El llibre de Susan Sontag L’amant del volcà recrea la vida d’uns personatges reals que van viure, fa dos segles, situacions que fins i tot actualment alguns consideren moralment rebutjables. D’entre ells sobresurt Emma Hamilton (1761-1815, de soltera Emy Lyon), una dona que va desafiar les convencions de classe i, tot i ser filla d’un ferrer i una minyona va poder sortir d’un prostíbul i entrar a la cort de la reina Maria Carolina a Nàpols, essent nomenada lady pel matrimoni amb lord Hamilton; va rebre la Creu de Malta de mans del tsar Pau I i va ser musa del tan admirat almirall Nelson. L’elit anglesa la va haver d’acceptar, però, després de la mort d’aquest la va rebutjar, i la posteritat la va relegar a l’oblit.
Als 16 anys i després de tenir una filla que va donar, es fa amant d’un noble de segona fila, Charles Greville, i és pintada per George Romney; era molt bella i s’adaptava a tota mena de caracteritzacions, per això va esdevenir la seva model preferida. Amb la intenció de casar-se amb una hereva rica, Greville va enviar Emma, que aleshores tenia 21 anys, com a “regal” al seu oncle, sir William Hamilton, vidu i sense fills, ambaixador a Nàpols. Anys més tard Emma aconsegueix que sir Willians es casi amb ella ( té 26 anys i ell 61) i així és com esdevé assídua de la cort. I ella que era quasi analfabeta es dedica a cultivar-se per podr relacionar-se amb la “bona societat”. Els diners de l’ambaixador li serveixen per educar-se com una dama; rep classes de francès, italià, dibuix, història, geografia, dansa i cant. Posteriorment, ¿amb el consentiment del marit? iniciarà un flirteig amb Nelson, qui és considerat un heroi per haver vençut Bonapart. La parella és molt dispar, ella té 34 anys i segueix captivant per la seva bellesa, ell no té braç ni dents i és cec d’un ull.
Tots tres tornen a Anglaterra, Nelson se separa de la seva dona i viuen un ménage â trois amb els Hamilton. L’ambaixador ho tolera tot i en morir el 1803 deixa a Emma una petita pensió ( el seu hereu universal fou Greville), però ella malbarata els diners i quan Nelson mor inesperadament el 1805 a la batalla de Trafalgar, tot i que en el testament ha demanat que l’Estat es faci càrrec de la filla que han tingut i doti Emma d’una pensió, el govern anglès no en fa cas i fins i tot nega l’assistència de l’amant al solemne funeral d’Estat que organitza. La bona societat britànica no podia ni tolerar l’existència de qui fou l’amant del seu heroi i Emma va morir en la misèria a Calais. Encara el 1931, un crític literari es lamentava que algú l‘esmentés en una biografia de l’almirall. Trobava que la seva era una història sòrdida.
I què va passar amb la seva filla? Tots dos van mantenir en secret l’existència d’Horatia. Pujar obertament una nena il·legítima hagués suposat un descrèdit social absolut. Van falsejar la data del seu neixement i es van inventar que era filla d’un company d’armes d’ell. En quedar òrfena va poder usar el cognom del pare, però no gaudir l’herència ni del ducat que va passar a un germà de l’almirall. Va restar amb la seva mare i amb ella va passar per la presó i va fugir a l’exili, però, per por que la mala reputació de la mare la perjudiqués, sempre va negar que Lady Hamilton fos la seva progenitora. Es va “ben casar” i va ser mare de 10 fills.
Hi ha una pel·licula de 1941 protagonitzada per Vivian Leigh i Laurence Olivier sobre aquesta història Lady Hamilton
A Tomelloso, Ciudad Real – Castella La Manxa – les dones secularment havien col·laborat en les tasques del camp, però amb el naixement de la indústria vitivinícola a partir de la segona meitat del s. XIX, van abraçar dos oficis específicament femenins, els de “ las terreras” i de “las lieras”.
Les “lieras” eren les encarregades de retirar les mares del vi o “lías” ( restes pastosos que queden en les tones després de la fermentació). Com les terreres, treballaven per parelles. Aquestes feines eren una font d’ingressos necessària per a les famílies, tot i que a l’època, l’ideal de vida de les dones era la dedicació a la llar i la família. Aquestes dones, després de treballar durament tota la jornada, en tornar a casa havien de cuinar, rentar i tenir cura dels fills. I aleshores ningú no parlava de conciliació. Antonio López Torres les va pintar en els seus quadres costumistes.
