Categoria: Discriminació

200 milions de nenes i dones han sofert  mutilació genital femenina (MGF), segons estimacions de l’ONU. El Fons de Població de Nacions Unides calcula que més de 4 milions de nenes corren el risc de ser víctimes de l’ablació genital cada any, la qual cosa equival  a 12.000 casos diaris. A Espanya, segons un estudi publicat el 2020 pel Ministeri d’Igualtat, el nombre de nenes en perill  de patir aquesta  pràctica era de més de 15.500, quasi 3.700 de les quals en risc extrem.

Òbviament, haver estat víctima d’aquesta pràctica té  conseqüències físiques i també mentals. Des de les  més  inmediates  (dolor intens, hemorràgia, inflamació dels teixits genitals, febre, infeccions com el tètanus o fins i tot la mort), fins a les que poden aparèixer a llarg temini: infeccions urinàries, problemes vaginals, menstruals, sexuals (coit dolorós, menor satisfacció…), major risc de complicacions a l’hora del part (hemorràgies, cesària, necessitat de reanimació del bebè…) i de mortalitat  neonatal o trastorns psicològics (depressió, ansietat…).

Per què continuen practicant-la? Sovint es considera part necessària de la criança  de la nena i  una forma de preparar-la per a la vida adulta i el matrimoni. Molts cops respon a la  concepció d’allò que es considera una conducta sexual acceptable i vol  assegurar la virginitat abans del matrimoni i la fidelitat després. Hi ha la convicció que redueix el desig sexual de la dona i, per tant, la temptació de relacions extraconjugals.

És una pràctica que encara és vigent a 30 països d’Àfrica, Pròxim Orient i Àsia i constitueix una violació dels drets humans fonamentals de les nenes i les dones.

Tant la Generalitat com algunes fundacions privades fomenten programes d’informació, prevenció, assessorament i ajuda per tal que dones que havien estat víctimes de l’ablació quan eren petites se sotmetin a operacions de reconstrucció del clítoris.

Departament d’igualtat i feminismes Prevenció de la mutilació genital femenina

Fundació Dr. Iván Mañero

L’activista iemení Nada Al-Ahdal va decidir  lluitar contra el seu destí quan als 11 anys va fugir de casa per evitar el matrimoni que li preparava la seva família. Va esdevenir famosa gràcies a un vídeo publicat  el 2013 en què es rebel·lava contra el matrimoni infantil forçós.

Actualment viu exiliada a Gran Bretanya, té 21 anys, estudia Dret Internacional i es dedica a combatre la discriminació que pateixen les dones del seu país i a evitar que altres nenes siguin obligades a casar-se a una edat primerenca, una xacra que afecta 12 milions de nenes arreu del món, una mitjana d’un matrimoni  forçós  cada dotze  segons.

El seu activisme és possible gràcies a la fundació que ha registrat  a Londres, Fundació Nada, i a molts suports com ara el de La Roca Village, que l’han fet la cara visible del seu programa benèfic global, anomenat Do Good (‘Haz el bien’), nascut el 2019 i que pretén millorar la vida de les persones i impulsar el progrés  de la dona.

Posteriorment al seu famós vídeo, a finals de 2015, l’editorial Michel Lafon va publicar el llibre La rosée du matin, escrit per ella i la directora iemenita Khadija al-Salami. La primera versió es va publicar en francès, amb el nom La rosée du matin i després va sortir una altra versió en polonès titulada Jedenastoletnia zona.  També va participar a la pel·lícula I Am Nojoom, Age 10 and Divorced. El canal de televisió en àrab MBC 1 va produir una detallada recerca de la seva història.

El 2021 en reconeixement al seu activisme, va guanyar el Premi Dona Àrab de la Fundació Àrab a Londres. El 2022 va guanyar el Premi Dona Àrab per les seves activitats com a activista social.

La professora de la Universitat de Harvard CLAUDIA GOLDIN esdevé la tercera dona que obté el guardó del Banc de Suècia en solitari, després d’Elinor Ostrom i Esther Duflo, en la 55ena edició dels premis. Goldin ha estat reconeguda amb el Nobel d’Economia pels  seus estudis pioners sobre la bretxa de gènere, tant d’infrarrepresentació femenina com dels menors salaris de les treballadores en el mercat laboral.

“Malgrat la modernització, el creixement econòmic i l’augment de la proporció de dones ocupades laboralment al segle XX, durant un llarg període de temps la bretxa salarial entre dones i homes garebé no  s’ha tancat”, subratlla l’acadèmia. “I ella ha proporcionat el primer relat complet dels ingressos de les dones i la seva participació al mercat  laboral al llarg dels segles”.

Claudia Goldin (Nueva York, 1946), és llicenciada en Economia per la Universitat de Cornell, doctora per la Universitat de Chicago, i en la seva dilatada carrera docent i com a  investigadora ha passat  por Wisconsin, Princeton, Pensilvània i,  des de 1990, Harvard. A més, forma part de la prestigiosa Oficina Nacional d’Investigació Econòmica des fa de més de tres dècades.

L’organització atorga el premi a Narges Mohammadi per la seva lluita contra l’opressió de les dones a l’Iran i la seva lluita per promoure els drets humans i la llibertat per a tothom. Tal com destaca l’Acadèmia, la seva valenta lluita ha comportat uns costos personals enormes. En total, el règim l’ha detinguda 13 vegades, l’ha condemnada cinc vegades i l’ha condemnada a un total de 31 anys de presó. Així doncs, Mohammadi és a la presó mentre s’ha fet públic l’anunci del premi. El 16 de novembre de 2021, Mohammadi va ser arrestada arbitràriament a Karaj, província d’Alborz, mentre assistia a un memorial per Ebrahim Ketabdar, que va ser assassinat per les forces de seguretat iranianes durant les protestes nacionals el novembre de 2019.

A la dècada de 1990, com a jove estudiant de física, Narges Mohammadi ja es distingia com a defensora de la igualtat i dels drets de les dones. Després d’acabar els seus estudis, va treballar com a enginyera i també com a columnista en diversos diaris reformistes. El 2003 es va involucrar en el Centre de Defensors dels Drets Humans de Teheran, una organització fundada per la Premi Nobel de la Pau Shirin Ebadi. El 2011, Mohammadi va ser arrestada per primera vegada i condemnada a molts anys de presó pels seus esforços per ajudar els activistes empresonats i les seves famílies.

Dos anys més tard, després de ser posada en llibertat sota fiança, Mohammadi es va submergir en una campanya contra la pena de mort. L’Iran ha estat durant molt de temps un dels països que executen la proporció més alta dels seus habitants anualment. Només des del gener de 2022, més de 860 presoners han estat castigats amb la mort a l’Iran.

60.000 dones que hi treballaven s’han quedat sense feina i les usuàries, sense poder-los feqüentar. Eren els últims reductes on les dones es podien trobar lliurament per parlar i divertir-se.  Pràcticament 2 anys després del retorn al poder, el règim feminicida de Kabul ha ordenat als salons de bellesa del país que tanquin les portes. Des del 2 de juliol tindran un mes per complir la norma, que posa fi a un espai fins ara exclusiu de dones.

Una decisió que culmina un seguit d’atemptats contra els drets humans, i especialment els de les dones, perquè ja els han prohibit l’educació, tant a les adultes com a les adolescents, han vetat la seva presència als parcs públics i l’assistència a gimnasos i, a més, les obliguen que vesteixin amb burca, roba amb què només se’ls veuen els ulls. Durant el primer període al poder, els talibans ja van prohibir els salons de bellesa.

Iran condemna a mort dues dones, activistes pels drets LGTB. Són acusades de “corrupció” en “promoure” l’homosexualitat i el cristianisme.
Zahra Sadeqi Hamadani i Elham Chubdar, de 31 i 24 anys,  han estat sentenciades a pena de mort per donar suport a la comunitat LGTB.

La Fiscalia d’Urumia les acusa del delicte de “corrupció” a través de “promoure  l’homosexualitat”, “promoure  el cristianisme” i “comunicar-se amb la premsa opositora a la República Islàmica”. Aquestes acusacions estarien  vinculades amb  el cas de Zahra Sadeqi Hamadani, coneguda com Sara, que havia explicat la seva història en una gravació feta abans de la seva detenció l’octubre passat, quan intentava creuar la frontera entre Iran i Turquia. Sara havia format  part d’un documental gravat  per la BBC persa a la regió del Kurdistan iraquí –on ella residia–, sobre la vida dels integrants  i activistes  LGTB a la regió. Va ser detinguda a l’Iraq durant 21 dies,  torturada i posada en confinament  solitari.

Des que el 1979 es va instaurar la República Islàmica,                     l’homosexualitat es castiga amb pena de mort; però activistes que lluiten pels drets de la comunitat LGTB han denunciat que darrerament la persecució s’ha extès als que defensen els seus  drets a les xarxes  socials. Els  acusen  de difondre  “propaganda”.

La sentència d’ambdues dones arriba en un dels moments de més gran repressió en els últims anys. Des de l’ascens a la presidència d’Ebrahim Raisi l’agost del 2021, les autoritats han dut a terme una forta campanya  contra els  comportaments  que impulsen valors  occidentals i  contra algunes minories  religioses, com els bahais. Fa uns dies es va produir la detenció de si més no onze joves  d’aquesta confessió als nord del país. Ahir  també es va saber que el Govern  planeja usar el reconeixement  facial en els transports públics per identificar les dones que porten  malament el vel, cosa que s’afegeix a mesures ja existents  com càmares  en diferents vies de la ciutat que identifiquen les plaques dels cotxes on viatgen dones amb el velo caigut. L’anomenada «policia social» increpa i deté  dones que es vesteixen a la manera occidental, fins i tot si porten una gavardina folgada que els arriba a mitja cuixa, però descordada.