Avui
he conegut la figura de MARINA GINESTÀ, miliciana membre de la joventut comunista catalana que es va fer famosa per una fotografia del fotògraf alemany Hans Gutmann (que va castellanitzar com Juan Guzmán) a la terrassa de l’Hotel Colón, on es va establir una oficina d’allistament. Aquell 21 de juliol de 1936 Marina tenia 17 anys i no tenia intenció d’anar a la guerra. Com ella mateixa va afirmar: És una bona foto, reflecteix el sentiment que teníem en aquell moment […] Diuen que a la foto tinc una mirada captivadora. És possible, perquè convivíem amb la mística de la revolució del proletariat i les imatges de Hollywood, de Greta Garbo i Gary Cooper.
Marina Ginestà i Coloma (Tolosa, 29 de gener de 1919 – París, 6 de gener de 2014) fou una periodista i traductora catalana. Era filla de sindicalistes: Bruno Ginestà, secretari del comitè d’enllaç CNT-UGT de Catalunya, i Empar Coloma, membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperativista. La seva àvia materna, Micaela Chalmeta, va ser una pionera del feminisme i del cooperativisme a Catalunya.
El 1930 la família es va traslladar a Barcelona i aviat Marina va entrar a formar part de les joventuts comunistes. Defensora activa de la causa republicana, durant la Guerra Civil va treballar com a periodista de diversos mitjans de comunicació republicans, així com de traductora del corresponsal del diari soviètic Pravda. Va ser intèrpret de Mikhaïl Koltsov, corresponsal del diari soviètic i agent de Stalin a Espanya. La derrota del somni republicà la va sorprendre a Alacant des d’on, després de dos mesos d’empresonament, va aconseguir fugir de l’Espanya franquista. Amb l’ocupació nazi de França va abandonar Europa rumb a Mèxic, però el seu destí final va ser la República Dominicana on es va casar amb el seu primer marit, al qual va conèixer en el viatge. El 1946 es va veure obligada a abandonar el país per la persecució del dictador Rafael Trujillo i, després de recalar a Veneçuela amb els seus pares, el 1952 es va casar en segones núpcies amb un diplomàtic belga, Karl Werck, amb el qual va tornar a Barcelona a la dècada de 1960. Hi va romandre fins a començaments dels setanta (va publicar dues novel·les en català) Posteriorment es va traslladar a París, on va viure fins a la mort.
Ella, com moltes d’altres, és una dona paradoxalment oblidada. Amb voluntat de restituir la seva memòria, la plaça “Dones del 36” de Barcelona, al barri de Gràcia, dedicarà un gran mural a la miliciana antifeixista. També, un dels projectes autogestionats sorgits de l’Ateneu Popular del Fort Pienc: El Rec és la biblioteca popular Marina Ginestà.
LLIBRES DE MARINA GINESTÀ
El 1976, Marina Ginestà va publicar en català la novel·la Els antípodes (ed. Dopesa ), finalista del Premi Joan Estelrich de 1976 i Premi Fastenrath de 1977 en els Jocs Florals de Barcelona. La novel·la, dedicada a Jesús de Galíndez —el rastre del qual, després de ser segrestat a Nova York el1956 per sicaris de Trujillo, es va perdre—, explica la història de dos exiliats catalans en una illa del Carib durant la Segona Guerra Mundial, les angoixes i els seus anhels per retornar.
A En vindran d’altres (1976), l’autora s’ha basat en la història de la seva família a Barcelona. Els inicis del sindicalisme revolucionari català en els primers anys del segle XX… A partir dels records del seu alter ego “Anna” crea una trama que culmina en una descripció vívida dels drames de la vida quotidiana de moltes famílies activistes, treballadors de la Barcelona dels anys 1920, que encara recorden la Setmana Tràgica de 1909. Hi veiem privacions, penúria, vagues, repressió i empresonament; podem reconèixer també certes figures conegudes de l’anarquisme.
La de Marina fou una vida compromesa amb una obra que ens recorda que n’han caigut molts, cèlebres o desconeguts, tots innocents, i que creu que encara que l’anhelada Revolució s’hagi frustrat cal resistir, perquè “després de nosaltres, en vindran d’altres…”
“Tot i així toca aguantar, després de nosaltres, en vindran d’altres”
L’escriptora supervendes britànica enceta una nova tetralogia llenguadociana amb La ciutat del foc. Amb les seves novel·les històriques es proposa fer conèixer la història medieval i moderna del Llenguadoc i alhora fer sortir a la llum el paper que van tenir les dones en aquests conflictes.
Kate Mosse ( West Sussex, 1961) ha enllestit la trilogia medieval del Llenguadoc ( El laberint, Sepulcre i Citadel) i aquesta nova novel·la és la primera d’una tetralogia que passa als segles XVI i XVII en els mateixos escenaris i el rerefons de les guerres de religió. Les dones tenen especial rellevància a les seves obres perquè en aquells temps difícils elles ho feien tot ( els homes no hi eren, anaven a la guerra), però la història no els ho ha reconegut. A les seves obres les dones fan les mateixes coses que els homes ( van a cavall, duen espasa, rescaten qui calgui…) tots i totes són herois o dolents.
L’Athletic de Bilbao ha decidit trencar una barrera de gènere i atorgar el trofeu One Club a la futbolista sueca 
