Maria Lejárraga, l’escriptora que va esborrar el seu nom

María de la O Lejárraga (San Millán de la Cogolla, 1874-Buenos Aires, 1974) fou una dona  brillant;  novel·lista, dramaturga, assagista, traductora, feminista i, malgrat tot, absent e les portaders dels llibres que va escriure. El nom que hi figura és el del seu marit: Gregorio Martínez Sierra, qui va rebre els elogis per les lletres de  Canción de Cuna o El amor brujo i El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla, en tant que ella, l’autora i lletrista esperava  a casa. Antonina Rodrigo va escriure la seva biografia: María Lejárraja, una mujer en la sombra.

Recentment, l’editorial Renacimiento va rescatar Viajes de una gota de agua, una col·lecció de contes infantils que l’autora va publicar a  l’Argentina el 1954, a l’exili. Tothom  sabia que Lejárraga era la “negra” del seu famós  marit. Fins i tot ell pronunciava  discursos feministes escrits per la seva dona. Al llibre  Cartas a las mujeres de España ella anima a la llibertat i independència femenina, tot i que el seu nom ni apareix. Tot i aquest silenci Lejárraga va arribar a ser diputada socialista durant la Segona República, experiència que va narrar a Una mujer por los caminos de España, escrit a l’exili.

La història d’aquesta dona arriba a un punt encara més dolorós quan el marit s’enamora de la famosa actriu Catalina Bárcena amb la qual va tenir una filla. El seu matrimoni amb Maria es va trencar, però ella va seguir escrivint llibres que ell signava. El 1947, quan Gregorio va morir, la filla tinguda amb Catalina Bárcena va exigir els drets d’autor del seu pare i Maria va quedar a la ruina en el seu exili. És llavors que comença a publicar amb el seu nom, però encara amb els cognoms del marit; així va escriure les seves memòries— Gregorio y yo— on desvetlla en què consistia la col·laboració.

Antònia Vicens, 54è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

El guardó que atorga Òmnium és un reconeixement a l’autora mallorquina, que va irrompre amb força amb la novel·la premiada amb el premi Sant Jordi el 1967,  39º a l’ombra, i en els darrers anys  ha publicat sobretot poesia.

El recentment anomenat president d’Òmnium, Xavier Antich,  ha fet l’anunci en el que ha estat el seu primer acte públic. Va destacar que “és un orgull portar el premi a les Illes, un fet que posa en valor la riquesa de la diversitat de la llengua i la cultura catalanes i  serveix  per reivindicar la nació completa”.

Vicens ( Santanyí, 1941) és la vuitena dona que rep el guardó, la qual cosa, segons el mateix  Antich és una anomalia que no només cal lamentar sinó que Òmnium intenta corregir. Es va iniciar en la literatura de molt jove muy jove amb Banc de fusta, i el seu primer èxit, el Sant Jordi del 1967 ( una de les  poques dones que l’han guanyat) retrata ja aleshores la destrucció del paisatge i  la llengua a Mallorca. Després de múltiples contes i novel·les, des del 2009, amb Lovely (Cafè Central), va començar a publicar poesia. Fou reconeguda amb el Premi Nacional de Poesia el 2018 pel recull de poemes Tots els cavalls.

Encara en ple franquisme no va deixar de reivindicar les seves idees feministes i ecologistes, i denunciar  l’explotació de les illes per un turisme ferotge, temes que també marquen la seva obra.

Una dona ocuparà un seient a la RAE. Només són 12

Doctora en Filología i, des de 1997, catedràtica de Filologia Romànica a la Universitat de La Laguna, especialista en lèxic dialectal, nascuda a Santa Cruz de Tenerife el 1959, ocuparà la cadira “d”, vacant des de la mort de Francisco Rodríguez Adrados el juliol de 2020.

La seva línia  principal de treball ha estat l’anàlisi del lèxic dialectal formant, juntament amb Cristóbal Corrales, l’anomenada  “escola de lexicografia de La Laguna”. És autora de més de 130 articles  d’especialitat i d’unes  trenta monografies  científiques entre les quals, Tesoro lexicográfico del español de Canarias (1992), Diccionario ejemplificado de canarismos (2009), Diccionario histórico del español de Canarias (2001), Diccionario de historia natural del ilustrado José de Viera y Clavijo (2014) o Tesoro léxico canario-americano (2010).

Des de la seva fundació en 1713 han format part de la Reial Acadèmia Espanyola un total de 486 acadèmics, entre els quals únicament onze han estat dones. No va ser fins al 9 de febrer de 1978 que es va nomenar la primera acadèmica. Academicas de la RAE

La majoria de les dones hi han arribat en el segle XXI, quan la RAE va impulsar el nomenament de dones, encara que des de l’any 2000 fins ara, dels 38 nomenaments que hi hagut només vuit han estat acadèmiques, és a dir, el 21% dels nous membres són dones. La filòloga María Paz Battaner va ser l’última dona seleccionada per l’acadèmica, el 3 de desembre de 2015; amb l’actual nomenament en seran 12 les dones ara mateix. Actualmente es troben se vacants las letras “a”, “q” i “x”, els anteriors titulars de les quals van ser, com no, homes. Esperem que se segueixi l’exemple del recent nomenament i properament aquestes vacants siguin ocupades per dones.

Carla Simon, Os d’or a la Berlinale

La directora de cinema catalana Carla Simon (Barcelona, 1986), qui ja va ser aclamada per la seva òpera prima Estiu, 1993, ha rebut el cobejat guardó a l’edició d’enguany per la seva pel·lícula Alcarràs, que s’estrenarà el proper 29 d’abril.

La pel·lícula, rodada en el català de Ponent, s’ambienta a Alcarràs, (el Segrià) i és protagonitzada per no professionals que van ser seleccionats entre els habitants de la comarca.  La trama d’aquest drama rural familiar gira entorn de la problemàtica causada per  la desaparició de les activitats agrícoles, que té lloc després de la instal·lació de plaques solars en una parcel·la agrícola dedicada fins ara al cultiu del presseguer, cosa que  empeny els membres de la família Solé a retrobar-se. I, en definitiva, parla del que és universal a partir del que és local. Per això, tothom l’entén.

Així com la seva pel·lícula anterior, té tints autobiogràfics. Alcarràs és el poble on la directora passava els estius i coneix molt bé els problemes que viuen les famílies que tenen petites explotacions agrícoles, els molts i durs esforços per subsistir, la fugida dels més joves a les ciutats a la recerca de millors oportunitats laborals…

És un film que pot tenir una lectura reivindicativa per als pagesos a nivell tant laboral com vital. A més, porta la llengua catalana molt més lluny del que ho poden fer les lleis que la volen protegir i, en ser un producte fet per una dona ( recordem l’escassa presència de les dones al voltant de la direcció cinematogràfica) ens permet tenir esperances que, com diu la mateixa Simon, “les dones directores som aquí per quedar-nos”.

Ha mort l’escriptora Maria Antònia Oliver

Maria Antònia Oliver ha mort aquest dijous a Palma als 75 años. L’escriptora mallorquina va rebre el 2016 el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, que atorga Òmnium Cultural per la seva àmplia producció  literària i la voluntat de contribuir a la normalització de  la literatura catalana.

Entre les seves obres, la primera de les qual data de 1970 ( Cròniques d’un mig estiu), figuren Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, El vaixell d’Iràs i no tornaràs, Estudi en Lila, Joana E. ( Premi Prudenci Bertrana 1991)  i Negroni de ginebra (teatre).

Es va traslladar a Barcelona un cop casada amb el també escriptor Jaume Fuster (1945-1998) i tots dos van participar dels moviments literaris més avantguardistes i, unta ent amb d’altres escriptors de la seva generació, conformaran  la “Generació literària dels setanta”, nom que té l’origen en el llibre del mateix títol de Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, el contingut del qual és un recull d’entrevistes a un conjunt d’escriptors amb voluntat renovadora i rupturista.

A més, va ser responsable de l’àmbit de Producció Literària del Congrés de Cultura Catalana (celebrat a Barcelona el 1977), es dedicà a la traducció literària, va fer guions per a la televisió i treballà també per al Circuit Català de TVE, en els programes “Signes” i “Cinc cèntims de cultura”, presentant els autors catalans més importants del moment, entre els quals Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, Maria-Aurèlia Capmany, Joan Perucho, Joan Fuster, etc. Va formar  part, així mateix, del Col·lectiu Ofèlia Dracs.

També es va apropar al gènere detectivesc, amb la creació d’un personatge que, diferentment de la majoria de detectius que ens ha llegat la literatura, serà una detectiva. I almenys, pel que fa a la literatura catalana, serà la primera autora que incorporarà aquest personatge femení dins el gènere: la Lònia Guiu ha estat l’heroïna de les novel·les Estudi en lila, Antípodes i El sol que fa l’ànec, obres que han estat traduïdes a diverses llengües.

Des de 1997 la seva producció literària ha estat molt escadussera per problemes de salut ( un trasplantament de cor ) a més e la mort prematura del seu company.

El 2007 és guardonada amb la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.

Judith Butler, guanyadora del Premi Internacional Catalunya

La filòsofa feminista nord-americana Judith Butler(Cleveland, 1956), especialista en els estudis de gènere, ètica i drets humans,  ha guanyat l’edició XXXIII del Premi Internacional Catalunya. El president de la Generalitat, Pere Aragonès, ho ha anunciat avui tot destacant la trajectòria de Butler com a teòrica del feminisme i el seu activisme: “L’activisme i pensament de Judith Butler és inspirador perquè ens ofereix un desig de viure, de posar la vida al centre”.

També coneguda per reflexionar sobre ètica, política, feminisme i drets humans, sobretot es reconeix per la seva implicació en els conflictes d’Israel i Palestina, la Guerra de l’Iraq o el moviment Occupy Wall Street. S’ha pronunciat en diverses ocasions sobre l’afer català. Una de les moltes afirmacions sobre Catalunya ha estat: “El més important durant tot el procés català és que hi ha hagut un intent de promoure la sobirania popular”.

Una mestra egípcia perd la feina per ballar la dansa del ventre

He llegit la notícia a La vanguardia i m’he quedat astorada. Sembla ser que Aya Yusef, va ballar unes passes de la dansa del ventre en una excursió pel Nil del claustre del seu col·legi i no només va perdre la feina sinó també el marit i la casa. Un vídeo gravat per un col·lega i difòs  sense la seva autorització es va fer  viral i va desencadenar  una allau de crítiques  escandalitzades a les xarxes, tot provocant el seu acomiadament i el seu divorci.

Hi ha hagut, obviament, algunes veus en defensa de la mestra, mare de tres fills. La vicedirectora d’una altra escola va publicar el seu vídeo ballant en un casament i també  la directora del Centre Egipci per als Drets de les Dones, Nihad Abu Qumsan, es va oferir per a  redactar la denúncia per acomiadament  improcedent i fins i tot li proporcionà un nou treball.

La situació viscuda per Aya Yusef posa al decobert una paradoxa oriental. Mentre que a Occident es multipliquen  les classes i tallers de dansa del ventre, a Egipte el gènere, des de fa ja 30 anys, està absolutament degradat.

I, en tot cas, el que és molt injust és que s’hagi castigat una dona que, simplement, s’ho passava bé.

Recordem Edith Wharton, escriptora

Edith Wharton ( EEUU, 1862 – París, 1937) és considerada una de les  més brillants novel·listes de la seva generació. Té un estil irònic ple de termes i  referències a la classe alta d’Estats Units com resultat de la seva infantesa  en una rica família del món financer. Va esdevenir una de les més astutes crítiques d’aquest grup social.

Va debutar amb la novel·la La vall de la decisió i després de Santuari, el 1905 va veure la llum el seu primer gran èxit, La casa de l’alegria. Un cop instal·lada a França, fugint d’un matrimoni desgraciat, va arribar la seva  novel·la curta Ethan Frome i la que serà la seva obra més coneguda, L’edat de la innocència, publicada el 1920 i guanyadora del premi Pulitzer el 1921. El 1993 va ser adaptada al cinema per Martin Scorsese. Algunes altres obres de Wharton són Reflexos  de lluna, Un fill al front,  La renúncia, Somni crepuscular, Els nens o Les bucaneres, que va ser acabada el 1938 per Marion Mainwaring segons  unes notes trobades a la seva mort.
Edith Wharton, vida y fantasmas de una escritora sin cadenas
Article publicat a El País (5 d’abril 2018)

Balanç violència masclista 2020: 46 dones i 3 menors mortes i 29 menors orfes

L’Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere ha presentat avui l’informe sobre violència masclista 2020 a partir de l’anàlisi de les dades objectives dels expedients judicial.  Un total de 46 dones i tres menors d’edat (dos nens i una nena) van morir assassinats per violència de gènere en la parella  o l’exparella el 2020, i només vuit víctimes havien presentat una denúncia amb anterioritat. Del total de víctimes mortals, el 71,7% eren mares, i el seu crim va deixar 29 menors orfes. La xifra s’enfila a 68 persones que van perdre la mare, si no es té en compte l’edat dels fills. En aquests crims, l’agressor era el pare biològic en el 58% dels menors orfes. A Catalunya, hi ha registrades 9 víctimes mortals per  violència de gènere, amb una menor, segons l’estadística dels Mossos d’Esquadra. En aquest període, s’indica que  set homes van ser assassinats per les seves parelles o exparelles. I en tres casos la dona, abans de ser l’agressora,  havia presentat  una denúncia contra l’home.

Pel que fa al perfil de l’agressor, es correspon a un home  d’uns 48,4 anys de mitjana,  gairebé similar a la de l’any passat, i molt igualada a la de les víctimes. S’afegeix que set de cada deu (70%) agressors són espanyols i  el 30% restant, estrangers.

 A més, quatre de cada deu agressors (39%) van ser detinguts en cometre el crim; en un 24% dels casos es van entregar i una quarta part d’ells (26%) es van suïcidar.
Notícia a l’Ara