Ahir dia 8 de març, vam poder conèixer la figura de l’anarquista Frederica Montseny ( 1904-1994) gràcies al biopic Frederica Montseny, la dona que parla emès per TV3. La dirigent anarquista catalana va ser la primera dona que va seure al consell de ministres de l’estat espanyol. Dirigida per Laura Mañá, la pel·lícula gira al voltant de la dicotomia que va viure Montseny entre ser la primera dona ministra d’Espanya i una de les primeres d’Europa i, alhora, ser una convençuda llibertària, partidària de l’abolició de tota forma d’opressió de l’home per l’home i, per tant, de tota classe de govern. Per exemple, va viure amb el seu company, Germinal Esgleas també cenetista, en una unió lliure de la qual van néixer 3 fills i que que mantindrien durant més de cinquanta anys, fins a la mort d’ell el 1981.
Filla de dos mestres llibertaris ( Joan Montseny –Federico Urales- i Teresa Mañé i Miravet –Soledad Gustavo),de mans de la mare va rebre una completa formació basada sobretot en les lectures i ja de jove va començar a escriure textos de caire social; alguns d’ells, tot i ser obres de ficció, servien com a vehicle de comunicació de les idees anarquistes i d’alliberament femení cap a les dones treballadores, per a persuadir-les de la necessitat de crear “les dones del futur”. Es va afiliar a la CNT i la FAI i de seguida va destacar pel seu talent en els seus discursos convincents i ja des dels inicicis de la Guerra Civil va esdevenir una de les principals impulsores de la col·laboració entre les organitzacions de caràcter socialista. Malgrat totes les reticències dels anarquistes, ella i 3 dels seus companys van entrar al govern de Largo Caballero i, en el cas de Montseny, com a ministra de Sanitat i Assistència Social i malgrat l’escassa durada del seu pas pel ministeri i les múltiples traves per la seva condició de dona – única en el govern – , en pocs mesos planejà llocs d’acollida per a la infància, menjadors per a embarassades, una llista de professions exercides per persones discapacitades i el primer projecte de llei d’avortament a Espanya. Tot i així, pràcticament cap dels seus projectes va arribar a executar-se. El 1938 va intercedir en les disputes armades entre el PSUC i militants de CNT i POUM pel control de l’edifici de Telefònica a Barcelona.
Va haver d’exiliar-se a França el febrer de 1939; dos anys després va ser perseguida per la policia nazi i retinguda a la presó de Llemotges juntament amb Largo Caballero. El govern franquista va reclamar la seva extradició, però la Cort d’Apel·lació de Vichy va denegar la petició, ja que estava embarassada de la seva tercera filla i, un cop més, va fer un brillant discurs de descàrrec tot defensant la seva tasca com a ministra del govern de la República espanyola.
Instal·lada amb la seva família a Tolosa de Llenguadoc va continuar amb el seu treball com a escriptora difonent les idees llibertàries; va tornar esporàdicament a Espanya a partir del 1977 i, en els seus últims anys i malgrat els seus problemes de visió, va reivindicar a l’estat la devolució del patrimoni sindical confiscat a la CNT després de finalitzar la Guerra civil i es va oposar fermament als Pactes de la Moncloa i al sistema polític constitucional espanyol recentment instaurat. El 1987 va publicar la seva autobiografia Mis primeros cuarenta años. Va morir el 1993 als 88 anys.
És bo que la televisió pública faci difusió de referents femenins.
Per conèixer millor aquesta dona podem veure el programa de TV que se li va dedicar de la sèrie Un segle per a les dones. I també les entrevistes que li van fer Carmen Alcalde a Identitats i Angel Cases al seu programa, Angel Casas show