanya i els Balcans, fins que el 1932 va tornar als EUA, aquest cop definitivament. Però el clima de l’època era extremadament masclista, cosa que va determinar Antonia a fundar el 1934, la New York Women’s Symphony per reivindicar la dona com a instrumentista i música. Va comptar amb el suport del llavors alcalde de Nova York  La Guardia,  i d’Eleanor Roosevelt, primera dama del país. El 1935 l’orquestra s’anomenà Brico Symphony Orchestra i va funcionar amb èxit. Atès el prestigi assolit va rebre encàrrecs puntuals com a  directora i va realitzar altres treballs remarcables a iniciativa pròpia, però per la seva condició de dona no assolí mai un lloc permanent en una orquestra. L’any 1942, en plena Segona Guerra mundial,  es traslladà a Denver per allunyar-se del clima masclista de Nova York; hi va desenvolupar la seva activitat musical, però el 1945 a ser rebutjada per primera vegada com a candidata a la direcció permanent de la Denver Symphony Orchestra i  va ser sempre ignorada pel fet de ser una dona.  El 1946 tornà a Europa i dirigí a Suècia, Àustria, Holanda, el Royal Albert Hall de Londres i,  convidada per  Jean Sibelius, un festival monogràfic dedicat a la seva música a Hèlsinki. El 1947 va tornar a Denver on un grup de músics amateurs li va oferir la direcció d’una petita formació, Bussinessmen’s Orchestra que fou rebatejada el 1967 com a Brico Bussinessmen’s Orchestra. Va dirigir també la Denver Opera Association, la seva Women’s String Orchestra i la Boulder Philarmonic Orchestra, combinant totes aquestes activitats amb l’ensenyament. Però era una frustració per a ella dirigir només 5 cops l’any fins que el 1971 la cantant de folk Judy Collins va filmar un documental sobre ella, Antonia: a Portrait of the Woman, que posava en evidència la discriminació de gènere que patia Antonia a EEUU en contrast amb la russa  Evgenia Svetlana qui era lliure de dirigir en el país comunista rival dels americans.  Llavors, als seus 73 anys, Brico va saltar a la fama i va aconseguir per fi dos concerts de gran èxit.

Va morir a Denver el 1989

La història d’Antonia Brico és un exemple més del sostre de vidre que ha ofegat molts talents de dones. Ella va lluitar tota la vida per fer-se un lloc merescut en el complicat món de la música clàssica i només al final de la seva vida  se li va començar a fer un lloc entre els grans de la música clàssica del segle XX.
Vaig conèixer la història d’Antonia Brico gràcies al biopic sobre ella De dirigent que es va estrenar l’octubre passat.