La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per les diferències entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries actuacions musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els negres són les sobres en el guisat de la vida.
Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.
Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.
Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau per a l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”. Va ser resignificada en els 60 amb els lmoviments de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.