L’alacantina Joana Concepció Francés de la Campa ( 1924-1990) va patir un franquisme que impedia les dones tenir èxit en l’esfera pública i les 4reduïa a tasques subalternes i a l’entorn de la llar. Tot i així, quan ca començar a despuntar va ser utilitzada pel règim, per mostrar a l’ estranger la vitalitat de la pintura espanyola. Va ser inclosa a la Biennal d’Alexandria de 1959 i a la de Venècia de 1960, va participar a la col·lectiva del Guggenheim Museum de Nova York ( Before Picasso; after Miró ), també de 1960, i a la de la Tate Gallery de Londres de 1962 ( Modern Spanish Painting ), però ben aviat va ser bandejada, ja sigui per la seva relació amb el pintor ja reconegut Pablo Serrano, vint anys més gran, o bé per la seva pintura tendent a la introspecció i contemplació, en franca contradicció amb l’informalisme dels artistes contemporanis com Tàpies i Saura, que s’impregna de valors com la força bruta i l’heroïcitat. El 1957 s’uneix al grup El Paso, que constituïa l’avantguarda de la pintura espanyola, però un any més tard n’és expulsada, juntament amb Manuel Rivera. En solidaritat, també Serrano va sortir del grup. Sempre han estat silenciats els motius de l’expulsió. Algú apunta que Saura, qui pretenia Francés, va sentir-se incomodat quan ella el va rebutjar.
Ara la galeria Mayoral de Barcelona recupera l’obra d’aquesta artista silenciada i ens ofereix 14 obres seves dels anys 1958-1961, del període informalista. La trajectòria posterior d’aquesta pintora tan oblidada pels grans museus nacionals s’allunya de l’informalisme i s’acosta a una nova figuració.
Benvingudes iniciatives com la de la galeria Mayoral perquè ens ajuden a desentranyar el masclismeimplícit en l’art i, paradoxalment, també en artistes avantguardistes.