Acabo de llegir el llibre El invencible verano de Lliliana escrit per la mexicana Cristina Rivera Garza que, a més de ser un homenatge a la seva germana LILIANA, estudiant d’arquitectura i víctima de femenicidi als 20 anys a mans d’un xicot despitat el 1990, és un veritable cop de puny que et fa adonar de la magnitud de la tragèdia que ocasionen aquestes morts injustes per a la família i els amics de les víctimes d’aquests depredadors.
La veu de Liliana, que havia quedat dipositada en caixes desades per la família, incapaç de superar aquell dolor insuportable, es va alçar en forma d’escrits, cartes i pensaments i també els testimonis dels qui la van conèixer i estimar, en demanda de justícia, per a ella i per a tantes dones desaparegudes i ultratjades a Mèxic – i a molts altres països de tot el món.
Ni els pares, ni la germana, ni els parents ni els molts amics i amigues de Liliana, ni ella mateixa van poder identificar, denunciar i lluitar contra la violència sexista que caracteritza tantes relacions de parella que es basen en un sistema patriarcal.
En el cas de Liliana, l’assassí va ser identificat: Angel González Ramos, un noviet des dels temps de la preparatòria que insistia a no deixar-la anar, tot i que ella hi volia trencar definitivament perquè, segons la frase d’Albert Camus, havia descobert que en el més profund de l’hivern, hi havia un invencible estiu. González Ramos, però, va decidir que Liliana no tindria una vida sense ell i la matinada del 16 de juliol de 1990 va entrar subreptíciament al seu apartament d’estudiant i la va asfixiar amb el coixí. Posteriorment es va donar a la fuga i encara avui dia no ha estat trobat. No només va acabar anb la vida de Liliana, també amb la de tots i totes els que l’estimaven.
Amb aquest escrit vull sumar-me a l’homenatge a la seva memòria, perquè cap ni una de les moltíssimes dones víctimes de la xacra del masclisme no poden ser oblidades.