Homes morts per les seves parelles

Al diari El País podem llegir un reportatge sobre  la mort de 32 homes a mans de les seves parelles femenines  o masculines en els últims 5 anys  a tot l’Estat.

Pocos, pero también víctimas

En aquest mateix període de temps han estat registrades  335 morts de dones. De les 130.000 denúncies de mitjana anual, només  el 2% correspon  a l’home. Els experts recorden que per a  un home encara resulta   més humiliant  que per a una dona reconèixer que la seva parella li pega i que li té por. Fins i tot, el seu entorn els entén menys. En algunes ocasions la  mort es produeix després de molts anys de maltractament d’ ells  cap a la dona,  en aquests  casos les dones condemnades rebaixen la pena per haver estat víctimes de maltractament.

Una altra víctima de violència masclista

El succés va tenir lloc divendres 8 de juny a l’Hospitalet de Llobregat, al barri de Santa Eulàlia. Un home de 73 anys ha llençat pel balcó d’un dotzè pis la seva dona de 70. Sembla ser que estaven discutint, però els veïns no refereixen episodis anteriors de violència ni hi havia cap denúncia prèvia. Amb aquesta ja són 9 les dones catalanes mortes per violència masclista en el transcurs de l’any i 20 al conjunt de l’ Estat espanyol.

Nova condemna de lapidació

Aquest cop és a Sudan. La noia, d’edat no determinada però que podria ser menor, va admetre els fets després que un germà l’apallissés i és  a la presó d’Ondurman des del 22 d’abril. L’home amb el qual va cometre adulteri ho va negar tot i és en llibertat.  Abdallah fou  sentenciada a morir lapidada, després  que el jutge la considerés culpable de zina o relació  sexual il·lícita amb un home que no era el seu marit , segons  la llei  islàmica. Actualment, Abdallah, que està  obligada a portar  grillets que dificulten que pugui tenir cura del seu nadó  espera que el tribunal resolgui  un recurs d’apel·lació interposat  per un grup  d’ advocats que s’ han  involucrat desinteressadament  en el cas . El jutge té fins a mitjans de juliol per donar una resposta. Si el tribunal rebutgés aquesta apel·lació, els advocats encara podrien recórrer a la Cort Suprema del país.   Amnistia Internacional (AI) ,    Human Rights Watch (HRW) i  altres organitzacions internacionals defensores dels drets humans han condemnat la sentència i demanen a les autoritats sudaneses que l’anul·lin.  No és la primera vegada que Sudan condemna  una dona  a morir lapidada per un crim  d’aquest tipus, i  en tots els casos anteriors els tribunals van anul·lar les sentències tot i que ara la situació  política és ben  diferent;   des de la separació  de Sudan i  Sudan del Sud, la discriminació  de  les dones és  més severa.

Womens’s Link Worldwide

WOMEN’S  LINK és una organització internacional de drets  humans, sense ànim de lucre,   que treballa perquè la justícia amb perspectiva de gènere sigui una realitat a tot al món. Fou fundada el 2001. Actualment  té  oficines regionals a Europa (Madrid, Espanya) i  Amèrica del sud  (Bogotà, Colòmbia), amb  possibilitat  d’ operar en diferents llocs del món, en anglès i espanyol.

En una de les notes de premsa de la seva pàgina web podem llegir que l’organització ha denunciat  Espanya al   Tribunal Europeu de Drets  Humans per negar protecció  a Leticia, una jove  llatinoamericana víctima de trata de dones amb  fins d’ explotació  sexual que va entrar a Espanya en situació  irregular i  internada al Centro de Internamiento (CIE) d’ Aluche (Madrid) per ser deportada, sense  que en cap  moment  se investiguessin les seves   circumstàncies.
La directora Executiva de l’organització,  Viviana Waisman, a  la presentació  de  l ‘informe Mujeres en los CIE: Realidades entre rejas’ en el qual es documenten les violacions dels drets humans i la discriminació per raó de gènere als qual es veuen sotmeses les immigrants recloses als Centros de Internamiento de Extranjeros (CIE) a  Espanya, especialment  les víctimes de trata.

Carme Riera neteja la RAE

El diumenge 27 de maig el diari El País publicava una  entrevista de Karmentxu Marin a l’escriptora i filòloga CARME RIERA, nova acadèmica dins la Real Academia de la Lengua ( on només hi ha 6 dones a les 46 cadires i ara  per ara és tan sols la vuitena dona en els tres segles d’història de la institució ) Vam poder  llegir al mateix diari la notícia del seu nomenament el dia 22 d’abril  La escritora Carme Riera, sexta mujer en la Real Academia.

La fotografia que acompanya  l’entrevista esmentada és  la de tota una senyora acadèmica llustrant  els vidres de l’acadèmia amb un cubell i un fregall amb sabó. D’acord que el lema de la institució és “FIJA, LIMPIA Y DA ESPLENDOR” ( en el segle XVIII el intel·lectuals que la van fundar es van proposar “Fijar los vocablos, limpiar la lengua de  malos usos  y dar esplendor al idioma). Però perquè ho ha de fer de forma tan literal la nova acadèmica? Us imagineu la mateixa fotografia, però  d’un nou acadèmic masculí?   JA N’HI HA PROU.  Critico tant el diari com  la mateixa Riera que s’ha deixat fotografiar d’aquesta manera.

A propòsit de tot plegat,  Esther Forgas (Catedrática de Lengua española de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona) escriu la carta següent:

Carme Riera fregando en la RAE

¿A nadie le ha sorprendido/indignado  la “gracieta” de El País” del domingo 27 de mayo fotografiando a Carme Riera ataviada de cubo y estropajo limpiando los cristales de la RAE?

Me sorprende e indigna que a estas alturas de siglo , con la Ley de Igualdad en vigor, y tras varias décadas de reivindicaciones al parecer estériles, los periodistas de un diario de prestigio como es El País hayan sucumbido a la tentación del chiste fácil basado en el lema “Limpia, fija y da esplendor” de la Real Academia, pero todavía me sorprende/indigna más que Carme Riera, una de las escasísimas mujeres que ha conseguido, por méritos propios, un sillón en la Academia, se preste a tan burdas chanzas, cultivando  y reforzando con su imagen  uno de los más innobles estereotipos de género: el de la mujer que entra a formar parte de una institución como fregona, es decir, como señora de la limpieza y no precisamente  de la limpieza y esplendor  del idioma, como le correspondería, sino de los cristales de la docta.

Y no se me diga que miro exclusivamente con anteojos de género la realidad –que lo acepto con gusto y orgullo- ya que el detalle es tan explícito que incluso hiere la inteligencia de los lectores y lectoras del periódico, que ni siquiera ha hecho el ejercicio periodístico de la sutileza tendenciosa a la que nos tienen acostumbradas los medios.

¿Qué opinarían quienes creen que hablar de humillación de género es sacar las cosas de quicio si hubiera entrado en la RAE un escritos hispano de raza negra (que, por cierto, los hay y buenos) y saliera en la fotografía el recién elegido limpiándole las botas al director de la RAE?  Se justificaría de igual manera la gracia en razón del lema académico, pero estoy segura al cien por cien que tal fotografía no llegaría a publicarse jamás en  El País.

Es más, sabemos que la mejor manera de descubrir el sexismo oculto o  explícito de cualquier situación es jugar al contraejemplo: ¿a alguien se le ocurriría pedir en su momento a don José Manuel Blecua, actual director de la RAE que posara después de su nombramiento armado de una fregona y cubo sacando lustre a los suelos del venerable edificio?

Pues eso, no hay nada más que decir.