Ideas que cambian el mundo, de Sara Berbel, Maribel Cárdenas i Natalia Paleo, publicat per Cátedra dins la col·lecció “Feminismos”. L’obra és dirigida per la historiadora Isabel Morant en col·laboració amb la Universitat de València.
De Olympe de Gouges al ciberfeminisme. Bloc El País. Mujeres
L’Acadèmia Sueca ha comunicat aquest dijous que l’escriptora canadenca Alice Munro (Wingham, 1931) ha guanyat el premi Nobel de literatura 2013, dotat amb vuit milions de corones sueques (uns 875.000 €).
Munro és autora de diversos llibres de contes, entre els quals destaquen ‘Estimada vida’, ‘Massa felicitat’ i ‘Odi, amistat, festeig, amor, matrimoni’. En català ha estat publicada a Club Editor –projecte de Maria Bohigas–; en castellà, una part a Lumen, i una altra a RBA, que va ser qui va publicar per primera vegada a Espanya l’autora canadenca.
AMB ELLA SÓN 13 LES DONES QUE HAN REBUT EL NOBEL DE LITERATURA. NOMÉS 13
Ara ( 10 d’octubre)
Així s’anomena el llibre publicat per Sheryl Sandberg, número dos de Mark Zuckerberg (creador de Facebook) entre l’autobiografia i els manuals d’autoajuda que ha arrassat als EEUU i apareix en espanyol el proper dijous amb el títol de Vayamos adelante: Las mujeres, el trabajo y la voluntas de liderar (Conecta) Es tracta d’un manifest feminista en el sentit que ressuscita la lluita per la igualtat, destinat principalment a les dones que han entrat al laberint empresarial. Sanbberg té 44 anys, dos fills, dues llicenciatures a Harvard, una mansió a Palo Alto i ha passat mitja vida treballant al Banc Mundial, el Tresor dels EEUU o Silicon Valley i assegura que “el sostre de vidre” no l’imposen tan sols els condicionants externs sinó també les mateixes dones que renuncien a les seves ambicions per una vida familiar. Al seu llibre encoratja les dones a destruir aquests obstacles interiors. EL VIRATGE CAP A UN MÓN MÉS IGUALITARI SUCCEIRÀ PERSONA A PERSONA. Tot i que ella no es considera feminista, dóna consells per a arribar al cim, des de negociar el salari fins a deixar la feina a dos quarts de sis , millorar l’autoritat a través de la forma de parlar…
El llibre, del qual s’han venut més de 200.000 exemplars en tan sols un mes, ha estat objecte de tota mena de crítiques, moltes demolidores. Alguns consideren l’autora una ingènua i li rebutgen l’actitud de fer culpable la víctima deixant de banda el paper de les institucions i les polítiques d’igualtat i també el fet que ella parli des del seu estatus de dona privilegiada. Moltes dones es resisteixen a acceptar aquesta mena de lluita, del tot individual. Al país estan agafant força grups com ara Liaison Femme que potencia les iniciatives col·lectives.
La Biblioteca, de reconeguda tradició masclista, vol fer un reconeixement a aquelles dones que amb la seva obra van trencar barreres a la seva època, com Teresa de Ávila ( 1515 – 1582) o Sor Juana Inés de la Cruz ( 1651- Ciudad de México, 1695) Aquesta última fou feministra quan encara no hi havia feminisme. La primera de les imatges és de Santa Teresa i la segona de Sor Juana Inés.
Felip V només deixava entrar a la Biblioteca els homes i fins a 1837 les dones no hi van poder visitar-la, i encara només els dissabtes. Fins 1990 (quasi tres segles després de la seva fundació ) no va haver una directora, Alicia Girón, i no per falta de candidates; però els seus arxius guarden l’obra de moltes escriptores que, segons la comissaria de l’exposició, la poetessa Clara Janés, demostren que les adversitats no són infranquejables i anar a la contra sempre va ser possible.
L’exposició El despertar de la escritura femenina en lengua castellana, que la Biblioteca Nacional (BNE) dedica a les aventureres de la ploma en segles poc propicis per a les incursions literàris si no eres home , estarà oberta fins al 21 de abril.
L’actual directora de la BNE és Glòria Pérez-Salmerón
El País (31 gener)
La primera de les imatges és un retrat de l’escriptora anglesa JANE AUSTEN (1775-1817) a l’edat de tretze anys. Investigadors britànics han arribat a la conclusió que el retrat, rebutjat durant dècades, era veritable, com assegurava la seva família. Els experts es basen, per a la seva certificació, en una fotografia del quadre feta el 1910, abans que fos restaurat i es cobrissin tant el nom de l’escriptora com el de l’autor – Ozias Humphrey – i la data, 1789. Aquest és l’únic retrat professional de Jane Austen que s’afegeix a l’esbós fet per la seva germana Cassandra (segona imatge) i al dibuix (tercera imatge) descobert l’any passat per la biògrafa de la novel·lista, Paula Byrne ( Informació de The Guardian i The New Yorker)
La novel·lista anglesa és autora de novel·les considerades clàssics que retraten amb precisió la societat anglesa del seu temps com Emma o Orgull i prejudici i Seny i sensibilitat, moltes de les quals han estat objecte de versions cinematogràfiques.
L’autora de la novel·la Tenemos que hablar de Kevin ( Anagrama) sobre les reflexions de la mare d’un adolescent que ha comès un crim atroç i recentment adapatada al cinema, amb una actuació magistral de Tilda Swinton, ha publicat també en Anagrama Todo esto para qué, 
un relat sobre el càncer i l’injust sistema sanitari dels EEUU. La protagonista, Glynis, malalta de càncer, odia la tan estesa creença que el càncer el vencen aquells que s’hi acaren amb valentia.
LIONEL SHIVER va néixer com Margaret Ann Shriver el 18 de maig de 1957 a Carolina del Nord, filla d’un pastor presbiterià i una mestressa de casa. Però als 15 anys va decidir que un nom masculí amb connotacions ferotges feia més per ella. Es dedica al periodisme i havia publicat 6 novel·les sense gaire èxit abans de la gran repercussió de Tenemos que hablar de Kevin.
La poeta i assagista venerada pel feminisme ha mort a Califòrnia als 82 anys. El seu llibre “Naixem de dona” (1976) és un dels clàssics de la literatura feminista.
Obituari El País ( 30 març)
Ha mort a Granada als 92 l’escriptora Teresa Pàmies (Balaguer, 1919)
Amb la seva mort es produeix la desaparició d’un de les últimes representants de la generació d’ escriptores de l’exili i d’intel·lectuals compromeses amb la democràcia, les llibertats i els drets de les dones. Va ser una dona comunista compromesa des de la seva joventut.
L’última veu de l’exili se’n va (El Punt/ Avui)
Teresa Pàmies, la lucha política y el deber literario de la memoria (El País)
Catalunya llora la pérdida de Teresa Pàmies (La Vanguardia)
Alguna de les seves obres:
Amor clandestí, Va ploure tot el dia, Quan érem capitans, Quan érem refugiats, Testimoni a Praga, Informe al difunt Quan érem capitans
Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho, veiem que cadascuna en el seu camp van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa polonesa de 88 anys WISLAWA SZYMBORSKA, Premi Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia, 1 de febrer] L’altra és l’ última supervivent del moviment surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a Nova York als 101 anys [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].
La nordeamericana Tanning va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista Max Ernst. Va viure de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes. També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els últims anys de la seva vida es va dedicar sobretot a la literatura, en especial la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació a participar en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:
“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”
Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.
Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva. Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament és necessària; si més no, per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.
Alguns llibres que s’interessen per dones:
( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.
DEBORAH SCROGGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba ala presó als EEUU.
La primera, AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission, sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.
Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006) on recopila els seus polèmics discursos i asssaigs, en els quals exposa les seves opinions crítiques i l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)
AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns, ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.
