A principis del segle XX, una actuació arqueològica a Soløyjar (actualment comtat d’Innlandet, 
Noruega) va posar al descobert una necròpolis; una darrera investigació de l’any 2017 ha revelat que el cos pertanyia a una dona jove de 18 o 19 anys: la guerrera vikinga de Soløyjar. Amb la tècnica de reconstrucció facial, podem contemplar en la seva autèntica aparença. Tot i que la reconstrucció no és precisa al 100%, sí es pot establir que tenia els cabells ondulats i clars, els ulls blaus, la pell blanca, el front vertical, el nas estret i petit, la cara ampla i arrodonida, i la barbeta prominent; un prototipus de la dona vikinga de l’any 1000. A la part frontal del crani té una ferida de naturalesa bèl·lica, segurament per impacte d’un objecte contundent com ara l’empunyadura d’una espasa o d’una destral o per la fulla metàl·lica d’un d’aquests dos instruments. Tot i que sembla que aquesta ferida no fou la causa de la seva mort, segurament va patir una agonia lenta i perllongada.
A la societat escandinava de l’any 1000 les dones jugaven un paper de relativa igualtat respecte l’home; van exercir, en peu d’igualtat, activitats que al sud d’Europa estaven reservades exclusivament al gènere masculí: eren propietàries agroramaderes, comerciants, navilieres, i … guerreres! Per exemple, Freydis Eriksdottir, filla d’Erik el Roig, amb tota probabilitat va ser la primera persona originària d’Europa que va posar els peus al continent americà (segle XI). Però, pel seu aixovar de guerrera, no sembla que Soløyjar pertanyés a l’oligarquia; és per això que els historiadors del món víking, més allà de creure en una vocació personal, afimen que algunes dones (encara no sabem si poques o moltes) es militaritzaven professionalment per evitar un matrimoni forçat o la misèria generalitzada. Probablement va imaginar que embarcaria cap a mars enllà a la recerca de riquesa i de prestigi. Malauradament, va trobar prematurament la mort i els seus somnis es van evaporar.