El succés va tenir lloc divendres 8 de juny a l’Hospitalet de Llobregat, al barri de Santa Eulàlia. Un home de 73 anys ha llençat pel balcó d’un dotzè pis la seva dona de 70. Sembla ser que estaven discutint, però els veïns no refereixen episodis anteriors de violència ni hi havia cap denúncia prèvia. Amb aquesta ja són 9 les dones catalanes mortes per violència masclista en el transcurs de l’any i 20 al conjunt de l’ Estat espanyol.
Autor: Carme Torrijos
Nova condemna de lapidació
Aquest cop és a Sudan. La noia, d’edat no determinada però que podria ser menor, va admetre els fets després que un germà l’apallissés i és a la presó d’Ondurman des del 22 d’abril. L’home amb el qual va cometre adulteri ho va negar tot i és en llibertat. Abdallah fou sentenciada a morir lapidada, després que el jutge la considerés culpable de zina o relació sexual il·lícita amb un home que no era el seu marit , segons la llei islàmica. Actualment, Abdallah, que està obligada a portar grillets que dificulten que pugui tenir cura del seu nadó espera que el tribunal resolgui un recurs d’apel·lació interposat per un grup d’ advocats que s’ han involucrat desinteressadament en el cas . El jutge té fins a mitjans de juliol per donar una resposta. Si el tribunal rebutgés aquesta apel·lació, els advocats encara podrien recórrer a la Cort Suprema del país. Amnistia Internacional (AI) , Human Rights Watch (HRW) i altres organitzacions internacionals defensores dels drets humans han condemnat la sentència i demanen a les autoritats sudaneses que l’anul·lin. No és la primera vegada que Sudan condemna una dona a morir lapidada per un crim d’aquest tipus, i en tots els casos anteriors els tribunals van anul·lar les sentències tot i que ara la situació política és ben diferent; des de la separació de Sudan i Sudan del Sud, la discriminació de les dones és més severa.
Womens’s Link Worldwide
WOMEN’S LINK és una organització internacional de drets humans, sense ànim de lucre, que treballa perquè la justícia amb perspectiva de gènere sigui una realitat a tot al món. Fou fundada el 2001. Actualment té oficines regionals a Europa (Madrid, Espanya) i Amèrica del sud (Bogotà, Colòmbia), amb possibilitat d’ operar en diferents llocs del món, en anglès i espanyol.
En una de les notes de premsa de la seva pàgina web podem llegir que l’organització ha denunciat Espanya al Tribunal Europeu de Drets Humans per negar protecció a Leticia, una jove llatinoamericana víctima de trata de dones amb fins d’ explotació sexual que va entrar a Espanya en situació irregular i internada al Centro de Internamiento (CIE) d’ Aluche (Madrid) per ser deportada, sense que en cap moment se investiguessin les seves circumstàncies.
La directora Executiva de l’organització, Viviana Waisman, a la presentació de l ‘informe ‘Mujeres en los CIE: Realidades entre rejas’ en el qual es documenten les violacions dels drets humans i la discriminació per raó de gènere als qual es veuen sotmeses les immigrants recloses als Centros de Internamiento de Extranjeros (CIE) a Espanya, especialment les víctimes de trata.
Carme Riera neteja la RAE
El diumenge 27 de maig el diari El País publicava una entrevista de Karmentxu Marin a l’escriptora i filòloga CARME RIERA, nova acadèmica dins la Real Academia de la Lengua ( on només hi ha 6 dones a les 46 cadires i ara per ara és tan sols la vuitena dona en els tres segles d’història de la institució ) Vam poder llegir al mateix diari la notícia del seu nomenament el dia 22 d’abril La escritora Carme Riera, sexta mujer en la Real Academia.
La fotografia que acompanya l’entrevista esmentada és la de tota una senyora acadèmica llustrant els vidres de l’acadèmia amb un cubell i un fregall amb sabó. D’acord que el lema de la institució és “FIJA, LIMPIA Y DA ESPLENDOR” ( en el segle XVIII el intel·lectuals que la van fundar es van proposar “Fijar los vocablos, limpiar la lengua de malos usos y dar esplendor al idioma). Però perquè ho ha de fer de forma tan literal la nova acadèmica? Us imagineu la mateixa fotografia, però d’un nou acadèmic masculí? JA N’HI HA PROU. Critico tant el diari com la mateixa Riera que s’ha deixat fotografiar d’aquesta manera.
A propòsit de tot plegat, Esther Forgas (Catedrática de Lengua española de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona) escriu la carta següent:
Carme Riera fregando en la RAE
¿A nadie le ha sorprendido/indignado la “gracieta” de El País” del domingo 27 de mayo fotografiando a Carme Riera ataviada de cubo y estropajo limpiando los cristales de la RAE?
Me sorprende e indigna que a estas alturas de siglo , con la Ley de Igualdad en vigor, y tras varias décadas de reivindicaciones al parecer estériles, los periodistas de un diario de prestigio como es El País hayan sucumbido a la tentación del chiste fácil basado en el lema “Limpia, fija y da esplendor” de la Real Academia, pero todavía me sorprende/indigna más que Carme Riera, una de las escasísimas mujeres que ha conseguido, por méritos propios, un sillón en la Academia, se preste a tan burdas chanzas, cultivando y reforzando con su imagen uno de los más innobles estereotipos de género: el de la mujer que entra a formar parte de una institución como fregona, es decir, como señora de la limpieza y no precisamente de la limpieza y esplendor del idioma, como le correspondería, sino de los cristales de la docta.
Y no se me diga que miro exclusivamente con anteojos de género la realidad –que lo acepto con gusto y orgullo- ya que el detalle es tan explícito que incluso hiere la inteligencia de los lectores y lectoras del periódico, que ni siquiera ha hecho el ejercicio periodístico de la sutileza tendenciosa a la que nos tienen acostumbradas los medios.
¿Qué opinarían quienes creen que hablar de humillación de género es sacar las cosas de quicio si hubiera entrado en la RAE un escritos hispano de raza negra (que, por cierto, los hay y buenos) y saliera en la fotografía el recién elegido limpiándole las botas al director de la RAE? Se justificaría de igual manera la gracia en razón del lema académico, pero estoy segura al cien por cien que tal fotografía no llegaría a publicarse jamás en El País.
Es más, sabemos que la mejor manera de descubrir el sexismo oculto o explícito de cualquier situación es jugar al contraejemplo: ¿a alguien se le ocurriría pedir en su momento a don José Manuel Blecua, actual director de la RAE que posara después de su nombramiento armado de una fregona y cubo sacando lustre a los suelos del venerable edificio?
Pues eso, no hay nada más que decir.
Sobre el “Congreso Mundial de Familias”
Aquest cap de setmana se celebra a Madrid la sisena edició d’aquest fòrum ultraconservador.
El congrés, en defensa de la importància de la “família natural” — matrimoni heterosexual “obert a la vida”, segons l’organització—, comptarà amb la presència de l’eurodiputat popular Jaime Mayor Oreja —qui ha qualificat d’ “aberració” la interrupció voluntària de l ‘embaràs— i del bisbe d’ Alcalá de Henares, Juan Antonio Reig Pla, qui la passada Semana Santa va associar homosexualitat i prostitució i va assegurar que “moltes dones que avorten no poden dormir pel pecat”.
Alguns dels temes que es tractaran són: “com mantenir la família unida”, “solucions pràctiques contra la ideologia de gènere”, el “dolorós drama de l’avortament” o “el cost social de la pornografia”. Es tracta que la dona ” retrobi la seva autenticitat i redescobreixi la vida a la llar”. Tot plegat, ultraconservadorisme. El principal convocant internacional de la cita és el Centro Howard para la Familia, la Religión y la Sociedad. El seu director, Allan Carlson, ha criticat durament el que considera un assetjament dels governs socialdemòcrates a la família tradicional. Segons Larry Jacobs, director gerent del Congreso Mundial de las Familias, Espanya “és un país que encara s’està recuperant de vuit anys de José Luis Rodríguez Zapatero, qui va imposar a la ciutadania la legalització del matrimoni homosexual i l ‘avortament”. (El País, 25 maig: Un foro ultraconservador llama al regreso de la mujer al hogar)
Es demana la retirada d’un anunci sexista
L’anunci d’un cotxe, el model Giulietta de la marca Alfa Romeo, que s’emet per televisió, diu: “Mírame, tócame, incítame, provócame, sedúceme, contrólame, protégeme, grítame, relájame”. Dos d’aquests imperatius han estat considerats inadequats pels observadors de El Instituto de la Mujer (que vetlla per la igualtat entre homes i dones) . L’organisme ha demanat als responsables de l’empresa la seva retirada o modificació, per dos verbs: “grítame” i “contrólame”, que donen lloc a interpretar que les dones tenen comportaments permissius i que fomenten la violència de gènere en mostrar que és normal cridar i controlar una dona.
L’organisme, que depèn del Ministerio de Sanidad, Servicios Sociales e Igualdad, també s’ha dirigit a Danone perquè “reflexion” sobre un anunci del seu producte Actimel on alguns nens elogien les seves mares per les tasques domèstiques que elles fan. L’Institut creu que també haurien de referir- se als seus pares per encoratjar la corresponsabilitat.
A l’Afganistan unes nenes són assassinades a l’escola
En una escola de l’Afganistan han estat assassinades més de 120 nenes i 3 professors. Els autors de l’atac, conservadors radicals, s’oposen a l’educació de les nenes i les dones. Els crims s’han produï a la província de Tajar, al nord-est. Segons la Policia, els radicals van utilitzar unes pólvores tòxiques per contaminar l’aire a les aules, i desenes d’estudiants van perdre el coneixement. La Direcció Nacional de Seguretat (DNS, l’agència d’intel·ligència afganesa) creu que els talibans estan decidits a provocar el tancament d’escoles. Segons un membre de la Direcció Nacional de Seguretat, Lutfulà Mashal, ells es proposen tancar escoles. En intoxicar les nenes pretenen generar por, intenten aconseguir que les famílies no enviïn les seves filles a l’escola.
Des del 2001, quan va ser enderrocat el règim talibà, les nenes i adolescents han tornat a les aules, especialment a la capital, Kabul. Abans tenien prohibit treballar i rebre educació.
Tot i així, , se segueixen produint atacs contra estudiants, professors i centres educatius, normalment al sud i l’est del país, que són zones més conservadores, on els talibans tenen més suport. ( El Periodico)
Dones “a les amèriques”
Al setmanari del diari El Pais d’avui 20 de maig hi ha un reportatge sobre dones que van anar al nou continent. El reportatge es fa ressò del llibre escrit per l’historiador Juan Francisco Maura de la Universitat de Vermont, publicat recentment per la Universitat de València, Españolas de ultramar en la historia y la literatura.
Ja en el tercer viatge de Colón (1497-1498) s’ha documentat la presència de 30 dones a petició dels reis Isabel i Ferran. Ja al s. XVI podem parlar, per exemple, de CATALINA DE ERAUSO, coneguda amb el sobrenom de la Monja Alférez o d’ ISABEL BERRETO, almiranta de Felip II. N’hi ha d’armadores com BEATRIZ DE LA CUEVA, innovadores com MARÍA ESCOBAR i empresàries com MENCÍA ORTIZ. D’altres, ja nascudes a Amèrica i descendents d’espanyols, com sor JUANA INÉS DE LA CRUZ van reivindicar el paper de les dones oprimides.
Segons Carolina Aguado, comissaria de l’exposició del Museu Naval de Madrid No fueron solos, allò que tenen en comú totes aquestes dones és el seu coratge. L’havien de tenir en una societat on la dona era un zero a l’esquerra i on un viatge d’aquestes característiques a un món desconegut era ple de perills ( pirates, naufragis, malalties, lluites…) Tota una gesta.
Alguna d’aquestes aventures les va narrar la mateixa protagonista en forma de memòries. La “monja alférez” ( a la fotografia) , novícia d’un convent espanyol, explica que va haver de lluitar vestida de soldat. Els seus superiors van tolerar totes les vulneracions a les normes, fins i tot els seus gustos sexuals poc ortodoxos.
Reportatge ELLAS TAMBIEN HICIERON LAS AMÉRICAS ( El País)
Nova novel·la de LIONEL SHRIVER
L’autora de la novel·la Tenemos que hablar de Kevin ( Anagrama) sobre les reflexions de la mare d’un adolescent que ha comès un crim atroç i recentment adapatada al cinema, amb una actuació magistral de Tilda Swinton, ha publicat també en Anagrama Todo esto para qué, 
un relat sobre el càncer i l’injust sistema sanitari dels EEUU. La protagonista, Glynis, malalta de càncer, odia la tan estesa creença que el càncer el vencen aquells que s’hi acaren amb valentia.
LIONEL SHIVER va néixer com Margaret Ann Shriver el 18 de maig de 1957 a Carolina del Nord, filla d’un pastor presbiterià i una mestressa de casa. Però als 15 anys va decidir que un nom masculí amb connotacions ferotges feia més per ella. Es dedica al periodisme i havia publicat 6 novel·les sense gaire èxit abans de la gran repercussió de Tenemos que hablar de Kevin.
VIOLÈNCIA DE GÈNERE
S’HAN PRODUÏT DOS NOUS CASOS DE DONES TROBADES MORTES A LA SEVES LLARS. JA SÓN 18 LES VÍCTIMES D’ ENGUANY.
LA PRIMERA DE LES DONES MORTES, DE 75 ANYS, FOU TROBADA A MANZANARES (CIUDAD REAL) EL 4 DE MAIG; L’ALTRA CAS, UNA DONA DE 48 ANYS, VA SER TROBADA EL DIA 14 A ESTEPONA (SEVILLA). CAP DE LES DUES HAVIA DENUNCIAT EL SEU AGRESSOR. EN TOTS DOS CASOS ELLS ES VAN SUÏCIDAR.