Categoria: Història

Durant la Guerra de Crimea (1853-1856) va destacar  la valentia de Mary Seacole (1805-1881), una infermera mestissa que va abandonar la seva  posició privilegiada a la societat i  la seguretat  de la seva llar a Jamaica per  fundar un petit hospital anomenat «The British Hotel» a Sebastopol on alimentava i tenia cura dels soldats ferits (anglesos, francesos i  otomans) que combatien  contra l’ imperialisme rus.

Allò que la fa esdevenir una persona extraordinària no és tan sols la seva contribució a la infermeria moderna, sinó la seva humanitat. Ho va perdre tot per fer que el món fos un lloc millor. Malgrat que les autoritats  de l’Oficina de Guerra havien  rebutjat el seu  voluntariat als  hospitals  militars  britànics de Sebastopol – ja que consideraven que els negres no mereixien l’honor de servir els  soldats  de la nació-, va decidir  vendre el seu patrimoni per crear el seu hospital a Crimea. «Mare Seacole», com l’anomenaven els ferits,  mai no els abandonaria.

Amb unes armes heredades de la seva mare, una jamaicana d’origen escocès que li va inculcar des de petita la passió per les herbes remeieres i el servei incondicional al proïsme, va combatre a Jamaica el 1850  una terrible epidèmia de còlera  que acabaria amb prop de 30.000 vides. Va desenvolupar  mètodes  d’higiene tot establint un protocol sanitari que calia dur a terme tant a l’hospital com a la llar consistent en la ventilació i desinfecció dels espais, i una alimentació adequada dels malalts. És per això que la podem considerar una pionera de la infermeria moderna. En esclatar la guerra va voler aplicar aquests principis als hospitals de guerra, perquè la insalubritat s’enduia més vides que les armes, però els prejudicis racials li van negar el permís per treballar als hospitals britànics. En canvi, sí el van atorgar a una altra destacada heroïna, Florence Nightingale , qui va partir cap a Scutari amb  un equip de 38 infermeres.

Sense permís i comptant tan sols amb els recursos propis, Seacole va fer el seu hispital i es va fer tan popular entre el personal militar que, un cop acabada la guerra, van recaptar diners per a ella quan per tal que pogués fer front  a la misèria.

Encara ella en vida, el 1857 va tenir lloc una gala de quatre dies a la vora del Tàmesi, per honorar-la a la qual van assistir unes 80.000 persones, inclosos veterans i les seves famílies, així com la reialesa, però després de la seva mort va caure en l’oblit durant gairebé un segle, per, posteriorment,  ser reconeguda per les fites aconseguides com a dona. La seva autobiografia, Wonderful Adventures of Mrs. Seacole in Many Lands (1857), és una de les primeres autobiografies d’una dona mestissa, tot i que l’exactitud d’alguns aspectes que exposa ha estat qüestionada  pels actuals partidaris de Florence Nightingale. Fins i tot la construcció d’una estàtua d’ella a St Thomas’ Hospital de Londres, el 30 de juny de 2016, descrivint-la com a infermera pionera, ha generat controvèrsia i oposició.

Després de continus viatges i més dificultats financeres, Mary Seacole morí l’any 1881 al seu domicili de Paddington, a Londres, d’apoplexia segons consta a l’informe de defunció. Actualment hi ha una placa commemorativa a la casa on va viure a la ciutat.

María López de Mendoza y Pacheco (Granada, c.1496-Oporto, 1531), més coneguda com  María Pacheco, va ser una noble castellana, dona del general comuner Juan de Padilla.  Després de la mort del seu marit va assumir des de Toledo  el comandament de la sublevació del comuners fins a la seva capitulació davant el rei Carles I el febrer de 1522.

Filla d’aristòcrates, María era una dona  culta, va estudiar  llatí, grec, matemàtiques, lletres i  història. Amb catorze anys d’edat, el 1510, s’acorda el seu casament amb Juan de Padilla, un cavaller toledà de rang inferior. Ha de renunciar als seus  drets  d’herència  paterna a canvi  d’un dot. El 1521 Padilla, juntament amb altres comandaments comuners fou decapitat i Maria va governar Toledo fins a l’arribada del bisbe de Toledo i es va veure obligada a compartir el poder amb ell.

María Pacheco va liderar l’última resistència de les  Comunidades a Toledo. Va dirigir, des de casa seva primer i des de l’alcázar de la ciutat després, la resistència a les  tropes realistes, posant defensors a les portes de la ciutat i portant artilleria des de  Yepes, implantant contribucions i nomenant capitans de les tropes  comuneres toledanes. Després e la rendició de Madrid el 7 de maig, només resistia Toledo. Va prolongar la resistència nou  meses després  de la batalla de Villalar. Finalment, exceptuada en el perdó general de l’1 d’octubre de 1522 i condemnada a mort  en rebel·lia  el 1524, María Pacheco va aconseguir fugir  cap a Portugal disfressada  de camperola a la nit i amb el seu fill de poca edat. A l’exili va subsistir amb dificultats i gràcies a la caritat. Tot i els esforços de la seva família, no va aaconseguir obtenir el perdó el rei i va morir el 1531. És enterrada a la catedral d’Oporto per la negativa de Carles I de traslladar les seves restes a Espanya per tal que descansés junt al seu marit.

Gràcies a la seva gesta heròica, va ser coneguda entre el poble amb els epítets de  Leona de Castilla, Brava Hembra, Centella de Fuego  i El último Comunero. La seva vida i la resistència de Toledo van inspirar a Francisco Villaespesa  un drama en tres actes sobre el qual Juan de Orduña va fer, el 1951, la  pel·lícula La Leona de Castilla interpretada per Amparo Rivelles. El 1857 Vicente Barrantes va escriure la novel·la històrica La viuda de Padilla i més recentement l’escriptora Toti Martínez de Lezea n’ha publicat una altra, La Comunera.

 

 

La pel·lícula Ma Rainey’s Black Bottom traduïda com La madre del blues, que opta a 5 nominacions als Oscar 2021, se centra en un episodi de la vida de la considerada pionera mare del blues, Gertrude Pritgett, anomenada “la Reina del blues”. Magníficament interpretada per Viola Davis i Chadwick Boseman, qui malauradament va morir de càncer als 43 anys poc després de l’estrena, transcorre l’any 1927 quan Ma Rainey i la seva banda, entre la qual hi ha el trompetista Levee, es troben  gravant una nova producció en un estudi de Chicago i la situació es posa tensa per  les diferències  entre Ma, el seu agent i el productor. El motiu de l’enfrontament és el control de la música; el productor es preocupa pels costos i el trompetista desitja major protagonisme en l’escena musical a través d’un toc més contemporani en les cançons. Està basada en l’obra homònima d’August Wilson de 1982 i podem considerar-la un tribut a una llegenda del blues  i a la cultura afroamericana en general. Marcada per extraordinàries   actuacions  musicales, és memorable la seva descripció de les injustícies  qotidianes patides pels afroamericans en la dècada de 1920 i anys posteriors. Destaca un monòleg il·lustratiu sobre com els  negres són les sobres  en el guisat de la vida.

Ma Rainey va néixer a Georgia el 1886 i va morir al mateix lloc el 1939 als 53 anys d’un atac de cor. Va començar a cantar als 14 anys i va agafar anomenada en espectacles itinerants. No va poder gravar discos fins a 1923 per la dificultat que els posaven a les persones negres, essent la primera a aconseguir-ho. L’última gravació fou la de 1928 i aleshores havia gravat un centenar de cançons del blues més clàssic i tradicional. “See See Rider,” “Bo-Weavil Blues,” “Ma Rainey’s Black Bottom” o “Prove It On Me Blues” són alguns dels temes més representatius de Ma Rainey.

Ma va destacar notòriament no sols per la seva música sinó també per la seva personalitat. Els seus temes parlaven de lesbianisme, prostitució, homosexualitat, violència, traïció i desamor. Amb el seu humor àcid reia mentre cantava dels hipòcrites cànons socials de l’època.

Fou dona, bisexual i negra i es va forjar com una llegenda contra totes  les opressions de l’època. El 1939, el seu certificat de defunció deia: Mestressa de casa. Fou una figura clau  per a  l’autonomia femenina negra, com a la desafiant cançó  “Prove It On Me Blues” un fragment de la qual diu: “Salí anoche con una multitud de mis amigos, debían de ser mujeres, porque no me gustan los hombres”.  Va ser resignificada en els  60 amb els lmoviments  de lliberació. La seva no era una veu dolça, cantava de manera aspra i fosca, el seu era un cant de la terra.

Ellen Church (1904-1965), infermera que somiava a ser pilot, va fer de l’aviació, en el seu vessant d’assistent de vol, un mitjà de vida. El seu primer servei,  Oakland-Chicago, va tenir lloc el 15 de maig de 1930; era la primera dona  que treballava  en un vol, i també  la primera comandament intermedig del sector. Com a cap d’hostesses,  Church va reclutar personalment les  Sky Girls, com les anomenava la premsa.  Totes eren  infermeres. L’èxit comercial de la la companyia BAT va portar la competència a adoptar aquest model. La Pan Am va ser l’última de les  grans companyies a fer-ho, el1944. Aleshores ja era una professió consolidada que el públic classificava com exclusivament femenina i era molt  ben considerada.

Tot i ser infermeres, el seu treball  consistia en tasques com ara rebre els passatgers, carregar maletes, netejar la cabina i, fins i tot, sovint ajudaven a respostar. Treballaven sis dies a la setmana en un entorn laboral sorollós i insegur: van morir 11 hostesses de la BAT entre 1930 i 1942 en accidents  aeris.

La BAT va imposar d’altres condicions: les i les aspirants havien de ser solters, menors  de 25 anys, amb un pes màxim de 52 kg i un límit d’alçada que era màxim ( per a remuntar el vol calia comptar tot el pes, fins i tot el dels passatgers).  Amb tantes restriccions, el cert és que les primeres hostesses exercien la professió molt poc temps.

Durant la II Guerra Mundial l’obligatorietat del títol d’infermera es va deixar de banda per la necessitat bèl·liques d’aquestes professionals i a poc a poc van anar canviant altres requisits.

Pels volts de l’any 1000, Leif Erikson, fill d’Erik Raude (més conegut com Erik el Roig), va crear una colònia vikinga a l’extrem nord de l’illa de Terranova, a la costa atlàntica de Nord-Amèrica,  actualment anomenada Newfoundland. Aquells vikings no van saber mai que trepitjaven un nou continent; entre ells hi havia una dona deliberadament ocultada per la historiografia: Freydis Eiriksdóttir, filla d’Erik el Roig, germanastra de Leif Erikson, i capitana d’una de les dues primeres naus vikingues que van trepitjar Vinland, el nom que aquells pioners escandinaus li van donar al que, segles més tard, seria Amèrica.

Les poques fonts que l’esmenten (posteriors a la seva existència) la descriuen com una dona enèrgica, de “caràcter masculí”, i molt familiaritzada amb la navegació.

Segons La Saga d’Erik, un relat dels viatges d’Erik, de Leif i de Freydis, redactat al s. XIII – dos segles llargs després de l’existència d’aquests personatges – la capitana vikinga va solcar les costes de les actuals Terranova, Nova Escòcia i Nova Anglaterra i va contribuir decisivament a la creació de la colònia vikinga de Vinland, que ha estat localitzada en un jaciment arqueològic anomenat L’Aise-aux-Meadows. El nom de Vinland, en la llengua noruega medieval, significa “Terra de Vi”; però els primers ceps de la història americana no serien plantats fins cinc segles després (1541) pel català Joan Jofré a La Cañada de Santiago (actualment Xile). La investigació historiografia ha atribuït el vi dels vikings americans a un beuratge procedent de les baies.

A la mediterrània – zona de filiació cultural patriarcal romana- la dona ocupava un segon terme; en canvi, a les societats escandinaves la dona tenia un paper central. Els aixovars mortuoris localitzats als jaciments arqueològics revelen que exercia activitats professionals en peu d’igualtat amb els homes: eren propietàries agràries, comerciants, armadores, constructores, i, fins i tot, guerreres, que amb els homes de la seva comunitat, tripulaven els Drakers (la nau característica dels vikings).

Les  generacions immediatament posteriors al temps de Leif i Freydis van ser cristianitzades i es va construir una societat que implicaria la progressiva marginació de la dona. Això explicaria la misogínia del redactor de La Saga d’Erik (recordem-ho, al segle XIII). La investigació moderna ha revelat que la filla d’Erik el Roig va ser no tan sols la primera europea que va trepitjar el continent americà, sinó que, molt probablement fou la primera persona d’origen europeu que va posar els peus sobre aquelles noves terres.

La catedràtica emèrita d’Història Contemporània de la Universitat de Salamanca Josefina Cuesta Bustillo ha mort a la capital salmantina als 74 anys, segons ha informat el Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca (CEMUSA), del qual  fou directora. Considerada com la pionera de la memòria històrica a Espanya, es va llicenciar  en Geografia i Història per la Universitat de Valladolid i va fer el doctorat a la Universitat de Salamanca, on va defensar la seva tesi doctoral i on va romandre com a  professora fins a esdevenir-ne catedràtica el 2003.

A més  de publicar centenars  d’articles i llibres, les principals investigacions dels quals  centrades en la Història Social espanyola del segle XX com ara els drets dels treballadors i de les dones, el feminisme i la igualtat,  Cuesta Bustillo va ser patrona del Centre Documental de la Memòria Històrica; directora del Centre d’Estudis de la Dona de la Universitat de Salamanca i cofundadora i codirectora de la col·lecció  Memòria de Dona creada por Eusal el 2015 per  donar  a conèixer estudis sobre la dona relatius  a tots els àmbitos científics.

Deborah Lipstadt (1947) és una historiadora nord-americana, professora de Judaisme  Modern i d’Estudis de l’Holocaust a la Universitat  d’Emory. És autora, entre d’altres, del llibre La negació de l’Holocaust (1993) objecte d’una demanda per difamació interposada per l’escriptor i pseudohistoriador negacionista britànic David Irving.

 

Podem conèixer millor aquesta dona amb la pel·lícula Denial (Negación) del 2016, basada en el llibre History on Trial: My Day in Court with a Holocaust Denier de Deborah Lipstadt. Recrea el judici per aquesta demanda que acusava Lipstadt i la seva editorial, Penguin Books per libel, després que ella caracteritzés alguns del escrits i declaracions públiques d’Irving com negacionisme de l’ Holocaust en el seu llibre. No ho tenien fàcil ja que, segons la llei britànica, malgrat ser els acusats havien de demostrar la mala fe d’Irving com historriador, la qual cosa els va obligar a investigar amb lupa totes les seves obres; a més la dfensa no va admetre el testimoni de supervivents. Finalment, la sentència va establir que Irving era mal historiador, manipulador, negacionista, racista i antisemita associat amb extremistes d’extrema dreta que volien promoure el neonazisme.

Virginia Hall  (1906 – 1982) va ser una espia nord-americana durant la Segona Guerra Mundial que treballà per a la Direcció d’Operacions Especials britànica i més tard per l’Office of Strategic Services i la Divisió d’Activitats Especials de l’Agència Central d’Intel·ligència dels Estats Units. Va ser coneguda per diversos àlies, com “Marie Monin”, “Germaine”, “Diane”, “Marie de Lió”, “Camille” i “Nicolas”.

Podem conèixer la seva figura gràcies a la pel·lícula A Call to Spy que també presenta dues altres dones per a no oblidar: Vera Atkins, agent responsable de reclutació d’espies dones, jueva nacionalitzada britànica  i Noor Inayat Khan, radiotelegrafista descendent de la reialesa índia reclutada per la Women’s Auxiliary Air Force que va enviar missatges per ràdio des de França, va caure presa dels nazis i va morir executada a Dachau als 30 anys.

Després d’estudiar al Radcliffe College, facultat per a dones de la Universitat de Harvard; al Barnard College, facultat femenina de la Universitat de Columbia, i a la Universitat Americana de Washington, on va aprendre francès, italià i alemany, Virginia va viatjar per Europa i va estudiar a l’Escola de Ciències Polítiques de París, a la Konsularakademie de Viena i també a Alemanya. En acabar els estudis de postgrau, va trobar una feina com a secretària a l’Ambaixada dels Estats Units d’Amèrica a Varsòvia i des d’allí va ser traslladada a Esmirna, Turquia on va patir un accident de caça a causa del qual van haver-li d’ampuntar la cama esquerra per sota el genoll. Aquesta minusvàlua va fer que fos rebutjada per a treballar pels serveis d’intel·ligència americans, però el SOE britànic sí que la va reclutar.

Va ser enviada a França l’agost de 1941, essent la primera agent femenina i va crear la xarxa Heckler a Lió i durant els següents 15 mesos, esdevenint una experta en operacions de suport. No obstant, va haver de fugir de França el novembre de 1942 creuant a peu els Pirineus per evitar ser capturada. Va tornar a ser destinada a França com a operadora de ràdio de l’OSS el març de 1944 i va treballar en territori encara ocupat per l’exèrcit alemany i sense l’ajuda d’altres agents de la OSS, va aconseguir subministrar armes, entrenament i direcció a grups de resistència francesos. Els alemanys li van posar per àlies “Artemisa” i, segons els informes, la Gestapo la considerava “l’espia aliada més perillosa”.

Després de la guerra i durant la resta de la seva vida, Virginia va treballar per a la CIA i actualment unes instal·lacions d’aquesta oficina porten el seu nom. Després de la Segona Guerra Mundial, França li va atorgar la Croix de Guerre avec Palme, Gran Bretanya la va convertir en membre de l’Ordre de l’Imperi Britànic, i el govern d’Estats Units li va lliurar la Creu del Servei Distingit.

No oblidem les dones valentes que han treballat tant com els homes, al seu costat i, de vegades al davant.

Sacajawea, de qui no en sabem ni la data ni el lloc on va néixer i morir, és la figura que té més estàtues als EEUU. Als edificis guvernamentals trobem parcs, casinos, hotels i reserves índies i  hi ha una estàtua molt peculiar de bronze de dos metres  d’alçada en un dels vestíbuls del Capitoli. Fins i tot, ella i el seu fill  figuren a les monedes d’ un dòlar que ja no són en circulació.
Segrestada de nena i venuda com esclava sexual a un home que podria haver estat el seu pare, va recórrer  Nordeamèrica amb el seu bebè i va formar part d’una de les més importants gestes de la història del país: l’expedició dels  militars Meriwether Lewis i William Clark que van ser encarregats pel president Thomas Jefferson el 1803 arribar a  l’oceà Pacífic i travessar la terra ignota a l’oest de Sant Lluís, Misuri.

Sacajawea va néixer cap a 1787 entre els shoshones, els que viuen  en cabanes d’herba o  el poble  de les  serps, dividit en dues branques: una a la part oriental d’Idaho, l’oest de Wyoming  i el nordest d’Utah; l’altra  vivia  entre el sud d’Idaho, el sudest d’Utah i el nord de Nevada. Quan tenia 14 anys la va comprar  un tramper franccanadenc, Toussaint Charbonneau, trenta anys més gran i que ja tenia una esposa índia.  El 1804 Lewis i Clark van contratar el tramper  com  intèrpret i guia. En realitat qui va fer aquesta tasca va ser Sacajawea qui havia tingut un nen poc abans. La seva existència, però, va romandre semioblidada fins a la celebració del 1r centenari de l’expedició. Tot i així hi ha moltes llacunes a l’hora de reconstruir la seva història. Se sap que acabada la gesta ella i el tramprer van tornar al seu territori i, pel que fa a la seva mort, unes versions sostenen  que ella va morir en algun lloc de Dakota quan encara no tenia 30 anys. D’altres  fonts asseguren  que va  viure fins a una edat  avançada i que va morir a la reserva de Wind River Shoshone, Wyoming, el 1884.

Tampoc se sap quant van pagar Lewis i Clark a Toussaint Charbonneau, però sí que va cobrar ell i no ella, qui va tenir una altra filla, Lisette, nou anys  menor que el seu primer fill. Tot i que ella va ser la veritable protagonista de l’expedició pel seu coneixement d’aquests territoris i la llengua, “no va rebre cap recompensa pel seu treball ja que era propietat del seu marit”, segons Clark Wissler a Los indios de los Estados Unidos de América (Paidós), de 1940.