Manuela Díaz Cabezas (Villanueva de Córdoba, 1920 – 2006) va sobreviure a tortures, presó, pèrdua de persones estimades i, per tant, esdevé memòria viva del maquis andalús. Provenia d’una família humil de jornalers que sense destacar-se políticament sí tenien consciència de classe i es relacionaven amb militants comunistes. Manuela no va tenir mai el carnet del PCE, però va començar a fer d’enllaç del maquis des que el 1939 s’hi unís la seva parella. Va ser empresonada onze mesos per haver, presumptament, comès un furt. Va ser absolta en el judici, però les pallisses rebudes, amb rapada al zero inclosa, la van encoratjar a integrar-se al maquis a finals de març de 1943 juntament amb el seu germà Alfonso, un paleta que no va voler fer el servei militar amb els franquistes i patir els rigors dels anomenats Batallones Disciplinarios de Soldados Trabajadores. Tot i no haver comès cap crim, i després d’haver perdut un fill per les condicions de vida extremes, quan van caure en una emboscada, Manuela va ser condemnada a 30 anys de presó el febrer de 1946. No en va sortir fins al 1961 amb 41 anys. Aleshores va saber que havia mort el seu fill de 17 anys. Aquesta mort es sumava a les del seu marit ( tirotejat per la guàrdia civil), el seu germà ( afusellat) i el seu pare, també pres València.
Mar Téllez, del Foro Ciudadano para la Recuperación de la Memoria Histórica de Andalucía, defineix les maquis com a persones “de convicció ferma i fortes creences en els seus valors”, així com defensores de la democràcia i la llibertat. Considera que van predre la guerra dos cops: per ser republicanes i per ser dones, porquè van ser doblement silenciades i denostades durant quaranta anys”.
En una entrevista publicada al diari Córdoba el 2001 La parrillera va dir: “Pasé muchos sustos, por eso me eché al monte. Si no, hubiera seguido roja toda la puta vida; pero en mi casa. Porque yo no he hecho nada malo. La culpa de mi historia la tuvieron ellos”.
Ella va fer seu el lema que va popularitzar Dolores Ibárruri, La Pasionaria: Es preferible morir de pie que vivir de rodillas.