Víctor Balaguer i “les dones d’aigua”

A Al pie de la encina (1893), el llibre que recull les seves experiències al Montseny, Víctor Balaguer (1824-1901) explica la història de “la dona d’aigua”. El llibre  està dedicat a Conchita Blanch de Font, una de les principals protagonistes de la correspondència femenina del poeta, dramaturg, historiador, periodista, senador i diputat liberal, ministre d’Ultramar i de Foment i membre destacat de la maçoneria don Víctor Balaguer i Cirera. Altres de les seves destinatàries són: Patrocinio de Biedma, Letizia Bonaparte, Concepción Gimeno de Flaquer, Maria Josepa Massanés, Assumpció Pleyan i Condal, Neus Samà, Francisca Sánchez de Pirretas, la baronessa de Wilson Emilia Serrano, Salvadora Tarrida de Fontanals i Pepita Ugarte de Barrientos…, dones invisibilitzades per les estructures culturals de la desigualtat, que són les que han escrit la història.

Ara Montserrat Comas i Güell –historiadora i arxivera, que entre el 1987 i el 2019 va ser directora de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer de Vilanova, gran especialista en l’obra de l’autor de Pepín el Jorobado o el hijo de Carlomagno i Don Joan de Serrallonga–, ha recuperat aquests noms en un llibre interessantíssim, en el qual apareixen tots els temes que –per la via subconscient– Balaguer va tractar en la seva llegenda.

Elles són poetesses, escriptores, periodistes, amb una bona formació –cosa palesa en la redacció de les cartes i en l’ortografia– i amb talent. Els era vetat participar en la vida pública i donar a conèixer la seva obra,  als ulls de la societat eren “dones d’aigua”, éssers extraordinaris però, en el fons, monstruosos. Per això, sovint, han de fer servir pseudònims. També s’han de resignar que no els paguin les col·labora­cions o que els hi paguin menys que als homes. Quan troben un escriptor receptiu i sensible com Balaguer, li escriuen exposant les seves “reivindicacions”:  Luisa Mancinelli Cora, en una carta del 1892 diu que ara és una mare de família, però la maternitat no ha sufocat les aspiracions de quan era noia. El 1891 Dolores Pérez reclama una empenta per publicar les seves llegendes i li diu que se sent discriminada per “òrfena, pobra i catalana” ( no us recorda la divisa de Maria-Mercè Marçal?)  També hi apareix la necessitat de la cambra pròpia de Virginia Woolf, per exemple en una carta de Pepita Ugarte del 1885, quan pinta la ciutat de Màlaga, on viu, com “un ante-social y denodado pue­blo donde lo único agradable para mí es encerrarme en mi cuartito de estudio”, Neus Samà, el 1897 escriu una carta a Balaguer per demanar feina per al marit, enfonsat i desvalgut i també intercedeix per un dels seus set fills, que és a Madrid. Els homes controlen aquestes senyores que els fan por. En primer lloc, mitjançant els manuals de correspondència que proliferen al segle XIX, que ofeguen l’expressió directa i autèntica sota un tou de formulismes. I també directament, quan el marit afegeix al que ha escrit la dona una postdata que vol dir “ep, això jo ho he llegit”. I Balaguer sí dona cabuda als desitjos d’aquestes dones que, d’alguna manera, li inspiren per a la seva llegenda.

Un llibre que val la pena llegir:

Montserrat Comas i Güell
Elles, les dones, també hi eren.
Corresponsals femenines de Víctor Balaguer (1848-1896)

Edicions de la Universitat de Barcelona.

Deixa un comentari