Literatura – Pàgina 10 – ESPAI DE COEDUCACIÓ

Per què l’obra de les dones no és tan coneguda com la dels homes?

Sovint ens fem aquesta pregunta quan mor una dona (pintora, artista, escriptora o científica) l’obra de la qual ens és desconeguda fins que apareix el seu obituari i, en esbrinar-ho, veiem que cadascuna en el seu camp van fer coses tan importants o més que els homes contemporanis. Això em va passar recentment en llegir els obituaris de dues dones de les quals no en sabia res: una és la poetessa polonesa de 88 anys WISLAWA SZYMBORSKA, Premi Nobel de Literatura 1996 [Necrològica a La Vanguardia, 1 de febrer] L’altra és l’ última supervivent del moviment surrealista, DOROTHEA TANNING , morta a Nova York als 101 anys [Necrològica a El Periodico, 3 de febrer].

La nordeamericana Tanning va ser un mite dins del SURREALISME. Fou la quarta i darrera esposa del també pintor surrealista Max Ernst. Va viure de la pintura per guanyar-se la vida fins que es va fer un lloc dins del món de l’art “avantguardista” amb les seves pintures misterioses i simbolistes. També va fer vestuaris i escenografies per al coreògraf Georges Balanchine. Els últims anys de la seva vida es va dedicar sobretot a la literatura, en especial la poesia. Fou menys coneguda per ser una dona i no un home? Ella mateixa es va negar a admetre les diferències de gènere en rebutjar el 1980 la invitació a participar en una exposició col·lectiva sota el títol: La otra mitad de la vanguardia. 1910-194. En el seu escrit de refús deia:

“De verdad que, incluso con mi mejor voluntad, no puedo participar en una exposición que se ocupa sólo de la mitad de los seres humanos (las mujeres) excluyendo a la otra mitad (los hombres). Además ¿y si en realidad no fuera una mujer? Me parece que para un proyecto como el suyo, se exigiría un exámen médico. Sobre todo en este momento en el cual el travestimiento se impone y en el que alguien que parece una mujer acaba por ser… un hombre.”

Com veiem fou una dona al marge de tota mena de convencionalismes.

Per acabar, un cop més ens topem amb el tema de la conveniència o no de la discriminació positiva. Potser el fet que ho ignorem tot sobre les dones de les quals parlem en aquesta entrada és la demostració que segurament és necessària; si més no, per aconseguir que les dones singulars i les seves obres siguin visibles.

Va de llibres

Alguns llibres que s’interessen per dones:

ELSA OSORIO: LA CAPITANA

( Siruela) La novel·la tracta el paper de la dona a la Guerra Civil espanyola a partir de la figura de MIKA FIELDMAN, una argentina que va arribar a conduir una columna. Després del seu paper a la guerra espanyola va ser mecenes a París i va aconseguir fer destacar Julio Cortázar.

DEBORAH SCRO GGINS: WANTED WOMEN. La columnista americana contraposa en el seu llibre la vida de dues dones que han viscut de prop l’islamisme radical, l’escriptora i política holandesa d’origen somalí AYAAN HIRSI ALI i una terrorista dona que ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda, AAFIA SDDIQUI, que es troba ala presó als EEUU.

La primera, AYAAN HIRSI ALI, des de 2003 a 2006 fou diputada del Parlament holandès. El 2004, juntament amb el controvertit cineasta neerlandès Theo van Gogh, va fer la pel·lícula Submission, sobre l’opressió de les dones en els països islàmics. La pel·lícula, que mostra dones mig despullades amb textos de l’Alcorà en els seus cossos, va ser fortament criticada pels musulmans neerlandesos, que la van trobar blasfema. Theo van Gogh, crític també amb l’islam, va rebre moltes amenaces de mort fins que, el 2 de novembre del 2004, fou assassinat per Mohammed Bouyeri, un musulmà radical nascut i criat als Països Baixos, que al cos de la seva víctima hi va deixar un missatge adreçat a Hirsi Ali.

Ha escrit també l’assaig Yo acuso: defensa de la emancipación de las mujeres musulmanas. (Barcelona: Galaxia Gutenberg, 2006) on recopila els seus polèmics discursos i asssaigs, en els quals exposa les seves opinions crítiques i l’autobiografia La meva vida, la meva llibertat (Traducció de Marc Rubió. Barcelona: Galàxia Gutenberg / Cercle de Lectors, 2007)

AAFIA SDDIQUI és l’única dona que, segon alguns, ha arribat a ser membre de la direcció d’Alqaeda i actualment es troba en una presó als EEUU. Es tracta d’una doctora acusada el setembre de 2010 per un tribunal dels EEUU a 86 anys de presó per l”intent d’homicidi de dos funcionaris americans a Paquistan. Hi ha molts misteris i incògnites sobre el que va succeir amb la doctora.

Llibre de Rosa Regàs: “La desgracia de ser mujer”

Avui he escoltat al programa Els matins de Catalunya Ràdio l’escriptora Rosa Regàs que presentava el seu nou llibre, un assaig: La desgracia de ser mujer, editat per Ara llibres. Es tracta d’una reflexió sobre la desigualtat de gèneres . En una entrevista feta a finals d’any al diari Público (26/12/2011) l’escriptora fa declaracions com aquestes:

“Los derechos de las mujeres los controlan los hombres que hacen las leyes”

Ella, com jo mateixa, creu que las joves d’ara han rebut una “herencia masclista”. L’autora s’expressa així:

Las niñas han sido educadas por madres que, aunque no lo saben, son machistas. Todavía muchas mujeres creen que su realización está en ser “el ángel del hogar” y no se dan cuenta de que esa idea de amor romántico las lleva a ponerse al servicio de los hombres. Y eso es perjudicial para todos: la sociedad no puede permitirse el lujo de tener ciudadanas esclavas.

I a la pregunta del que creu que faria falta per canviar la situació diu:

Educación. Desde la escuela, la familia y los medios. Hay que llamar la atención del nuevo Gobierno del PP para que se den cuenta de que la igualdad también repercutirá a favor de ellos. Y necesitamos muchos más hombres que ayuden a luchar contra una lacra que, desde 2003, ha costado la vida de más de 600 mujeres.

El titular de la notícia sobre el llibre a Europapress és “Todas las mujeres han sufrido alguna vejación, sobre todo si tienen un cargo público”

ÉS UN LLIBRE REIVINDICATIU I DE DENÚNCIA.

“horas y HORAS, l’editorial feminista” celebra el seu 20è aniversari

Fa 20 anys un grup de dones lligades a la LIBRERIA DE MUJERES van crear una editorial per fomentar l’obra d’altres dones (editar i traduir teoria feminista, l’obra de dones d’altres cultures i reeditar llibres oblidats de les primeres feministes). Libreria de mujeres, especialitzada en feminisme i contes infantils no sexistes, havia estat fundada el 1978 per un grup de dones que es definien laiques i republicanes. Al seu fons hi ha obra de filòsofes, científiques, dones de les arts plàstiques i dramaturgues. Biografies, autobiografies, epistolari, diaris, també narrativa d’escriptores de qualsevol part del món i tota l’obra existent escrita per dones republicanes. Aquesta és la seva pàgina: horas y HORAS. LIBRERIA DE MUJERES. Hi podrem trobar recomanació de llibres, contes, còmics etc. La llibreria és a Madrid, carrer San Cristobal, 17 a prop de la Plaza Mayor i la Puerta del Sol. (Tf: 91 521 70 43 ~ 91 523 23 20)

El seu objetiu, clarament polític, és preservar els sabers de les dones respectant tots els corrents del feminisme.

A més de l’editorial l’any 2002 van ser l’origen de la Fundació Entredós Amigas de la Vida on realitzen activitats relacionades amb els llibres i la política feminista.

Ara, per celebrar l’èxit i la duració de la seva editorial han creat una nova pàgina: horas y HORAS, la editorial feminista. 1991 – 2011. 20 aniversario

Mor l’escriptora Concha Alós

Guanyadora del premi Planeta l’any 1964 amb ‘Las hogueras’, Alós va ser enterrada ahir al cementiri de Montjuïc, pràcticament en l’anonimat.

Va estar unida sentimentalment a Baltasar Porcel a finals dels anys 50 i principis dels 60, i el va introduir en els ambients literaris castellans de Barcelona. Porcel era nou anys més jove que ella i la societat mallorquina es va escandalitzar per la relació. La seva obra s’emmarca en el realisme i el testimoni social, i no sempre fou ben acollida per la crítica. El seu llenguatge directe va ser qualificat sovint a l’ època com obscè. No obstant això els lectors la van afavorir amb nombrosos èxits de vendes a la dècada de 1970 i principis de 1980.

Concha Alós, que feia anys que patia Alzheimer, va passar la infantesa a Castelló de la Plana en el si d’una família obrera i republicana. El 1943 es va casar amb el periodista falangista Eliseo Fejióo i es van traslladar a viure a Mallorca. Allà, Alós va fer primer de mestra i aviat va començar la seva carrera literària. El 1957 va quedar finalista del Ciutat de Palma i el 1959, separada del marit, es va traslladar a Barcelona jnt amb porcel a qui va conèxer quan treballava com a tipògraf al diari dirigit pel seu marit. Era autora d’una desena de novel·les, com ara Los enanos, La madama i Os habla Electra, l’última de les quals, El asesino de los sueños, va sortir publicada l’any 1986.

Sinopsi de Las hogueras: Las hogueras plantea, a través de una técnica de contrapunto y un estilo en el que se conjugan el más crudo realismo con la más honda poesía, el problema esencial del hombre: la búsqueda de la felicidad. El personaje central, Sibila, sensual ex modelo parisiense, hija de un mundo fastuoso y depravado, busca su felicidad por medio del amor. Su marido, Archibald, intelectual adinerado, lo hace intentando hallar a Dios desde un angustioso escepticismo. Daniel el Monegro, un ser puramente instintivo y con un pasado sangriento, se convierte en el amante de Sibila y encauza toda su ambición hacia la riqueza. Por último, Asunción Molino, la maestra de escuela, vive inmersa en la amargura de su vocación y de su vida fracasadas. Y, por extensión, estos personajes nos ofrecen una amplia visión de la sociedad de nuestros días, con su desesperada lucha por la existencia. Una desolada playa de Mallorca, batida por las olas y los vientos, es el escenario donde estos seres debaten sus ansias de vida, que queman inútilmente como las estériles hogueras de verano.

Dones escriptores

Al Babelia del 2 de juny surt publicat un article signat per Javier Aparicio Maydeu sobre les escriptores Virginia Woolf, Anaïs Nin, Flannery O’Connor, Edith Wharton o Anaïs Nin, l’article és LA ESTRATEGIA DE VIRGINIA i com a subtítol llegim aquesta divisa de Woolf, una mena d’exhortació a les altres dones: OS PIDO QUE GANÉIS DINERO Y TENGÁIS UNA HABITACIÓN PROPIA

A la il·lustració de grup, en primera fila d’esquerra a dreta, ANAÏS NIN, JEAN RHYS, KATHERINE MANSFIELD i FLANNERY O’CONNOR. Al darrera: EDITH WARTON i KATE CHOPIN.

En solitari, VIRGINIA WOOLF.

Aquestes dones no es van conformar amb la seva realitat i van escriure per enriquir-la, no fou fàcil per a elles i també ho denunciaren. Van lluitar pel seu ofici. L’article recomana la lectura d’algunes obres cabdals d’aquestes escriptores o de bones biografies d’algunes d’elles. Destaquem, per exemple:

De Virginia WOOLF (1882-1941) el seu manifest com a dona escriptora: Una habitació pròpia (1929)

De Katherine MANSFIELD (1888- 1923) el seu impressionant Diari (1927)

D‘Edith WHARTON (1862-1937) la col·lecció d’articles sobre literatura i escriptura Escribir ficción (1925)

De Jean RHYS (1890-1970) el clàssic El ancho mar de los Sargazos (1966)

I sobre Flannery O’CONNOR (1925-1964), autora de Sang sàvia (1952) l’esplèndida biografia de Brad Gooch.

Ha mort Joanna Russ, escriptora feminista de ciència-ficció

L’escriptora nordamericana Joanna Russ, nascuda a Nova York el 1937, va morir el passat 27 d’abril a causa d’un vessament cerebral. Russ és una de les autores de ciència-ficció més reconeguda. D’altra banda, a la seva obra literària veiem una crítica a la discriminació per raó de sexe.

La seva carrera com a escriptora de ciència- ficció es va iniciar el 1959 amb la publicació de “Nor Custom State” al Magazine of Fantasy and Science Fiction (Revista de Fantasia i Ciència- Ficció). Amb els seus treballs va feminitzar el gènere, majoritàriament escrit per i per a homes. La crítica va lloar la força dels seus personatges femenins. És, de fet, la primera escriptora que va introduir el lesbianisme a la novel·la de ciència-ficció després que fes pública la seva homosexualitat.

Un dels seus treballs més aplaudit fou The Female Man (traduït a l’espanyol com El Hombre Hembra), on planteja el sexisme imperant. El 1972 va guanyar el Premi Nébula pel seu relat When it changed i el 1983 el Premi Hugo per la seva novel·la Souls.

A més de narrativa va escriure assaigs ( com Cómo acabar con la escritura de las mujeres que es reedita el 2018 en espanyol) i guions.

Elisabeth Badinter. “La mujer y la madre”

En aquest assaig, publicat en castellà per La esfera de los libros, la filòsofa francesa tracta sobre les conseqüències perjudicials per a la dona de les teories ecologistes i naturalistes sobre la maternitat i el mite de l’instint maternal. Aquestes tendències, en sacralitzar l’instint maternal, posen el nen per davant de tot, fins i tot del desenvolupament personal i les aspiracions laborals de les dones; poden implicar pèrdua de llibertat personal de la dona a l’hora de triar quan tenir un fill, com criar-lo, alimentar-lo i ecucar-lo.

El llibre ha estat molt polèmic a França i molt criticat tant pels sectors més conservadors de la societat com per altres, en principi més progressistes, però que es declaren defensors de l’alletament natural i per als quals el retorn al naturalisme i l’abnegació de la dona són imprescindibles. Aquesta és, indubtablement, la qüestió més polèmica del llibre. Per a Badinter actualment hi ha una pressió mediàtica insuportable en defensa de l’alletament; ella considera que aquesta és una de les decisions més íntimes i privades que ha de prendre una dona i que actualment no sempre l’ha de prendre sense coaccions del tipus: “No vols el millor per al teu fill?” És evident que moltes generacions de persones criades amb biberó no només estan ben sanes sinó que fins i tot està augmentant la seva esperança de vida. Un altre aspecte sobre el qual tracta el llibre és un altre dels “mandats” de La LLiga de la Llet (moviment molt combatiu nascut a EEUU): el collit (dormir amb el nounat sine die).

Badinter alerta sobre els perjudicis que aquestes tendències poden suposar per als avenços aconseguits per les dones al llarg de s. XX i defensa la llibertat de les dones per triar quan vol tenir fills, com criar-los, com alimentar-los i com educar-los. Afirma que la tendència actual sobre la maternitat és un pas endarrera en la independència de les dones.

Cap periodista pregunta a un atleta o esportista home ja entrat a la trentena si ha postergat definitivament la paternitat, però sí que ho sentim que ho demanen a les dones.

Elisabeth Badinter (1944) és catedrática de filosofia de l’ Escola Politècnica de París, assagista, feminista de referència a França i mare de tres fills. El 1980 assegurava en el seu llibre “L’Amour en plus” (Existeix l’ amor maternal?) que l’ instint maternal no existeix. Trenta anys i molts llibres després ha publicat “Le Conflit, la femme et la mère” (El conflicte, la dona i la mare ), amb el qual torna la polèmica. Molts dels seus crítics veuen en ella una feminista demodé, i molts joves creuen antiquada la seva lluita per l’equiparació. Ella només es defensa alertant-los del que poden perdre.

Article a El economista

Aproximació a la biografia d’algunes dones cèlebres

divas-y-rebeldes La periodista i escriptora Cristina Morató ha escrit el llibre Divas rebeldes on s’aproxima al costat humà de Coco Chanel, Audrey Hepburn, Jackie Kennedy, Wallis Simpson, Eva Perón i Barbara Hutton. El llibre ha estat editat per Plaça i Janés. A l’entrevista que l’autora dóna a La vanguardia, afirma, entre altres coses el següent:

“Soy bastante mitómana y siempre he sentido una gran debilidad por ellas, aunque mi propósito es intentar descubrir qué hay detrás de estos personajes tan perfectos, glamurosos y rutilantes, a los que millones de mujeres soñaban parecerse”. Detrás de esas caras que llenaron páginas y páginas de revistas, se esconde una vida bañada por la tragedia”.

Com a tret comú a totes elles, segons Morató : ‘Ellas detestaban ser tratadas como estrellas’

La violència contra les dones no és només una ficció

He llegit avui al diari El País un relat escrit per Emma Riverola, La muerte al otro lado de la puerta.

Começa així: “Soy la mujer que mañana no podrá leer su nombre impreso en los diarios. La última víctima de la violencia machista. O de género”. (…)

I acaba: …. “No. No quiero morir en sus manos. La ventana… Si salto él no me matará. Y yo moriré tranquila. Una preocupación menos para mis hijos. Un poco menos de odio. Un poco menos de verguenza. De nuevo grita. Ya viene. Solo dos pasos. Dos pasos y todo se acabará.”

És un monòleg que reprodueix els sentiments d’una dona maltractada que té la certesa que aquest cop serà l’últim, que ell té ara ja tanta ràbia que no la deixarà amb vida.