Olvido Fanjul Camín, Elisa Garrido Gracia, Neus Català Pallejà, Braulia Cánovas Mulero, Alfonsina Bueno Vela, Elisa Ricol López, Constanza Martínez Prieto, Mercedes Núñez Targa, Conchita Grangé Beleta, Lola García Echevarrieta i Violeta Friedman, segons l’ordre d’aparició, són les onze dones la història de les quals ha recollit Mónica González Álvarez, periodista, escriptora, guionista de ràdio i televisió, al llibre Noche y niebla en los campos nazis. 
Veritables heroïnes i un exemple a seguir. Dones dispoades a donar la seva vida en defensa de la igualtat, la justícia i la llibertat i van aconseeguir sobreviure a les atrocitats dels camps nazis.
Aquestes onze dones simbolitzen les vides (i les morts terribles ) de les 132.000 dones procedents de quaranta països que van ser sotmeses a fueron càstig i humiliacions en el camp de Ravensbrück. Entre les quals, unes 400 espanyoles.
Nacht und Nebel, en alemany ( Noche y Niebla del títol del llibre) era uno dels estatuts més temuts pels presoners, tant homes com dones. A la jaqueta els posaven la NN, que els identificava i implicava pitjors condicions que la resta: privats de libertat, sense comunicació amb l’exterior, sense cartes als familiars, poc menjar, pitjors i més durs treballs i un destí terrible, la càmera de gas. Dues dones de les ressenyades portaven NN: Alfonsina Bravo Vela i Lola García Echevarrieta, les quals, per sort, van sobreviure i no van arribar a les càmeres de gas.
Amb el llibre de González Álvarez podem conèixer la infantesa i juventut de les onze dones, la seva procedència familiar, els records que van deixar en els seus fills i nets, el que van dir o van deixar escrit. També, al final, apareixen més de 150 fotos personals (des de la infantesa a la vellesa), documents històrics com els carnets de la resistència, les fitxes de presoneres del camp, les cartes de deportada resistent, carnets de combatent, dibuixos fets a la presó…
Fets comuns a totes les històries són el desig d’aferrar-se a la vida, la intensa solidaritat entre les companyes de barracot, amb la creació de “famílies” d’ajuda i supervivència; no perdre la conciència política, com quando es negaven a rebre el petit salari a les fàbriques d’armament o no defallir en el sabotatge que practicaven per a alentir la fabricació d’obusos, morters i bales o per tal que fossin defectuoses; no deixar de riure, cantar ni que fos d’amagat o fuixet, rentar-se per lluitar contra la malaltia encara que l’aigua fos escassa o gelada, arreglar-se…
Van superar els interminables i extenuants recomptes, en posició ferma, de vegades nues i a temperaturas sota zero, durant hores; els atacs dels gossos que mataven a mossegades els nens; les pallisses de les guardianes i de les temibles kapos; les terribles “marxes de la mort”, quan recorrien desenes de kilòmetres per fugir dels aliats veient com les companyes anaven morint pel camí; van esquivar les crides dels crematoris; la gana i la malaltia, els terribles experiments mèdics dels doctors Karl Gebhardt i Carl Clauberg… Van sobreviure, però les seqüeles físiques i psicològiques les van acompanyar la resta de les seves vides.
Moltes van patir insomni, tenien malsons, sovint depressió, ansietat, tristesa, seqüeles físiques que van derivar en moltes patologies i malalties … Algunes d’elles com Neus Català, Violeta Friedman, Mercedes Núñez van ser valentes i van dedicar la seva vida a explicar la seva història per tal que no es tornés a repetir. La resta estaven aterrides, la por les va paralitzar, van preferir no parlar i crear un món de fantasia on tot era correcte.
És de destacar el concepte de llibertat que moltes d’elles van expressar i transmetre als seus fills: llibertat és tenir un món sense injustícies, un món on no hi hagi guerres, on la gent no passi gana … Algunes van seguir lluitant després contra el franquisme, a favor dels drets humans…
Per tot això, elles, actualment, són d’actualitat.