Autor: Carme Torrijos

Descobrim una pintora oblidada: Juana Francés

L’alacantina Joana Concepció Francés de la Campa ( 1924-1990) va patir un franquisme que impedia les dones tenir èxit en l’esfera pública i les 4reduïa a tasques subalternes i a l’entorn de la llar. Tot i així, quan ca començar a despuntar va ser utilitzada pel règim,  per  mostrar a l’ estranger  la vitalitat de la pintura espanyola. Va ser inclosa a la Biennal d’Alexandria de 1959 i a la de Venècia de 1960, va participar a la col·lectiva del Guggenheim Museum de Nova York ( Before Picasso; after Miró ), també  de 1960, i a la de la Tate Gallery de Londres de 1962 ( Modern Spanish Painting ), però ben aviat va ser bandejada, ja sigui per la seva relació amb el pintor ja reconegut Pablo Serrano, vint anys més gran, o bé per la seva pintura tendent a la introspecció i contemplació, en franca contradicció amb l’informalisme dels artistes contemporanis com Tàpies i Saura, que s’impregna de valors com la força bruta i l’heroïcitat. El 1957 s’uneix al grup El Paso, que constituïa l’avantguarda de la pintura espanyola, però un any més tard n’és expulsada, juntament amb Manuel Rivera. En solidaritat, també Serrano va sortir del grup. Sempre han estat silenciats els motius de l’expulsió. Algú apunta que Saura, qui pretenia Francés, va sentir-se incomodat quan ella el va rebutjar.

Ara la galeria Mayoral de Barcelona recupera l’obra d’aquesta artista silenciada i ens ofereix 14 obres seves dels anys 1958-1961, del període informalista. La trajectòria posterior d’aquesta pintora tan oblidada pels grans museus nacionals s’allunya de l’informalisme i s’acosta a una nova figuració.

Benvingudes iniciatives com la de la galeria Mayoral perquè ens ajuden a desentranyar el masclismeimplícit en l’art i, paradoxalment, també en artistes avantguardistes.

Una dona anomenada directora de la Guardia Civil

María Gámez ( San Lúcar de Barrameda, 1969), subdelegada a Màlaga del govern, ha estat anomenada directora de la Guardia civil. És considerada una experta en assumptes jurídics.  Ha treballat per la recuperació  de la memòria històrica, especialment  la relacionada amb dones, sobretot, la de Victoria Kent, que va set la primera dona a entrar en un Govern  d’Espanya el 1931 com  directora general de Presons. Sempre assisteix a les manifestacions o concentracions feministes.

El seu nomenament és a l’alçada del que va suposar el de Carme Chacon com a ministra de Defensa el 2008.

Esperem que aquest nomenament es tradueixi en una milloria de la situació de les dones en un cos on sempre han estat discriminades

Ha mort l’escriptora Isabel-Clara Simó

L’escriptora d’Alcoi, que patia esclerosi des de feia uns anys, ha mort aquesta matinada als 76 anys a Barcelona, la ciutat on residia. La seva trajectòria literària i personal ha estat marcada pel compromís amb els Països Catalans.  Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2017 i considerada la degana de les lletres catalanes, Isabel-Clara Simó deixa un extens llegat, integrat per més de 50 llibres, que ha contribuït a normalitzar i enriquir les lletres catalanes.

A l llarg de quatre dècades, ha conreat tota mena de gèneres a més de la novel·la, com ara la poesia, l’assaig, els relats, l’articulisme o els guions radiofònics. La seva obra ha estat traduïda a deu llengües. Alguns dels seus títols més celebrats són  Júlia (1983),  La salvatge –que va guanyar el premi Sant Jordi el 1993–,  el recull de relats Dones ( 1997), Amor meva (2010), Homes (2010),  Els invisibles (2013) o  Jonàs (2016), ambientada en l’actualitat a Barcelona i Nova York. Les seves dues últimes novel·les publicades el 2019 són Prime time. Irreverències i La sarbatana. 

A més del seu compromís amb  la llengua catalana i la llibertat, sempre va lluitar per la millora de la situació de les dones i la infància.

Amb la lectura, o relectura de les seves obres sempre perviurà en la nostra memòria.

La revolta de les dones de 1918

Vosaltres a casa!… A rentar els plats i a cuidar la mainada!. L’Esquella de la Torratxa

El gener de 1918 la pujada dels preus la pujada dels preus dels productes bàsics, com el carbó i el blat, va provocar una manifestació protagonitzada exclusivament per dones que va provocar assalts als comerços i la declaració de l’estat de guerra a Barcelona. El dia 10, Amàlia Alegre, una barcelonina del carrer de l’Om, a prop de les Drassanes —en ple barri de l’actual Raval, llavors Districte V—, va penjar un cartell convocant les dones per marxar fins a Govern Civil i exigir una baixada del preu del carbó. Alegre no era una dona anònima, sabia que la seva iniciativa tindria èxit, darrere tenia una formació política, el Partit Radical que acabava de guanyar les eleccions a l’Ajuntament de Barcelona. La revolta fou exclusivament de dones ( van fer fora els homes que volien  sumar-s’hi) i va durar 16 dies fins a la declaració de l’estat de guerra.

El context és el de la I Guerra Mundial, Espanya havia esdevingut el graner d’Europa. Era un moment de bonança, els salaris havien pujat, però també els preus dels productes bàsics, la Junta de Proveïments que marcava els preus d’aquests articles de primera necessitat, per diversos interessos econòmics i polítics,  no vetlla com cal per mantenir aquests preus als comerços.

La primera manifestació va aplegar 500 dones, i les següents  es van anar fent grans a mesura que el temps passava. La prohibició de la participació dels homes s’explica pel temor que el sindicat monopolitzés la revolta ( els homes estaven molt més sindicats que les dones). Ben aviat l’acció es va anar radicalitzant amb l’entrada de dones vinculades a la CNT i d’altres barriades. Les dones exigien preus més baixos i els comerços es van plantar i s’hi negaren. Van començar els assalts als comerços i tot va sortir de mare. Finalment, a l’altra banda, també l’administració es radicalitzà. Va declarar l’estat de guerra i va treure l’exèrcit al carrer.

Potser la revolta de 1918 no tingués caràcter feminista, perquè les reivindicacions de les dones no ho eren. Però van ser unes manifestacions liderades i protagonitzades exclusivament per dones cosa ja prou excepcional.

Primeres víctimes de violència masclista 2020

La Mònica, una dona de 28 anys i la seva filleta Ciara de 3 van ser assassinades pel company i pare de 27 anys al seu domicili d’Esplugues de Llobregat el mateix dia de Reis. Les va ofegar i després d’intentar suïcidar-se va trucar la policia. Segons les investigacions de la policia catalana, arran dels testimonis de l’entorn familiar de la víctima i del presumpte assassí, l’home no havia acceptat que ella se’n volia separar.

Lamentem aquestes morts com la de les 55 dones de tota edat i condició que van morir a mans de les seves parelles o exparelles l’any 2019.

Això és violència masclista i cal eradicar-la, malgrat que alguns no vulguin acceptar el terme. I per cert, l’homicida de les dues últimes víctimes és de nacionalitat espanyola, com la majoria dels autors de les morts de l’any passat. No fem cas d’informacions volgudament fal·laces.

El violador ets tu

Vuit  diputades de l’oposició laica del Parlament turc  van cantar ahir dissabte l’himne feminista xilè El violador eres tu per tal de retre homenatge a les víctimes de la violència contra les dones i protestar per la detecció de set manifestants en una multitudinària mobilització que va tenir lloc la passada setmana a Estambul. Tot i que el Govern  turc va aprovar fa  set  anys una llei específica, les organitzacions feministes denuncien el fracàs  en la seva aplicació. L’any passat  van morir  281 dones a mans de les seves parelles o exparelles a Turquia, segons les dades oficials, una xifra que diversos col·lectius fan pujar a  un total de 440.

Per rebutjar els atacs a les dones el col·lectiu feminista xilè LasTesis (fundat per les joves Dafne Valdés, Paula Cometa, Sibila Sotomayor i Lea Cáceres) va viralitzar la setmana passada una ‘performance’ que s’ha estès per tot el món. ‘Un violador en tu camino’ o ‘El violador eres tú‘ és un ball  feminista que consisteix a embenar-se els ulls i realitzar una coreografia amb frases contundents contra la violència masclista.

Xile

L’estrofa que tothom se sap ha estat  traduïda a molts idiomes: “Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eras tú, el violador eres tú: los jueces, el Estado, el presidente”. “Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. Y la culpa no era mía ni dónde estaba ni cómo vestía. El violador eras tú. El violador eres tú. Los jueces. El Estado. El presidente”. A tota Amèrica llatina s’ha escoltat l’himne; a  Mèxic DF més de 2.000 dones  a la plaça Zócalo  s’ha  acabat la seva interpretació amb consignes com:  “Nunca más silencio” o “Vivas las queremos”. També a Barcelona i Madrid desenes de dones s’han reunit i entonat l’himne amb la voluntat d’agermanar-se amb les feministes xilenes. Un gesto que s’ha repetit a París, Berlín o Londres, tant  en castellà com  en els idiomes principals d’aquests països.

Lleida

A Tarragona l’himne  s’ha interpretat per primera vegada en català. Més d’una cinquantena de dones i joves s’han aplegat davant de l’Ajuntament tarragoní i, repetint el ritual del fenomen mundial, s’han tapat els ulls amb mocadors negres i han corejat la cançó. L’himne revolucionari  s’ha escampat per tot Catalunya.

 

Marie de Régnier, una dona lliure

La novel·lista, poetessa i dramaturga francesa Marie de Heredia, qui firmava les seves obres com  Gérard d’Houville (o també Gérardine, fou coneguda com Marie de Régnier després del seu matrimoni amb Henry de Régnier. Va néixer el a París i va morir el  Suresnes.

Era una dona dotada de gran bellesa i una personalitat  vital i  inquieta, tot això l’hauria portat a dur una vida sentimental i familiar agitada: va tenir diversos amants entre els quals Pierre Louÿs (pare natural del seu fill ) i Gabriele D’Annunzio.

La seva primera novel·la, L’Inconstante (1903), li reportà un gran èxit i l’encoratjà a seguir publicant.   El 1918 li va ser atorgat el Gran premi de literatura de l’Acadèmia francesa.

S’estrena properament una pel·lícula sobre Marie de Régnier. Una biografia que reivindica la vida lliure d’aquesta dona que va experimentar el sexe i el gaudi del cos, Curiosa

Condemna exemplar per una violació en grup

L’Audiència de Burgos ha imposat una pena de 38 anys de privació  de llibertat als exjugadors de La Arandina CF. C.H., C.C.S. ‘Lucho’ i V.V.R.’Viti, han estat condemnats a penes que sumen 114 anys com  autors de l’agressió  sexual sobre una menor de 16 anys (els fets van tenir lloc el 2017, quan la menor, llavors de 15 anys, va anar al pis  que els tres joves compartien a la localitat burgalesa d’Aranda de Duero).  Les penes es corresponen a l’aplicació  de la doctrina de la cooperació  necessària: cadascun dels acusats és condemnat com a autor pels fets realitzats per ell mateix i com a cooperador per allò realitzat pels altres. Es  fixa una indemnització  de 50.000€ de la qual respondran en forma conjunta i solidària tots els acusats.

El màxim  compliment  de la pena de presó es fixa en 20 anys, segons el que disposa el Codi  Penal. Els  possibles recursos seran resolts per la Sala del  Civil i Penal del TSJCyL.

Aquesta és una sentència exemplar que imposa penes més altes que les de la Manada, cosa per la qual cal congratular-se; però no hem de perdre de vista que s’estan reiterant violacions grupals cosa que no ens hem de cansar mai de condemnar. Avui mateix llegim als diaris que dos homes de 19 i 22 anys han estat detinguts a Manresa acusats per la violació d’una menor a la qual haurien drogat i un tercer individu es troba en recerca. Els fets es van produir el passat  17 de novembre. Aquesta mateixa setmana, els Mossos d’Esquadra van detenir altres dos homes també  a Manresa per violar presumptament  dues noies, una d’elles menor d’edat. Els fets van tenir lloc dilluns 9 cap a les 20.00 hores, quan  una de les noies va saltar per la finestra d’un  primer pis  d’un edifici ocupat del barri antic de la població, per fugir del seu agressor.

Lady Anne Blunt, una dona apassionada pel desert

La primera dona que va creuar el desert d’Aràbia fou Lady Anne Blunt, neta del poeta romàntic Lord Byron i filla d’Ada Lovelace (considerada la primera programadora de la història). La vida d’aquesta dona fou apassionant. Ja de ben petita fou una alumna avantatjada,  parlava diversos idiomes, pintava i tocava el violí; era una dona intel·ligent i culta que parlava de filosofia, literatura o del món àrab amb entusiasme. Als 29 anys va conèixer, a Florència, qui esdevindria  el seu marit,  sir Wilfrid Scawen Blunt, un poeta enamorat d’Orient. L’any 1869, el matrimoni va començar un llarg viatge per Àfrica del Nord i el Pròxim Orient on varen adoptar els costums i la vestimenta dels beduïns, amb qui viatjaren a llocs com el Sinaí. Van perfeccionar l’àrab i el 1877, ja amb una filla,  hi van tornar. Van conèixer ciutats com Alepo, Bagdad, Palmira, Damasco i Beirut. Acabat aquest viatge, Lady Anne va començar a escriure ‘Les tribus beduïnes de l’Éufrates’, però dos anys després començaven una nova ambiciosa aventura: creuar el desert Nefud. Arribaren a la ciutat de Hail. Lady Anne fou la primera dona occidental que va trepitjar aquella ciutat. Després d’una temporada a Anglaterra on va escriure sobre els seus viatges es van establir a prop de la ciutat d’El Caire, i es dedicaren a una altra de les seves passions: la criança de cavalls. Farta de les infidelitats del seu marit, que fins i tot va portar a viure amb ell una de les seves amants, Lady Anne Blunt es va separar i s’instal·là a una propietat que va comprar a la capital egípcia, on va viure la resta de la seva vida. Va morir el 15 de desembre de 1917.