Zenobia Camprubí, la gran sacrificada?

A la biografia recentment publicada sobre la dona de Juan Ramon Jiménez Zenobia Camprubía (1887-1956), Zenobia Camprubí. La llama viva (Alianza), de la investigadora Emilia Cortés (Utiel, 1946), la catalana, que sempre havien tingut com a supeditada i sacrificada al marit, apareix per pimer cop com una dona que centra l’interès per mèrits propis. La reivindica com a dona moderna, independent, cosmopolita, compromesa socialment, feminista, escriptora, traductora i empresària.

Nascuda a Malgrat de Mar, a la torre d’estiueig d’uns burgesos barcelonins que vivien primer al Passeig de Gràcia i després a Sarrià, aleshores un petit poble, també passà temporades a Nova York on el seu avi matern va fer una gran fortuna. Posseïdora d’una sòlida formació que li proporcionaren tutors particulars  començà a escriure des de joveneta, molt cops en anglès, contes, articles, diaris,  memòries o evocacions. El 1909 s’instal·là amb la seva mare a Madrid, on va conèixer el poeta Juan Ramon Jiménez (1881-1958),  concretament en una conferència a la Residencia de Estudiantes. Malgrat l’oposició de la seva mare ( ell era un home retret, misantrop i patia depressions) es van casar el 1916. Vivien a Madrid i es dedicaven a la literatura , tot i que ella, molt emprenedora, també a altres negocis com el lloguer de pisos, la decoració, la venda de gabardines angleses i fins i tot va posar una botiga d’Art Popular Espanyol. Des de la Asociación Nacional de Mujeres Españolas de Acción Feminista Política-Económica-Social, va batallar per la igualtat  salarial home-dona. També fou secretària del Lyceum Club Femenino, on coincidí amb Victoria Kent. Durant la guerra, entre moltes altres activitats, es va ocupar de nens orfes.

Retrat fet per Sorolla

També a l’exili va haver d’enginyar-se-les per mantenir-se i aconseguir que el seu marit, cada cop més posseït per la depressió i, a més, malalt de l’estómac, escrivís ajudant-lo sempre. Fins i tot, instal·lats a EEUU va treballar de professora de Literatura. Fou ella qui més treballà per a la concessió del Nobel a Juan Ramon, cosa que tingué lloc el mateix any de la mort de Zenobia per un càncer contra el qual també lluità infatigablement.

La tesi que Cortés sosté al seu llibre és que, contràriament al que havien sabut de Zenobia, que era una dona a l’ombra, ella va decidir lliurement que ajudaria el seu marit. Treballava amb ell, passant a màquina els seus escrits i portant el seu arxiu i publicacions;  molts cops, sabent-lo un gran poeta, l’obligava a seguir creant. Zenobia Camprubí era d’aquelles dones que mai no hagués permès que un home la dominés.

Deixa un comentari