María Soliña (Cangas de Morrazo, Pontevedra, 1551) era una pescadora i terratinent torturada i acusada de bruixeria per l’església per a prendre-li els béns. Una òpera recupera la figura d’aquesta llegendària dona que fou jutjada per la Inquisició sota falses acusacions en un procés impulsat pel poder burgès i eclesiàstic de Cangas, després que veiés perillar la seva autoritat amb l’assalt dels que berberiscos. Soliña va morir posteriorment a 1621. Com que no se’n coneixen detalls i no se sap on fou enterrada, la llegenda ha creat la no mort de Maria Soliña.
Tot i que la causa real fou la seva riquesa material en una època difícil per a nobles i burgesos , l’acusació oficial davant el Tribunal del Sant Ofici de Compostela fou de bruixeria. Es basaven en els continus viatges de Maria, a la nit, a la platja, al lloc on el seu marit i el seu germà havien mort lluitant contra els turcs. Resava perquè el mar li tornés els seus cossos. Malgrat que no era rica de naixement, posseïa bens i drets, dels quals fou desposeïda als setenta anys quan, sota tortura, es va veure forçada a confessar per lliurar-se del martiri. Va ser jutjada i condemnada juntament amb altres 9 dones, totes elles en relació a la bruixeria. Per dissimular el seu propòsit de prendre’ls els béns, algunes de les dones eren “pobres de solemnitat”, totalment desamparades, per haver quedat vídues després dels sucessos de 1617. Moltes van morir i d’altres, com la mateixa Soliña, van haver de viure l’oprobi pels carrers de la seva població essent ella concretament condemnada a dur durant sis mesos l’hàbit de penitent que la marcava com a bruixa proscrita.
La doctora en Filosofía Chis Oliveira Malvar sosté que la caça de bruixes va respondre a “una política de control social” i a una “violència institucionalitzada, sistemàtica i estructural contra les dones de caràcter exemplarizant: matar algunes per a espantar-les totes“. És considerat com “el més gran feminicidi” de la història, malgrat no ser d’interès entre els especialistes. En els segles XVI i XVII en van ser objecte les dones que el poder veia transgressores. Dones soles, coneixedores de la medicina tradicional, solteres o vídues, dones sàvies que no eren al servei de cap home. No eren útils al sistema i, a sobre, donaven mal exemple i resultaven subversives per a l’ordre social. La ignorància presidia la vida quotidiana, i la màgia, la fetilleria i el sobrenatural, no controlats per la religió, eren una amenaça. Actualment, des del feminisme, sabem que les bruixes van ser dones amb poders fruit de la seva intel·ligència i coneixements. Dones no domesticades, independients, llevadores, curanderes i de vegades visionàries, dones valentes que transmetien els seus coneixements de generació en generació. La bruixa és una icona feminista, símbol de l’alliberament. Sempre lligada a allò subversiu que no es doblega a les normes convencionals. Totes som bruixes, perquè totes som les netes d’aquelles que van cremar i de les que no van poder cremar.
I tornant a Maria Soliña, aquest personatge llegendari motiu d’orgull local, va inspirar cinc segles després el dramaturg Xosé Manuel Pazos, qui va escriure una obra teatral sobre la qual es basa el músic Nacho Mañá per a compondre una òpera que fusiona el gènere clàssic amb el folklor gallec i que es durà a escena a l’Auditori de Cangas els dies 8 i 9 de maig.
La soprano Carmen Durán i presidenta de l’associació cultural O Muíño da Coutada, qui donarà veu a la protagonista la considera una víctima del seu temps, una dona valenta i revolucionària. Però a ella no li interessa la versió que va fer famosa aquesta dona el poeta Celso Emilio Ferreiro, la de l’imaginari col·lectiu, sinó la d’aquesta òpera on ella llegeix i usa la poesia com a arma i es defensa. Està convençuda que actualment encarna totes les dones que han patit abusos de poder al llarg de la història.
María Soliña. Ópera nun acto és un espectacle escènic que fuig de qualsevol classificació convencional i que potser podria batejar-se sota el nom d’òpera folk gallega.