Autor: Carme Torrijos

Miss La La, l’acròbata que va pintar Degas

Miss La La fou la millor acròbata del seu temps, l’últim quart del segle XIX. Degas la va plasmar en una obra única que actualment s’exposa a la National Gallery de Londres.

Anna Albertine Olga Brown era mulata, havia  nascut  el 1858 a Szczecin, una petita localitat costanera del mar Bàltic que formava part de Prússia i actualment pertany a Polònia. El seu pare era afroamericà i la seva mare blanca, tots dos eren artistes  de fira. El seus exotisme i habilitat la van fer triomfar. Als cartells publicitaris figurava com a  “Olga la negra”, “la Venus dels tròpics”, “Princesa africana”, “la dona canó”, “la reina mulata”. Els números de força la van fer única, especialment el que la deixava suspesa de la boca. El públic quedava bocabadat, també pel risc que assumia ja que es treballava sense xarxes.  Degas va quedar impressionat quan la va veure al Circ Fernando i la va pintar. Durant 4 mesos i després de molts esbossos i apunts va fer-ne un quadre molt arriscat per la seva perspectiva, absents els espectadors, ella com a única protagonista, amb el rostre ocult, centrant tota l’atenció en l’artefacte  que penjava  de la seva boca. Paradoxalment, en aquell temps el públic no va valorar aquesta obra, però l’anomenada d’Olga es va fer més gran.

Olga Brown es va casar amb un famós contorsionista afroamericà, Emanuel Woodson, conegut  com Manuel que va esdevenir director d’escena del Palais d’Été, mentre que Miss La La formava amb les seves  tres filles una companyia  d’acrobàcia sobre escales, las germanes Keziah. La seva petja es perd el 1919, quan va  sol·licitar un visat d’entrada als Estats Units.

Londres

L’espia (Sonya Wigert)

El biopic L’ESPIA ens presenta l’actriu noruega-sueca Sonya Wigert (1913-1980) que va aparèixer en 34 pel·lícules entre 1934 i 1960 i fou espia per a la resistència durant la Segona Guerra Mundial. L’autora del film és  Ingrid Bolsø Berdal.

Sonja Wigert va fer un doble ús del seu talent com a  actriu. A partir de 1941 va col·laborar amb el moviment de resistència norueg, i el 1942 va arribar a ser espia sueca. Va ser encarregada de viatjar a Noruega per  espiar oficials alemanys, entre els quals  el principal dirigent de l’ocupació nazi a Noruega Josef Terboven. L’objetiu principal de Sonja era alliberar el seu pare, captiu en un camp de detenció per a  presoners polítics, Grini, als afores d’Oslo.

Gràcies a la seva intervenció, finalment el seu pare i d’altres presoners van ser alliberats. A més, va aconseguir evaquar tota la seva família de Noruega. Wigert també va començar a treballar per als nordamericans i l’Office of Strategic Services, precursora de la CIA. Ella fou clau per a l’expulsió de diversos nazis del país. Però els alemanys es van adonar la tardor de 1943 que Wigert no simpatitzava amb  ells, per la qual cosa la seva carrera com a actriu a Noruega va quedar frenada. També van fer calar en l’opinió pública la idea que en realitat  havia estat una tasca  d’agent doble. No fou fins a l’any 2000, dues dècades després de la seva mort, que se li va reconèixr la seva gran aportació a la causa aliada i es va netejar de manera definitiva el seu nom.

Acabada la guerra va seguir treballant, sobretot al teatre, a Suècia, Noruega, Dinamarca i Finlàndia. Va actuar al cinema per últim cop el 1960, i es va retitar de l’actuació de manera progressiva a la dècada dels 60. El 1969 es va establir a Espanya on va morir el 1980 a Alfàs del Pi, on és enterrada.

 

Shirley Chisholm, una pionera en el món de la política en lluita contra els prejudicis racials i de sexe

He vist la pel·lícula SHIRLEY que m’ha fet conèixer una dona fascinant. Shirley Chisholm, nascuda a Brooklyn el 1924 , va ser una educadora, escriptora i política que el 1968 va ser la primera dona negra elegida al Congrés dels Estats Units en representació del 12è districte electoral de Nova York ( només eren 11 dones i només 9 negres) Va ser reelegida fins a sis cops i va ostentar el càrrec fins a 1983. El 1972 va ser la primera dona i la primera afroamericana a concórrer a les primàries a la presidència dels Estats Units pel Partit Demòcrata dels Estats Units, juntament amb la hawaiana Patsy Mink.

En el seu acte de presentació va dir: “No soc la candidata dels negres estadounidencs, tot i que soc negra i estic  orgullosa de ser-ho. No soc la candidata del moviment de dones d’aquest país, tot i que soc dona i estic  igualment orgullosa de ser-ho. Soc la candidata del poble dels Estats Units”. Va  centrar la  seva candidatura en els drets de les dones, la fi de la guerra de Vietnam i a donar veu als sectors més desfavorits  de la societat. En haver-se reduït l’edat de vot dels 21 als 18 anys, va fer  mítings  a diverses universitats  del país per tal d’apropar-se als més joves.

Va tenir  dificultats  per aconseguir el suport d’alguns dels grups als que havia dedicat la seva campanya, com les dones blanques i els homes negres. Sí va rebre suport en general de les dones negres, aunque también hubo excepciones i del Partit  Pantera Negra, que formalment li va oferir suport l’abril de 1972 gràcies a la seva jove protegida, l’actual congressista Barbara Lee.

Després de mesos de campanya, Shirley va aconseguir només 28 delegats demòcrates. Malgrat això, quan la victòria de George McGovern estava quasi segura, el candidat Hubert Humphrey es va  retirar i va donar els seus delegatss negres a Chisholm, qui va arribar a la Convenció Nacional Demòcrata celebrada a Miami amb  152 delegats a favor i va quedar  en quart lloc.

Passades  les primàries demòcrates, Shirley va seguir al continuó Congrés fins al 1983 i durant  set legislatures es va centrar en la millora de la vida de les dones i els col·lectius més vulnerables i va fundar el Caucus de Dones i el Caucus Negre.

Va dedicar la resta de la seva vida a donar  conferències polítiques i va morir l’1 de gener de 2005 als  80 anys.

Un nou cas a l’Iran: la policia de la moral deixa paralítica una dona per no dur el vel

La dona conduia el seu cotxe a  la ciutat de Nour, a la província de Mazandaran al nord del país, quan la policia la va aturar i va  disparar-li en  comprovar que tenia una ordre per  no respectar l’estricta llei del vel islàmic. És Arezou Badri, de 31 anys i mare de dos nens petits. Els fets van tenir lloc el 22 de juliol. Per mitjà d’un missatge de text, les autoritats avisen els propietaris dels vehicles capturats amb  dones sense vel que el seu cotxe serà confiscat. La mesura  s’ha estat aplicant al país els últims mesos per forçar l’ús del vel islàmic.

Badri es troba actualment sota  estrictes mesures de seguretat a  la Unitat de Cures Intensives  (UCI) de l’Hospital Valiasr de Teheran i els agents només permeten que la seva família la visiti durant uns minuts, després de prendre’ls els mòbils, per evitar que sortin  imatges de la víctima. Tot i així, una imatge de la dona s’ha fet virala les xarxes socials.

Rosa Cendón, una heroïna de la lluita contra la trata de persones

L’activista catalana, amb 22 anys de trajectòria, ha estat  reconeguda a Estats Units com una de les  deu heroïnes mundials  de la lluita contra el tràfic d’éssers  humans.

Espanya i Catalunya eren  destinacionss  tradicionals  de víctimes  amb finalitat fines d’explotació sexual, però ara aquest negoci il·lícit s’ha diversificat existeix molta  ‘poliexplotació’ i ha crescut  la criminalidad forzada

Ha mort Edna O’Brien, la millor escriptora contemporània en llengua anglesa

Edna O’Brien, nascuda a Irlanda el 1930, ha mort als 94 anys víctima d’un càncer. En la seva obra destaca la trilogia Les noies de pagès, La noia d’ulls verds i Noies feliçment casades publicada en anglès en els anys 60, en les quals narra la història d’Irlanda a través de la vida de les seves dues protagonistes, que s’enfronten a una societat rural i conservadora marcada pel nacionalcatolicisme en la qual les dones tenen poc marge per a la llibertat.

Va fugir d’un ambient familiar i social opressor i va estudiar primer farmàcia a Dublin per després treballar com a lectora per a una editorial a Londres. La seva trilogia, crítica amb l’església catòlica i reivindicativa pel que fa a la independència  de les dones, fou cremada públicament pel mossèn del seu poble, la qual cosa li va donar notorietat a nivell europeu i mundial. Kate i Baba, les protagonistes,  viuen en un país endarrerit i repressiu especialment en les zones rurals, marcat per la censura i la pressió dels catòlics irlandesos. En els següents llibres, les dues dones, ja casades i residint a Londres,  sobreviuen al desengany davant la vida marital que no satisfà les seves aspiracions de felicitat. A més del desengany en el llibre es troben també claus sobre la maternitat, la desigualtat de la dona i l’amistat entre les dues protagonistes. El llibre està escrit en clau autobiogràfica.

Més enllà de les novel·les, és autora d’una obra dramàtica sobre Virginia Woolf (1980), i de dues importants biografies: sobre James Joyce (1999) i sobre Lord Byron (2009).

També ha escrit diversos guions de cinema per a l’adaptació d’algunes de les seves obres: Retorn al passat (I Was Happy Here, 1966), Salvatge i perillosa (1972) i Tres no caben en dues (201)

Pel que fa al conflicte entre Irlanda i Inglaterra, el 1994 quan s’anunciava la pau a Irlanda del Nord va escriure Ulster’s Man of the Dark assegurant que Gerry Adams no volia veure el final de la violència. No obstant això també va escriure la novel·la House of splendid isolation plantejant que l’enemic no era només l’IRA sinó que en la guerra tenien també un paper protagonista els grups paramilitars protestants a més de l’exèrcit britànic.

Madre Iranda  és un altre dels  seus notables  llibres. Irlanda és mostrada com dona, úter, cova, vaca, Rosaleen, marrana, nòvia, ramera… La multipremiada autora entreteixeix la seva  autobiografia —infantesa al comtat  de Clare, els dias al col·legi de  monges, el seu primer petó, la seva fugida a Anglaterra— amb l’essència d’Irlanda, una terra de mites, poesia, supersticionss, costums ancestrals, saviesa  popular i bellesa incomparable. Madre Irlanda és, segons  The Guardian, «Edna O’Brien en el seu màxim  resplendor. Un relat evocador i elegant d’un entorn  natural i dels qui hi viuen, ple  d’audàcia i enginy».

Les seves memòries, titulades Chica del campo ( publicades en espanyol per Errata Nature el 1918) mostren una dona que, partint del camp va fr una vida d’allò més plena, exitosa i agosarada.

Suzanne Valadon al Museu d’Art de Catalunya. Un esperit lliure

L’exposició revisa la figura de l’artista Suzanne Valadon (1865-1938), personatge emblemàtic de la bohèmia de Montmartre a inicis del segle XX. Pintora, dibuixant i gravadora, Suzanne Valadon practicà tots els gèneres, des del retrat i el nu a la natura morta i el paisatge. A l’exposició hi podem veure  48 obres: olis sobre tela i cartró, dibuixos i gravats, escultures en guix i bronze, així com altre material documental, cosa que permet  tenir una visió retrospectiva i contextualitzada de la trajectòria d’una dona artista que va tenir un paper rellevant al París de les avantguardes, durant els anys 1910 a 1930.

Suzanne Valadon és el pseudònim de Marie-Clémentine Valade, nascuda a Bessines-sur-Gartempe, Llemosí, filla d’una bugadera i de pare desconegut. Instal·lada a París des de ben petita, va fer tota mena d’oficis fins que esdevingué model dels més importants pintors de l’època: Edgar Degas, Pierre Puvis de Chavannes, Henri de Toulouse-Lautrec, Auguste Renoir… També es relacionà amb Ramon Casas i Santiago Rusiñol. De manera intuïtiva va anar aprenent tècniques pictòriques i amb el temps va ser també una pintora de renom. Als 18 anys i de pare desconegut tingué un fill, Maurice,  a qui el polifacètic català Miquel Utrillo va donar el cognom. El 1890  exposà, per primera vegada, una sèrie de retrats, entre els quals el del compositor Erik Satie, amb qui va tenir una curta,  però apassionada relació amorosa i pel qual abandonà Utrillo. El 1909, ja consagrada com a pintora, es divorcià del seu marit,  Paul Mousis, un agent de borsa que li facilità una bona situació econòmica per a dedicar-se a l’art, i s’uní a un jove pintor que era amic del seu fill i que només tenia 22 anys, André Utter, amb el qual s’acabà casant el 1914. Posteriorment es divorciaren i ella encara mantingué relacions amb un altre jove aspirant a pintor. Finalment va morir el 1938 a causa d’un vessament cerebral.

La seva obra és magnífica. Destaca pel domini de les  composicions i els llampants colors. Els seus nus la van fer famosa per l’escàndol que suposava que, en aquella època,  una dona pintés nus femenins i encara més masculins. Les seves composicions  s’ exponen al Centre Georges-Pompidou de París i al Museu Metropolità d’Art de Nova York.

Pel·lícula Una mujer italiana (Cabrini)

La pel·lícula Una mujer italiana, estrenada recentment i actualment a les cartelleres,  explica la història d’una dona pobra i malaltissa qui,  gràcies a la seva força de voluntat, coratge i habilitat comercial,  va superar el sexisme i la intol·lerància contra els italians i va esdevenir una de les grans emprenedores del s. XIX.

La mare Cabrini (Sant’ Angelo Lodigiano, Itàlia, 15 de juliol  de 1850- Chicago, EEUU 22 de desembre de 1917) és  una persona que paga la pena conèixer per la seva tasca social als Estats  Units. Es un personatge completament oblidat ( com tantes altres dones singulars, d’altra banda) Va arribar a Nova York el 31 de març de 1889 i des del primer moment es va posar al se puso al servei  dels emigrants  italians que tenien condicions de vida deplorables.  Sense comptar amb cap ajuda de les autoritats eclesiàstiques, va aconseguir  fundar un orfanat i  un hospital, els primers  de molts altres,  per la qual cosa fou beatificada el 13 de novembre de 1938 pel papa Pius XI  i canonitzada el 7 de juliol de 1946 pel papa Pius  XII. El miracle  que va habilitar la seva  beatificació va ser el retorn de la vista a un nen que s’havia quedar cec per un excés de nitrat de plata als ulls. El miracle  de la seva canonització  fou la curació  d’una monja que patia una malaltia  terminal. El 1950, Pius  XII va proclamar la mare  Cabrini la santa patrona dels  immigrants i el  1952 l’American Committee on Italian Migration de Nova York la va declarar  la immigrant italiana del segle. Ella i les germanes de la seva congregació,  es van expandir a Chicago, Seattle, Nova Orleans, Denver, Los Ángeles, i d’altres països  de Sudamèrica i Europa.

 

 

 

L’escritora mexicana Cristina Rivera Garza Premi Pullitzer de Memòries 2024

L’estiu del 2021 vaig llegir el llibre de Cristina Rivera Garza, El invencible verano de Liliana.

És un homenatge a la germana de l’escriptora, Liliana,  que havia mort el 16 de juliol de 1990 víctima de feminicidi. La va matar el noi que havia estat la seva exparella i que ella volia deixar. Liliana només tenia 20 anys i molts plans, tota una vida per viure. La seva història, refeta a partir de cartes, notes i veus de testimonis per la seva germana rescata la seva memòria i busca justícia per a ella i per a totes. Actualment a Mèxic 10 dones són víctimes de feminicidi. Tot i que es va saber qui era l’assassí de Liliana, ell va fugir i es va amagar darrera una falsa identitat.

El llibre em va colpir. A la seva germana li va costar 30 anys poder retrobar la veu de Liliana i escriure aquest llibre.

L’escriptora Cristina Rivera Garza ( Matamoros, Mèxic, 1964) també és traductora i crítica literària. Els seus últims llibres són Autobiografía del algodón (Random House, 2020) i Grieving. Dispatches from a Wounded Country (The Feminist Press, 2020, traduït  per Sarah Booker, finalista del NBCC Award). El 2020 va obtenir  la MacArthur Fellowship. Professora distingida i fundadora del doctorat en Escriptura Creativa en espanyol a la Universitat de Houston.

Recentment, Cristina ha rebut el Premi Pulitzer de Memòries 2024 per la traducció a l’anglès de El invencible verano de Liliana.  Anteriorment havia estat finalista al National Book Award de No ficción (2023), el Premi Rodolfo Walsh i el Premi Mazatlán de Literatura ( tots dos el 2022), el Premi Xavier Villaurrutia d’Escriptors per a Escriptors , el Premi Nuevo León Alfonso Reyes i el Premi Iberoamericà de Lletres José Donoso ( tots tres el 2021).

Claudia Sheinbaum serà la primera presidenta mexicana

Segons el recompte ràpid oficial, la candidata de l’esquerra aconsegueix entre el 58,3% i el 60,7% dels vots. L’ esquerra no només va aconseguir una victòria important en les presidencials, sinó que, segons els  primers indicis, el partit Morena -creat  per López Obrador fa dotze anys- es va fer amb la victòria en si més no cinc dels nou estats  que van celebrar eleccions  a governador.

Després de conèixer  el resultat, Sheinbaum, va dir: “No les voy a fallar”. Es va comprometre a respectar la llibertat de premsa i les inversions  privades estrangeres. Va insistir també que el nou govern respectarà l’autonomia del banc central. I va defensar “la soberania energètica” però amb  “energies renovables”.  Pretén legislar també mesures  per impulsar l’status de la dona al país i combatre   la violència contra les dones en un país que registra deu  feminicidis al dia.

Claudia Sheinbaum és la primera dona  que arriba la la presidència a Amèrica del Nord Canadà, EE.UU i Mèxic) i s’incorpora a una llarga llista de presidentes llatinoamericanes que inclou Michelle Bachelet (Xile), Cristina Fernández (Argentina), Dilma Rousseff (Brasil), Laura Chinchilla (Costa Rica) i Xiomara Castro (Honduras). I, pel que fa a Mèxic, per si la presidència fos poc, la majoria dels candidats al Congrés -tant de dretes com d’esquerres- a les eleccions celebrades diumenge són dones.

Claudia Sheinbaum Pardo (Ciutat de Mèxic, 1962) és una política, científica, activista i escriptora mexicana. És Cap de Govern de la Ciutat de Mèxic des del 5 de desembre de 2018.